La Xina i l’Índia s’acosten a un acord sobre el conflicte fronterer a l’Himàlaia, després de dècades i desenes de morts 

The Washington Post · Sudhi Ranjan Sen i Dan Strumpf

Sis anys després dels enfrontaments que deixaren desenes de morts entre ambdós països, la Xina i l’Índia sembla que estan predisposades a resoldre la disputa –que fa dècades que dura– pel control de la frontera que les separa a l’Himàlaia.

Durant una visita a Nova Delhi aquesta setmana, el ministre d’Afers Estrangers xinès, Wang Yi, es va reunir amb l’assessor de Seguretat Nacional indi, Ajit Doval, que li resumí la popsició que Pequín fa temps que defensa quant al conflicte: que les disputes frontereres no han de condicionar les relacions entre ambdós països. L’Índia, per la seva banda, veu la pau i l’estabilitat a la frontera com una condició indispensable per a avançar en les relacions bilaterals.

S’espera que, les setmanes vinents, Wang i Doval es reuneixin a Pequín per tractar la qüestió fronterera de manera específica.

Quins són els territoris que la Xina i l’Índia es disputen?

L’Índia i la Xina es disputen la sobirania d’unes quantes zones de la frontera que les separa a l’Himàlaia, d’uns 3.490 quilòmetres. El gran focus de discòrdia són dos trams de territori altament muntanyosos i escassament poblats.

La més occidental d’aquestes dues zones és Aksai Chin, un altiplà de gran altitud d’uns 38.000 quilòmetres quadrats d’extensió. La Xina, que administra el territori a efectes pràctics, el considera part de les seves regions de Xinjiang i el Tibet; l’Índia, per la seva banda, el reclama com a part del territori de Ladakh, administrat directament pel govern central.

Més a l’est, també es disputen uns 84.000 quilòmetres quadrats de territori sota control de l’Índia, la majoria del qual forma part de l’estat d’Arunachal Pradesh. La Xina considera que el territori forma part del Tibet i s’hi refereix com a Zangnan, o Tibet del Sud.

D’on ve el conflicte?

Després de la independència de l’Índia de l’imperi britànic, l’any 1947, Pequín i Nova Delhi provaren d’arribar a un acord sobre el repartiment territorial de la frontera unes quantes vegades, sempre infructuosament.

A final dels anys cinquanta, l’Índia descobrí que la Xina havia construït una carretera que unia Xinjiang i el Tibet per Aksai Chin. El 1956, ambdós països encetaren negociacions formals per a resoldre la disputa: el primer ministre xinès aleshores, Zhou Enlai, arribà a oferir la retirada de Pequín de la frontera colonial que separa ambdós països a l’est de l’Himàlaia, coneguda com la línia McMahon, si l’Índia acceptava el control xinès sobre Aksai Chin a l’oest. Tot i l’oferta de Zhou, la Xina no ha arribat a acceptar mai la legitimitat de la línia McMahon, que les autoritats colonials britàniques acordaren amb el govern del Tibet, no pas amb la Xina. Fos com fos, el primer ministre de l’Índia aleshores, Jawaharlal Nehru, rebutjà la proposta, tot al·legant que el seu govern no acceptaria canvis en una frontera establerta.

Les tensions continuaren augmentant els anys següents i culminaren en el conflicte del 1962, en què la Xina atacà posicions índies en ambdós territoris en disputa. El conflicte donà lloc a l’establiment d’una frontera tàcita coneguda com la Línia de Control Efectiu, que encara existeix avui, a manca d’un acord formal entre ambdós països. Els enfrontaments esporàdics pel control de la frontera s’han anat repetint de tant en tant d’aleshores ençà.

El 2005, ambdós països signaren un tractat que establia un marc per a un possible acord fronterer futur. El text insta ambdues parts a comprometre’s a resoldre la disputa “de manera pacífica i amistosa”; també les insta a abstenir-se d’emprar –o amenaçar d’emprar– l’ús de la forca i a acceptar canvis significatius en les seves demandes per a aconseguir un “acord global”.

El 2019, el govern indi prengué mesures per a reforçar el control territorial sobre Ladakh, i Pequín l’acusà de menystenir la sobirania de la Xina. L’any següent, la Xina sorprengué l’Índia quan desplegà tropes a la part del territori que controlava. L’enfrontament no es resolgué fins quatre anys més tard, quan ambdues parts accediren a retirar les seves forces de certes zones de la frontera, però les tensions han perdurat.

Per què ambdós països consideren tan importants aquests territoris?

Ambdues dues parts sostenen que les seves respectives reivindicacions territorials responen a motius històrics de pes.

L’Índia sosté que Arunachal Pradesh és una part integrant del país, i que Aksai Chin formava part de l’antic principat de Jammu i Caixmir, un dels territoris supervisats per governants hereditaris indis sota el domini britànic. La Xina, per la seva banda, sosté que no arribà mai a cap acord amb l’Índia per a definir el traçat exacte de la frontera que separa ambdós països. En aquest sentit, Pequín defensa que Zangnan és una part integral del Tibet, i que el territori d’Aksai Chin històricament s’ha governat des del Tibet i Xinjiang, ara sota control xinès. La Xina també reclama dos territoris fronterers més.

Alguns dels territoris en disputa tenen un valor estratègic. La carretera xinesa G219, que uneix Xinjiang i el Tibet, travessa la part oriental d’Aksai Chin. Per la frontera també passen grans rius que sustenten l’agricultura en ambdós països.

Com és que s’han reprès les negociacions?

La inestabilitat a la frontera és un dels grans motius que històricament ha empès l’Índia a estrènyer vincles amb Rússia i amb les potències occidentals, començant pels Estats Units. Tanmateix, el retorn de Donald Trump a la presidència nord-americana ha complicat les relacions entre Washington i Nova Delhi, que aquests darrers mesos s’ha vist obligada a bregar repetidament amb la impredictibilitat de Trump.

La millora de les relacions entre l’Índia i Xina seria altament beneficiosa per a ambdós països, atès que ajudaria a reduir les crisis diplomàtiques i a reforçar els vincles comercials entre les dues grans superpotències del continent. En el cas de l’Índia, resoldre la disputa fronterera amb la Xina també li permetria de centrar-se de ple en la qüestió del Paquistan, el seu veí occidental, amb qui tingué un breu conflicte armat l’any passat.

La Xina sovint s’ha referit a la qüestió fronterera com un vestigi del passat que no hauria de definir la relació entre ambdós països; l’Índia, per contra, argumenta que la pau a la frontera és indispensable a l’hora de normalitzar les relacions bilaterals entre ambdós països.

Resoldre la disputa també permetria a la Xina de centrar-se en prioritats més urgents en matèria de seguretat, com ara, la competència estratègica amb els Estats Units, les tensions amb els seus veïns regionals a la mar de la Xina Meridional, la qüestió de Taiwan i la desacceleració de l’economia domèstica.

Com funcionaria un hipotètic acord?

Com és habitual en aquesta mena de negociacions, qualsevol acord definitiu sobre la frontera implicaria tres passos: la delimitació (acordar el traçat de la frontera), la delineació (incorporar el traçat acordat als mapes oficials) i, finalment, la demarcació (marcar-la físicament sobre el terreny amb fites, balises o altres punts de referència).

L’any passat, ambdues parts acordaren de crear un grup d’experts per a estudiar un acord de “resultats ràpids”, que en compte d’esperar a una resolució definitiva opta per solucions menys ambicioses però més fàcils d’implementar.

Tot i la predisposició creixent d’ambdós països a adreçar la qüestió fronterera, el gran envit de les negociacions continua essent el mateix: l’Índia i la Xina no es posen d’acord per on ha de passar la frontera (i per on no).

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb