31.07.2026 - 21:40
|
Actualització: 31.07.2026 - 21:43
Quan la gendarmeria francesa va desarticular els plans de Francesc Macià a Prats de Molló, el novembre del 1926, es va trobar amb un exèrcit peculiar. L’operació pretenia fer entrar dues columnes armades al Principat, prendre el control d’Olot, proclamar-hi la República Catalana i desencadenar una revolta contra la dictadura de Primo de Rivera.
Tanmateix, gairebé cap dels voluntaris catalans no tenia experiència militar, cosa que va empènyer Estat Català a cercar el suport d’antifeixistes italians, alguns dels quals eren veterans de guerra. Una part considerable dels catalans s’havia exiliat precisament per no haver de servir en l’exèrcit espanyol. Segons una recerca de l’historiador Joan Esculies sobre els 101 catalans implicats, prop d’un 30% havia desertat o havia emigrat per evitar el servei militar. La proporció podria haver estat superior, perquè en molts expedients no consta per què havien abandonat el Principat. L’estudi també assenyala que, llevat de dos casos, cap no tenia una trajectòria militar prèvia.
La dada no implica que tots haguessin fugit específicament per evitar la guerra del Rif ni que tots ho haguessin fet per conviccions independentistes o anticolonials. Aquesta connexió solament es pot documentar en alguns casos. Però una part d’aquells homes es negava a combatre en una guerra colonial que considerava aliena i, alhora, estava disposada a prendre les armes per la independència de Catalunya.
La guerra que no volien fer
La guerra del Marroc va ser un dels grans factors de deslegitimació del règim de la Restauració. El desastre d’Annual del 1921 havia deixat al descobert la incompetència i la corrupció de l’exèrcit i havia causat milers de morts. Francesc Macià, principal impulsor de l’operació de Prats de Molló i futur president, denunciava que l’estat enviava al nord d’Àfrica “la nostra joventut i els nostres cabals” per defensar interessos polítics i econòmics. També vinculava el conflicte amb la incapacitat general de l’estat espanyol.
La guerra que aquells joves volien evitar tampoc no era una campanya convencional. Després d’Annual, l’exèrcit espanyol va intensificar la repressió al Rif i hi va emprar armes químiques. L’ús d’iperita i d’uns altres agents tòxics va afectar combatents, camps, ramats, recursos hídrics i zones habitades. El rebuig de la guerra també tenia una dimensió social. Les famílies amb més recursos havien disposat durant anys de mecanismes per a reduir el servei militar o evitar-ne les destinacions més perilloses, mentre que les classes populars aportaven bona part dels soldats enviats a l’Àfrica.
La protesta contra les lleves ja havia estat un dels detonants de la Setmana Tràgica del 1909 i va continuar alimentant el malestar durant la campanya del Rif. L’oposició més contundent a la guerra procedia sobretot de l’obrerisme, l’anarquisme, el republicanisme i una part del nacionalisme català.
Josep Rovira: evitar el Marroc i comandar una columna catalana
El cas més clar és el de Josep Rovira i Canals, nascut a Rubí el 1902. El 1922 va se’n va anar a França per evitar el servei militar al Marroc. A l’exili va entrar en contacte amb Francesc Macià i es va incorporar a Estat Català. Quatre anys més tard, havia esdevingut un dels principals responsables de l’estructura militar independentista i havia de dirigir una de les columnes de Prats de Molló.
Rovira encarna amb una claredat especial el pas de la deserció a la militància armada. No va voler combatre sota les ordres de l’exèrcit espanyol en una guerra colonial, però va acabar encarregat de preparar homes, itineraris i armament per a una insurrecció catalana. La seva trajectòria militar posterior fou extensa. Durant la guerra del 1936-1939 arribà a dirigir forces vinculades al POUM i, durant la Segona Guerra Mundial, participà en la resistència contra l’ocupació alemanya.
Josep Carner-Ribalta: negar-se a combatre al Rif
La connexió entre guerra, independentisme i exili també és explícita en el cas de Josep Carner-Ribalta, secretari i col·laborador estret de Macià. Carner-Ribalta ja havia fet el servei militar a Barcelona, però se’n va anar a l’estranger per evitar que el mobilitzessin com a reservista i l’enviessin al Marroc a combatre el dirigent independentista Abd el-Krim. La partida li va permetre d’esquivar aquella destinació i, alhora, dedicar-se plenament a l’activitat independentista.
Carner-Ribalta, home de Macià i de cine, calgui riure o plorar | Mail obert de Mercè Ibarz
A l’exili va participar en l’estat major d’Estat Català, va redactar propaganda i manuals i va acompanyar Macià en el viatge a Moscou del 1925. Tots dos hi cercaren suport polític, financer i militar de la Internacional Comunista per a impulsar una revolta a Catalunya. En el cas de Carner-Ribalta, evitar la guerra del Rif no va ser una coincidència posterior, sinó una de les causes directes de la seva sortida del país.
Anton Caparó i Sabaté tampoc no havia combatut al Rif. Però la guerra havia colpejat directament la seva família: un germà seu hi havia mort. Atesa la possibilitat de ser enviat al mateix front, Caparó se’n va anar a l’estat francès i es va acabar incorporant als preparatius de Prats de Molló. Com en el cas de Rovira, la qüestió no era combatre o no combatre, sinó per quines causes estava disposat a fer-ho.
Lluís Boixader i Bonet, nascut a Berga el 1900, va desertar del servei militar el 1924 i es va exiliar a França. El novembre del 1926 va ser detingut arran dels fets de Prats de Molló i posteriorment expulsat a Bèlgica. Un altre nom és el de Benet Sàmper Grande, desertor de l’exèrcit i membre d’un grup de mobilització de Terrassa destinat a incorporar-se al nucli de Tolosa de Llenguadoc. Sàmper va passar després per la base que Estat Català havia organitzat als Cortals d’Encamp, a Andorra. En tots dos casos, la deserció i la participació en els preparatius de Prats de Molló són documentades. Tanmateix, no es pot atribuir amb certesa l’exili a una motivació anticolonial ni afirmar que haguessin fugit específicament per evitar la guerra del Rif.
Un exèrcit de pròfugs, desertors i exiliats
Estat Català va provar de convertir aquella població flotant de pròfugs, desertors i exiliats en l’embrió d’un exèrcit propi. París, Tolosa de Llenguadoc i Perpinyà funcionaven com a centres de direcció i reclutament. També hi havia grups a la Cerdanya, l’Alt Urgell i Andorra.
L’organització disposava d’un estat major, manuals, mapes, responsables polítics i militars i una estructura d’escamots i terços d’almogàvers. A Andorra, per exemple, el grup d’Estat Català estudiava passos fronterers, servia d’enllaç, amagava material i podia facilitar la circulació d’armes, propaganda, refugiats polítics i desertors. Els militants que hi treballaven ho feien sota diverses cobertures, entre les quals una suposada explotació minera als Cortals d’Encamp.
Catalunya i el Rif contra un mateix estat
La connexió entre l’independentisme català i la resistència rifenya ja havia adquirit una gran visibilitat tres anys abans de Prats de Molló. L’Onze de Setembre del 1923, durant els actes i les manifestacions de Barcelona, hi va haver crits de “Visca la República del Rif!”, “Visca Catalunya lliure!”, “Mori l’estat opressor!” i “Mori l’exèrcit” i va comportar dures càrregues policíaques.
“Si cal, amb sang”: cent anys de la primera aliança de bascs, catalans i gallecs
La mobilització coincidia amb la signatura de la Triple Aliança, el Galeusca, entre independentistes catalans, bascs i gallecs. Dos dies després, el 13 de setembre, Miguel Primo de Rivera va encapçalar el cop d’estat. La dictadura va reprimir les organitzacions i els símbols catalanistes i va obligar Macià i molts militants a actuar de l’exili estant. El projecte d’un partit-moviment independentista amb estructura militar va passar definitivament a la clandestinitat.
La guerra del Marroc va ser un element important en l’evolució de Macià cap a l’independentisme insurreccional. En els debats polítics del 1922, rebutjava una autonomia subordinada i sostenia que Catalunya havia d’assolir primer la independència. Solament després podria pactar lliurement una federació amb uns altres pobles. Una de les condicions que posava a qualsevol futura federació era que Catalunya no fos obligada a participar en guerres com la del Marroc.
La Lliga de les Nacions Oprimides
El setembre del 1924, Macià va presentar a París l’avantprojecte de la Lliga de les Nacions Oprimides, una iniciativa que volia coordinar moviments nacionals i anticolonials sense representació efectiva en el sistema internacional.
El projecte partia de la Triple Aliança de catalans, bascs i gallecs, però volia superar el marc peninsular. Macià hi volia reunir causes com les de Catalunya, el País Basc, Galícia, Irlanda, Egipte, l’Índia, les Filipines i el Rif. La inclusió del Rif tenia una doble dimensió: hi havia solidaritat amb un poble que resistia el colonialisme espanyol i francès, però també càlcul estratègic. Una guerra oberta al nord d’Àfrica mantenia ocupats soldats, oficials i recursos que l’estat espanyol no podia destinar a impedir una insurrecció a Catalunya.
Aquesta lògica es va fer més explícita durant el viatge de Macià i Carner-Ribalta a Moscou, la tardor del 1925, per obtenir suport de la Internacional Comunista. Els plans d’Estat Català preveien la possibilitat d’establir contacte amb Abd el-Krim i coordinar una ofensiva rifenya amb l’inici de la insurrecció a Catalunya. Això hauria obligat l’exèrcit espanyol a respondre simultàniament en dos fronts.
La proposta no es va materialitzar. Macià no va obtenir dels soviètics el suport que esperava i el desembarcament hispano-francès d’Alhucemas va canviar el curs de la guerra. La derrota de la República del Rif va eliminar aquell aliat potencial i va obligar Estat Català a preparar l’operació de Prats de Molló amb recursos propis.
Els qui sí que van haver d’anar al Rif
No tots els catalanistes o independentistes van poder evitar la mobilització. El contrapunt més potent és Josep Maria Prous i Vila, poeta reusenc enviat al Marroc després del desastre d’Annual. Hi va passar prop de divuit mesos i en va deixar testimoni a Quatre gotes de sang, un dietari publicat el 1936.
Prous hi descriu una guerra de fam, malalties, brutalitat, racisme, cadàvers abandonats i violència sense sentit. El llibre, marcat per un antimilitarisme profund, constitueix un dels testimonis catalans més destacats sobre la campanya.
Un independentista català a la guerra del Marroc | Joc de Miralls
La seva trajectòria completa la dels exiliats de Prats de Molló. Rovira i Caparó van fugir abans de ser enviats al Marroc; Prous hi va haver d’anar i en va tornar amb una visió profundament crítica de l’exèrcit i de la guerra colonial.
