La innegable intuïció, un altre cop

  • "A la sèrie de Ruffalo les coses no encaixen, només passen, com a la vida real, però sense la voluntat de ser un documental, perquè és ficció i no se n’amaga"

Tina Vallès
14.01.2021 - 21:50
VilaWeb
Mark Ruffalo fent dels germans bessons Birdsey a la sèrie 'I Know This Much Is True' (© Fotogramas).

A les pel·lícules, un dia et claven una pallissa i l’endemà duus una tireta a la cella, camines una mica coix i continues empaitant l’enemic per una ciutat en flames. A les pel·lícules, muntes una escena barroquíssima perquè estan cometent una injustícia amb algú que t’estimes i pocs minuts després allò queda resolt, sovint amb una el·lipsi que té forma d’ansiolític per al guionista de torn. A les pel·lícules, al final no queda res per lligar, tot encaixa i té un sentit, res passa perquè sí, tard o d’hora se t’expliquen els motius de tots els fets. A les pel·lícules, si et mires més de cinc segons als ulls amb un ex, a l’escena següent ja sou al llit revivint els moments més tòrrids de la vostra relació. A les pel·lícules, si un home troba una prova d’embaràs a la paperera, vol dir que serà pare. A les pel·lícules, deixeu-me que exageri, si menges raïm no surts pas escopint-ne les llavors. M’aturo perquè em sembla que se m’ha entès. Afegeixo només que quan dic pel·lícules també dic sèries, i  arrenco.

El 5 de gener la historiadora de l’art Anna Colomer enllaçava en una piulada un vídeo de dos minuts de David Lynch responent una pregunta que només se li pot fer a un cineasta com ell: Què respons quan et diuen que una pel·lícula no té sentit o que la gent no l’entén? Què en penses? I què li diries a la gent que, potser, els agrada fer coses a les quals l’altra gent no troba sentit?” La resposta de Lynch és no solament una de les essències del cinema, sinó també de la literatura, penso escombrant cap a casa: M’agraden les idees, m’agrada que una història tingui una estructura concreta, però també m’agraden les abstraccions, la vida és plena d’abstraccions, i les desxifrem amb la intuïció. La gent està avesada a veure pel·lícules que s’expliquen a si mateixes en el 100%, i desconnecten d’aquella cosa tan meravellosa que és la intuïció quan miren aquestes pel·lícules. Però hi ha gent a qui li agraden les abstraccions, perquè els donen espai per somiar. I jo crec que una abstracció és una cosa que el cinema pot explicar. Trobo que és meravellós pensar en aquells sons i aquelles imatges que flueixen junts en el temps dins d’una seqüència creant una cosa que només pot ser explicada amb el cinema. No són paraules, no és la música, són un munt de coses que s’ajunten i creen una altra cosa que abans no existia. Això és el que m’agrada. (…) I després això depèn del fet que la gent hi trobi la seva pròpia interpretació. En realitat, tant és el que en pensi jo. No hi ha dues projeccions iguals, és l’espectador, la música i la pel·lícula que formen un cercle i sempre funciona així. I tu ho sents així, i aquesta barreja d’emoció i intuïció acaba tenint sentit per a tu.”

Enllaçant aquesta declaració de Lynch, Colomer deia: “Penso sovint en el retrocés que són les sèries, que ens empassem la mateixa estructura narrativa mecànica i conservadora, pur argument. A mi em semblen totes iguals, per més ben fetes que estiguin. Visionari [Albert] Serra quan deia que allò que no fos estricte entreteniment ja no es veuria als cines.” Poc després l’actor Josep Julien li recomanava una sèrie que ell creia que s’escapava d’aquesta fórmula, i és així com vaig descobrir I Know This Much Is True (HBO, 2020), sèrie dirigida per Derk Crianfrance i produïda per Mark Ruffalo, que hi fa un doble paper protagonista, basada en la novel·la del mateix títol que Wally Lamb va publicar l’any 1998. 

Durant sis nits (la sèrie té mitja dotzena de capítols) he vist la sèrie de Ruffalo se n’ha de dir així, hi fa un doble paper estratosfèric, n’és el productor executiu i es nota que hi posa l’ànima, en la història d’aquests dos germans sense poder relaxar-me ni un segon, i no perquè tingui un ritme trepidant o perquè hi hagi molta acció, sinó perquè Wally Lamb i Mark Ruffalo van estar treballant durant dos anys l’adaptació televisiva de la novel·la i han sabut trobar la manera d’explicar la història dels germans Birdsey aprofitant tot el que ens ofereix el cinema i que Lynch apuntava en la seva resposta. La sèrie se situa als anys noranta i ens explica les trifulgues de Dominic Birdsey (Ruffalo) per fer-se càrrec del seu germà bessó esquizofrènic (també Ruffalo, sovint irreconeixible) i alhora intentar continuar vivint la seva vida. Els sis capítols es van rodar a Nova York entre l’abril i l’octubre de 2019 i es van estrenar a HBO entre el 10 de maig i el 14 de juny de 2020.

Si rasques una mica en la història personal de Ruffalo, pots deduir per què es va interessar tant en la novel·la de Wally Lamb i et pots atrevir a pensar que això va afectar en el resultat del guió escrit a quatre mans per l’autor i l’actor. L’1 de desembre de 2008, Scott Ruffalo, germà de Mark, va rebre un tret al cap als afores de casa seva, a Beverly Hills, i va morir una setmana després, i encara avui sembla que no se sap qui el va matar. Scott i Mark estaven especialment units, havien viscut junts a l’inici de les seves carreres professionals, de perruquer i d’actor respectivament, i la mort de Scott va enfonsar Mark en una depressió que va trigar molt a superar no ens hi recrearem. Tot això ho he sabut després, perquè en acabar l’últim capítol de la sèrie apareix una dedicatòria pòstuma a Scott Ruffalo i no et pots estar de buscar qui és i què va passar, i de sobte la relació dels germans Birdsey pren encara més cos, més força, i això que amb la ficció, només amb la ficció, Dominic i Thomas ja eren 100% de carn i ossos. No m’estranya que Ruffalo hagi guanyat un Emmy per aquesta doble interpretació, hi deixa la pell explicant l’amor fraternal, el lligam entre germans, en cada fotograma de la sèrie. 

Però el que té de bo I Know This Much Is True és que, com bé apuntava Julien, és de la corda de Lynch (salvant distàncies, que Lynch és irrepetible), i per tant és plena de les abstraccions que ell descrivia i confia plenament en la intuïció de l’espectador, de cada espectador. A la sèrie de Ruffalo les coses no encaixen, només passen, com a la vida real, però sense la voluntat de ser un documental, perquè és ficció i no se n’amaga. La gent hi plora en silenci, no esclata en plors sorollosos en menys d’un segon, la gent triga a respondre quan li pregunten, perquè no sap què dir o perquè no té resposta, i no etziben rèpliques suades o extremadament poètiques per als personatges que encarnen. Tot passa com ha de passar i si encaixa o no depèn de com t’ho miris i del que hi vegis. Per això ensopegar amb aquesta sèrie i passar-hi sis nits és un regal per a algú que escriu i que es passa la vida demanant-se com explicar una història, la que sigui, perquè amb un argument i prou no s’arriba gaire lluny dins del cap del lector o l’espectador, cal tocar-li la intuïció, com deia Lynch i ja sé que em repeteixo, però la troballa de Ruffalo mereixia tornar-hi.  

A la sèrie, Ruffalo rep una coça a l’entrecuix i l’endemà va a la consulta d’un metge fet un mapa i caminant tot espatarrat amb uns pantalons de pijama vells. A la sèrie, Ruffalo munta una escena barroquíssima en un centre psiquiàtric i l’únic que en treu és la coça a l’entrecuix d’abans. A la sèrie, em repeteixo, les coses passen, no encaixen, i no tot es resol ni tens ànsia perquè es resolgui. A la sèrie, Ruffalo es mira més de cinc segons als ulls amb una ex i l’escena següent no passa en cap llit (no us espatllo res dient-vos-ho). A la sèrie, Ruffalo troba una prova d’embaràs a la bossa de la brossa i tot el que passa després no és el que t’imagines que passarà. I no hi menja raïm, a la sèrie, Mark Ruffalo, però estic segura que si ho fes, n’escopiria les llavors i una li cauria regalimant amb una mica de saliva barbeta avall, i el que en pensaríem cadascun de nosaltres, d’aquella llavor i aquella saliva, seria personal i intransferible, i en aquest ventall de possibilitats està tota la gràcia del cinema i de la literatura, que escombro cap a casa. 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any