'El desconsol' de Josep Llimona, davant del Palau del Parlament català (Wikimedia Commons / Canaan)

A través de la ficció basada en fets reals, alguns espectadors hem conegut el fenomen democràtic que els representants polítics d’un territori, per sobre d’ideologies, lluitin en instàncies superiors pels interessos de la seua comunitat local, regional, nacional, federal. És bonic perquè, per defensar aquesta comunitat, són capaços de posar-se en contra de les directrius dels propis partits, de l’establishment estatal i/o dels poders fàctics que sigui, en una rebel·lia que es guanya indefectiblement la simpatia de l’observador.

No sol passar, en aquestes ficcions reals, que qui s’ho mira de fora estant es posi de la banda de l’agent dominador, del poderós: seria contranatural. Davant de cada David i Goliat remasteritzats, tendim a fer costat al feble, perquè tots ens hem sabut febles davant d’algun fort alguna vegada. Tot això em fa pensar en la pel·lícula de Catalunya, figuradament, i en com explicaríem a l’espectador que tenim representants catalans dedicats gairebé en exclusiva a combatre polítiques que farien bé al seu territori. Partits i lobbies que consideren l’espoliació fiscal com un fenomen meteorològic, que no els fa perdre el son que un TC tombi lleis socials per als seus votants, o que l’estat incompleixi l’estatut autonòmic que figura que defensen i es passi per l’aixella l’autonomia que figura també que volen preservar. Alerta, spoiler: tota aquesta morralla, ja els la defensaran els indepes.

Per entendre’ns: el contrari d’aquest autoboicot ‘catalanista’ seria la pel·lícula del País Basc, on fins i tot els partits d’arrel espanyola escombren cap amunt amb la potència d’un aspirador industrial. El blindatge dels ‘privilegis’ no té forats entre els unionistes, ningú no plora pels precaris de ‘la resta d’Espanya’, i encara més: ningú no els exigeix que ho facin, ni els tracta de supremacistes, ni d’insolidaris. De fet, l’intent d’impugnar aquesta situació des de dintre, com el dels paracaigudistes de Ciudadanos, ha estat un fracàs que té tota la lògica del món. Mentrestant, a Catalunya, país de contrastos, no tan sols hem estat bressol d’aquell partit de l’autoodi, sinó que tenim polítics autoanomenats catalanistes que justifiquen l’estatus basc alhora que treballen per tombar qualsevol aspiració en el mateix sentit del Principat, per més autonomista que sigui.

Ves si no n’hi ha per a parar boig, ser independentista en aquest escenari. No és estrany que no hàgim pogut tenir mai cap debat mínimament racional sobre els pros i contres d’una Catalunya estat: si el rival autonomista ja no tenia aspiracions reals de millorar l’Autonomia –al contrari: tota ambició de progrés ‘exclusiva’ per als catalans era posada sota sospita, titllada d’insolidària, d’identitària, portada al TC–, quin coi de debat hi podia haver? Com podem no desesperar-nos si partim de la lògica que això és natural: que un ciutadà de Burgos o de Jaén tingui representació dels seus interessos a Catalunya, és a dir, disposi d’un grapat de parlamentaris treballant a Palau perquè ell no hagi de tenir fred de peus per les conquestes socials, econòmiques, ecològiques, dermatològiques dels catalans. Escons votats a Catalunya que s’encarreguen, fins i tot, de batallar pels drets lingüístics d’un turista lleonès a la Garrotxa abans que d’un parlant de la llengua pròpia del país. I pobreta de tu, en aquest cas de mi, que gosis aixecar-hi un dit: de racista a nazi, el més bonic que et sentiràs.

Servidora, que potser he vist massa pel·lícules, no fingeixo del tot la desesperació. No pas perquè hi hagi nacionalistes espanyols a Catalunya, evident, ni perquè exerceixin com a tals, que és la seua fenya. Més aviat em rebenta que els partits antiindependentistes que es fan dir catalanistes, progressistes, federalistes, d’esquerres, davant la terrible amenaça indepe, no sentissin mai l’obligació d’oferir-nos cap puta contraproposta autonomista en benefici ‘de tots els catalans’. Que no tinguessin l’amor propi per a defensar uns interessos ‘locals’ que també són els seus, ni a Madrid, ni a la circumscripció on són votats, davant d’uns greuges objectius i objectivables. Tanmateix, amb el procés d’independència suspès, el pic de desesperació és un altre i més difícil d’explicar: que siguin els indepes (uns més que uns altres, però dol igual) que lluitin per l’autonomia que els autonomistes no han tingut la necessitat de defensar. Com diu la dita, adaptada al present: independentistes i pagar el beure.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb