Els contraris a la independència de Catalunya sovint descriuen el moviment com a populista, amb la intenció de ressaltar similituds entre l’independentisme i moviments populistes generalment amb reputacions negatives, com el Brexit, el Front Nacional de Marine Le Pen, el Partit Republicà de Donald Trump, el partit ultradretà espanyol Vox, el chavisme llatinoamericà, etc.

El concepte ‘populisme’ és difícil de definir i té moltes definicions. Per alguns experts, com David Arter, és una ideologia. Per uns altres, com ara Benjamin Moffitt i Simon Tormey, és un estil d’oratòria. La definició és tan vaga que Tim Bale, Stijn van Kessel i Paul Taggart, experts en la qüestió, diuen que ‘qualsevol actor polític que apareix sovint a les notícies per un temps substancial probablement corre el perill de ser titllat de “populista” tard o d’hora’.

Com que és gairebé impossible de definir què és el populisme, també és gairebé impossible de determinar si un moviment, partit o persona és, en si mateix, populista. Hi ha massa definicions, cosa que permet a qualsevol d’argumentar que els seus oponents polítics són populistes.

Fem-hi una altra aproximació, doncs. En compte de focalitzar-nos en la impossibilitat de definir el populisme, centrem-nos en qui són els populistes. Hi ha dades fiables a molts països sobre les característiques demogràfiques, socials i polítiques d’aquells que donen suport als moviments que són generalment reconeguts com a populistes, per exemple el Brexit o Trump. Una vista general a la literatura acadèmica sobre el qui del populisme modern revela cinc característiques generals:

1. Baix nivell educatiu: el populisme rep més suport d’aquells que tenen un nivell educatiu més baix (Waller et al. 2017).

2. Ingressos baixos: el populisme rep més suport d’aquells que tenen un nivell d’ingressos més baix (Pikkety 2018).

3. Xenofòbia: el populisme rep més suport d’aquells que estan en contra de la immigració i els estrangers (Rydgren 2003).

4. Infelicitat: el populisme rep més suport d’aquells que no estan contents, no solament amb els polítics sinó amb la vida i la societat en general (Spruyt, Keppens, and Van Droogenbroeck 2016).

5. Autoritarisme: els moviments populistes sovint aspiren a aplicar pràctiques de més ‘mà dura’ (populisme penal) derivades d’actituds autoritàries (Pratt and Miao 2018).

LA PREGUNTA

El moviment independentista català és populista?

ELS MÈTODES

Examinarem les dades d’enquestes a Catalunya relacionades amb les cinc característiques per tal d’entendre fins on és rigorós de classificar l’independentisme de populista, basat en la mesura que els independentistes i els unionistes coincideixen amb les cinc variables descrites.

ELS RESULTATS

Educació

El nivell baix d’educació és associat al suport a polítiques populistes i dirigents populistes, tant als països desenvolupats com als països en via de desenvolupament. El chavisme a Veneçuela, per exemple, va ser un moviment conduït àmpliament per les persones sense educació. El suport a Donald Trump el 2016 a les eleccions presidencials dels Estats Units va ser més gran en territoris amb poca educació. I els vots a favor del Brexit van provenir d’aquells sectors amb menys nivell educatiu, com es pot veure al gràfic següent.

Si el moviment independentista català fos populista, esperaríem que els qui hi són favorables tinguessin un nivell educatiu baix, tal com passa en altres moviments populistes d’arreu. Però quan examinem les dades veiem que hi apareix la tendència contrària. El gràfic següent mostra l’associació entre suport a la independència i nivell educatiu. La relació és forta i clara: com més educació, més favorable a la independència.

Ingressos

Els ingressos i l’educació van estretament lligats. No hauria de sorprendre’ns que si el gruix d’unionistes prové d’aquelles persones amb menys nivell educatiu, també provingui d’aquells amb menys ingressos. En altres paraules, hi ha alguna cosa certa en l’acusació que el moviment independentista català és un moviment de les elits o ric: ho és! Però un moviment no pot ser populista i elitista simultàniament, perquè una característica general dels populismes és contraposar les persones i les elits.

El gràfic següent mostra l’associació entre ingressos i suport a la independència. Si l’independentisme fos populista, esperaríem més suport entre aquells amb menys ingressos. En canvi, veiem el patró contrari: en els grups amb menys ingressos (entre 0 i 1.200 euros al mes), el suport a l’unionisme és majoritari. Però entre els més rics (2.000 o més euros al mes), l’independentisme és més gran.

Xenofòbia

Un factor associat al populisme és la xenofòbia. Sovint, els moviments populistes fan servir una retòrica binària que juxtaposa ‘nosaltres’ i ‘ells’. Arran de la naturalesa separatista de l’independentisme català, és freqüent trobar l’acusació que el moviment és xenòfob i populista.

Però les dades, novament, mostren la contrària. A l’afirmació ‘Amb tanta immigració, un ja no se sent com a casa’, la majoria dels independentistes (60,3%) responen que no hi estan d’acord, i només hi està d’acord una quarta part (25,6%). Entre els unionistes, tan sols una minoria està en desacord amb la frase (47,2%) i quatre de cada deu (40,5%) hi estan d’acord. Si assumim que la xenofòbia és una part important del populisme, també hem d’acceptar que l’unionisme és més populista que l’independentisme.

Infelicitat

El populisme creix en el descontentament general. Segons Spruyt, Keppens i Van Droogenbroeck, ‘el populisme està incrustat als sentiments profunds de descontentament, no tan sols amb els polítics sinó també amb la societat i la vida en general’. Per tant, si l’independentisme català fos populista, esperaríem que els independentistes fossin menys feliços que no pas els unionistes. És així?

No. Els catalans de tota mena d’ideologia són feliços, en general, amb les seves vides personals, en una mitjana aproximada de set sobre deu. Però els independentistes, de fet, són lleugerament més feliços que no pas els unionistes. Novament, això no encaixa amb els moviments populistes d’arreu.

Autoritarisme

Els moviments generalment considerats populistes exhibeixen sovint una posició de ‘línia dura’ amb el crim i esperen nivells alts d’obediència per part dels seus seguidors. La naturalesa autoritària d’aquests moviments no és cap secret: una de les claus de l’èxit electoral de Trump va ser la seva actitud de ‘llei i ordre’, i les anàlisis de les actituds dels votants del Brexit al Regne Unit també mostren una inclinació autoritària:

Trobem el mateix lligam amb l’autoritarisme entre els independentistes? No hi ha una manera directa de mesurar les actituds autoritàries, però hi ha dades relacionades. Per exemple, a la pregunta si les escoles haurien d’ensenyar els infants a obeir l’autoritat, els unionistes mostren més grau d’actituds autoritàries que no pas els independentistes:

Per la mateixa raó, la ràtio de catalans que diuen que ‘la llei s’ha d’obeir sempre sota qualsevol circumstància’ és dues vegades més alta entre els unionistes que no pas entre els independentistes.

Si l’independentisme fos populista, esperaríem que compartís amb els altres moviments populistes el gust per l’obediència, la llei i l’ordre. Però, aquí també, les dades mostren la contrària.

Conclusió

El terme ‘populista’ és problemàtic perquè no hi ha cap definició comunament acceptada. Si ens fixem en el qui, més enllà del què, evitarem el problema de la manca d’una definició clara i ens podrem centrar en una qüestió més rellevant: si la gent que dóna suport a l’independentisme són com els seguidors de moviments populars arreu del món.

En aquest sentit, el moviment independentista català no és pas populista. En relació amb els unionistes, els independentistes tenen més nivell educatiu, més poder adquisitiu, són menys xenòfobs, estan més satisfets amb les seves vides personals i són menys autoritaris. De fet, segons aquests paràmetres, el moviment unionista conté més tendències populistes que no pas l’independentista. Els unionistes mostren les cinc característiques dels moviments populistes: menys educació, menys poder adquisitiu, més xenòfobs, menys satisfets amb les seves vides personals i més autoritaris.

Hom podria argumentar que la qüestió de la identitat cultural de l’independentisme fa el moviment inherentment populista. És a dir, com que els catalanoparlants i aquells que s’identifiquen com a catalans més que no pas espanyols són majoritàriament independentistes, això fa que el moviment sigui populista. És un argument comú en la política espanyola: que els independentistes són populistes perquè les seves polítiques es guien per la identitat. Però si hom accepta aquesta tesi, aleshores l’unionisme també hauria de considerar-se populista perquè el seu suport també es basa en agrupament per llengua i cultura: aquells que majoritàriament parlen en castellà i s’identifiquen com a espanyols voten àmpliament partits unionistes.

Per acabar, l’etiqueta de ‘populista’ és molt buida de significat, molt controvertida en el contingut i molt flexible a l’hora d’aplicar-se pràcticament a qualsevol moviment polític. Potser és que el terme, simplement, no s’hauria de fer servir. Jo, personalment, l’evito del tot –amb l’excepció evident d’aquest article– per la manca de consens sobre el seu significat.

Però si nosaltres, com a societat, fem servir la paraula ‘populisme’, hauríem d’emprar-la, com a mínim, amb un cert grau de rigor, i en línia amb la realitat de les dades objectives. I les dades són clares en aquesta qüestió: el moviment independentista català és moltes coses, però no pas populista.

Podeu consultar la bibliografia i els detalls tècnics de l’article.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb