Independentisme institucional i espais electorals

  • «Allò rellevant del procés de recomposició institucional i social independentista és la diferència en les tàctiques respectives per construir un espai propi de cara a les pròximes eleccions»

VilaWeb

La perspectiva d’unes eleccions autonòmiques per a la tardor, en clau de nou repartiment del poder a la Generalitat, ha obert un procés de recomposició de l’espai institucional i social independentista. Un espai nominalment independentista, vull dir, perquè es basa en la continuïtat de les institucions sotmeses a la constitució espanyola, amb la pretensió d’utilitzar-les per a fer un acord amb Espanya que permeti l’exercici del dret d’autodeterminació. És de menor importància que l’espai independentista es reclami poc o molt de l’esperit de l’1-O, perquè no posa sobre la taula la materialització d’aquell esperit: el poder popular com a contrapès a les institucions de caire autonomista. Una mancança decisiva, que només es podria començar a omplir si es posés sobre la taula de negociació amb el govern espanyol l’exigència de reconeixement del valor material i legal de l’1-O i, en conseqüència, la nul·litat dels judicis-farsa contra els presos polítics.

Allò que és rellevant del procés de recomposició institucional i social independentista és la diferència en les tàctiques respectives per a construir un espai propi per a les pròximes eleccions. ERC es fia del seu paper de mediador privilegiat amb el govern PSOE-Podem per acumular rèdits simbòlics –’seriositat’ en els tractes amb el poder– i consolidar la seva hegemonia representativa ocupant un centre ideal per a classes mitjanes escarmentades, a cavall de la reivindicació nominal del procés i de l’acceptació realista dels perdedors –Junqueras en seria el paradigma personal. Un paper, el d’ERC, que, es miri com es miri, reprodueix la mítica pujolista de tractar directament amb els poders de l’estat –la taula de negociació com a hortus conclusus on el vencedor (magnànim) tractaria el vençut (agraït) d’igual a igual. Apostaria que pot atreure Òmnium (encara que indirectament) a la seva òrbita.

Enfront d’aquesta estratègia, ben usada per l’estat per atiar una lluita descarnada i pública entre les elits polítiques ex-autonomistes, l’espai anomenat neoconvergent maniobra amb una estratègia més complexa, producte dels anys de fer i de refer pràctiques de poder i de supervivència. Allò que crida més l’atenció d’aquell espai és la combinació paradoxal entre una aparença de desgavell tàctic i una realitat de coherència estratègica. Miraré de raonar-ho: a la llum pública, és evident el guirigall al si de l’aparell, la disputa per la representativitat política, els moviments per a guanyar posicions, les mai negades reaparicions de personalitats aglutinadores, però, rere els jocs de mans i de miralls, hi ha una combinació més subtil. Es tracta de la recuperació del desprestigiat però eficient joc de fer la p… i la Ramoneta: desacreditar els acords d’ERC amb Sánchez-Iglesias per, seguidament, seure a taula amb ells; usar la polaritat Mas-Puigdemont per muntar dos cavalls a la vegada, el del tecnòcrata arrelat en el temperament de les classes mitjanes neoindependentistes ressentides amb ERC i el del resistent arrauxat disposat a cremar totes les naus contra l’estat; introduir en l’agenda la bona administració de les concessions neoautonomistes que s’avingui a atorgar l’estat i obrir-se cap a l’independentisme d’esquerres en nom de l’esperit de l’1-O i la necessitat d’una estratègia comuna i d’una organització transversal, com mostra el manifest presentat públicament dissabte –que jo mateix vaig signar amb el benentès que no combrego amb lideratges cesaristes ni amb maniobres electoralistes. En fi, tindrà mèrit aplegar multituds a Perpinyà per avalar una personalitat que no podrà governar. Amb totes aquestes irisacions entre el vell i el nou, la institució i el carrer, el neoautonomisme eficient i la República anhelada, l’electoralisme cru i l’apel·lació a les masses lluitadores, l’espai ex-convergent neda entre totes les aigües i és a tots els escenaris, simula –’faig com si…’, o sigui, vull i dolc– i dissimula –’faig com que…’, o sigui, espero jocs de forces favorables per mostrar-me. Apostaria que pot atreure l’ANC a la seva òrbita.

Ens queda la CUP, que ja no pot fiar-se únicament de la marca registrada en la primera i la segona legislatures: els deterioraments des de la tardor del 2017 han desenllustrat l’esmalt guanyat ardidament per David Fernàndez, Arrufat, Vallet, Gabriel, Reguant, Gabriela Serra i companyia, sense desmerèixer gens el dels molt esforçats Riera, Sirvent, Vidal i Natàlia Sànchez. La combinació entre institució i carrer, la tàctica d’un peu dintre i un peu fora de les institucions podia servir en moments d’equilibri inestable, però quan aquest s’ha desplaçat cap a les institucions, en perjudici d’un carrer que necessitava claredat, lideratge i organització, particularment arran de la lluita aferrissada contra les sentències, l’autonomia relativa (i políticament limitada) dels CDR exigia, probablement, uns estats majors de la resistència que la CUP no ha pogut (i potser no ha sabut) crear. Enfront d’això, en canvi, ha enviat al congrés dues mostres excel·lents del seu activisme incombustible: Mireia Vehí i Albert Botran, un fet que tant es podria considerar un entrenament per a afrontar, d’una vegada per totes, els meandres i les trampes del poder representatiu com una demostració de l’habilitat per a fer de la necessitat virtut.

Els dos grans temes de la campanya de la CUP hauran de ser, consegüentment, la recuperació del pols amb el carrer, els moviments i els espais de lluita social, i el paper a adoptar en els jocs de poder que sorgeixen de les pròximes eleccions. Aquí no apostaria per res, sinó per la imperiosa necessitat que la multiplicitat de lluites sectorials disposi d’espais comuns de reflexió política i que la CUP faci de juntura entre totes i el projecte general de país que l’independentisme ha d’aspirar, finalment, a representar.

Tanmateix, és difícil d’afigurar-se un govern independentista amb les tres forces que se’n proclamen nominalment. Vulguis que no, les posicions respectives traginen unes concepcions del món, del poder i de la moral pública, ultra unes ambicions de poder (provincianes, si les comparem amb l’1-O), que no engranen amb l’embranzida dels últims anys al Principat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any