Aristòtil deia que els humans som ‘animals polítics’; em sembla que també som ‘animals culturals’; el problema és que molts no ho saben i desisteixen de la seva responsabilitat de comportar-se, no com a bèsties, que això és fàcil, sinó com a animals interessats per una cultura que vagi més enllà de l’entreteniment, del passar l’estona per passar l’estona, de la hipotròfia de l’enteniment. Ja fa un temps que els polítics nostrats advoquen unilateralment per la concepció i la promoció d’allò que en diuen ‘indústries culturals’. I la societat ho accepta, impàvida, com acceptem mesells les coses que ens vénen de dalt.

I, en canvi, la propagació i la defensa per part dels polítics més ignars de la cultura entesa com a una indústria és molt perillosa. Suposa que acceptem com a societat que l’art, la literatura, el pensament, la creació en general se situï sota els paràmetres de l’oferta i la demanda. És això el que volem? Igual que comprem alguns productes moguts, vulguem o no, per les estratègies del consum, també hem d’anar al teatre, al museu o a la llibreria arrossegats pel que veu o compra la majoria? La irrupció de la idea d’una cultura industrial ens col·loca a tots en una posició adotzenada; es fa prevaldre aquells ‘emprenedors’ (espero que se m’entengui el sarcasme) que ja formen part de la patronal perquè els seus productes siguin els més subvencionats, els que reben més publicitat i, per tant, els que tindran més repercussió i qui sap si més beneficis. Sí, sí, vull dir que es prioritzen les grans editorials, les productores d’arts escèniques i televisives més potents, els museus com a espectacle… i ens anem empobrint com a individus i com a col·lectivitat.

Ho veig més negre que no és? Tenen raó Santi Vila, Jaume Collboni i tots els seus correligionaris? No fotem! La història del pensament ens adverteix que les arts industrials treballen per a les masses i que, en conseqüència, és molt difícil que en surtin productes que puguin plantejar reptes intel·lectuals i sensorials importants per a les audiències. Des de Walter Benjamin fins a Adorno, des de Guy Debord fins a Jacques Rancière, sabem que la història de la cultura és una successió de desafiaments, tant per als creadors com per als receptors. I els emprenedors industrials no estan per reptes que no tinguin una recompensa pecuniària. La missió de les indústries culturals és entretenir i, de vegades, entre l’entreteniment i l’alienació no hi ha sinó un polsim de pols. Ho he escrit anteriorment: si s’haguessin buscat resultats immediats, com busca la indústria, molts dels grans noms de la història contemporània de l’art, de la literatura, de les arts escèniques o del cinema que avui s’estudien arreu del món, no haurien arribat mai a fer-se conèixer.

I la tragèdia és que aquest virus s’escampa. Hi ha gent del sector cultural que, en comptes de fer front a aquest reduccionisme debilitador, s’apunta a l’atrocitat. Fa pocs dies sabíem que l’Associació de Companyies professionals de Dansa de Catalunya organitza unes jornades en què, entre altres coses, volen ‘conèixer quines són les necessitats dels programadors d’arreu de Catalunya i què haurien de tenir en compte les companyies de dansa a l’hora de crear els seus espectacles’. Ho dieu de debò? Els qui es dediquen a la dansa a Catalunya han de fer els seus espectacles d’acord amb la demanda dels programadors? No és just a l’inrevés, que primer hi ha d’haver la creació i després preocupar-se per la distribució? En cas contrari, la investigació deixarà d’existir, l’única dansa que triomfarà és la comercial, espectacles amb molta llum i molt soroll, però substrats, pensaments –o bones coreografies– ens els podrem estalviar.

Aclariré que no defenso l’elitisme, però tampoc la cultura xavacana, la pèrdua constant de rigor, aquest cant constant per la cultura que ha de poder vendre’s fàcilment. Perquè hi hagi una indústria, a més a més del patró que es quedarà la plusvàlua del treball de tot l’engranatge, i dels polítics que avalin el simulacre, cal que uns obrers treballin. I els obrers de l’art val més que no pensin en les grans llistes de vendes, en els espectacles multitudinaris; cal més que no somniïn unes masses enfervorides que cridaran histèriques quan els vegin pel carrer. La responsabilitat dels obrers de la creació és proposar-nos una cultura variada i enriquidora. Uns apostaran per l’entreteniment, però uns altres han de proposar-nos obres difícils, que requereixen un esforç (justament aquelles que els polítics han d’ajudar a emergir a la vida pública) perquè no tot el pensament comenci i acabi a la taquilla. Hi ha moments per a entretenir-se, però n’hi ha en què la cultura, com defensava Brecht, pot entretenir-nos i, alhora, transformar-nos un a un, sense deixar-nos endormiscar l’enteniment com a col·lectiu.

Nota bene: Una sospita sobre les darreres decisions del IEC. Jo no sóc filòleg, a penes aspiro a escriure correctament, però no podríem adjudicar a aquest virus simplificador, falsament democratitzador, la supressió dels accents diacrítics i la nova gramàtica ‘flexible’? Renunciar a la complexitat de la llengua catalana, amb tot allò que implica per als parlants, no és també una manera d’empobrir-nos com a societat? Intueixo que eliminar les paraules, els accents i les sintaxis correctes perquè la majoria no les fa servir, és a dir, no venen prou, és deixar-ho tot a una certa indústria del llenguatge. L’abisme, ras i curt.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb