Inconsistència

  • "No sembla que Geis sigui conscient de les conseqüències de dir que existeix el dret d’elecció, ni molt menys de reforçar-lo"

Ot Bou Costa
12.09.2021 - 01:50
Actualització: 12.09.2021 - 22:30
VilaWeb

Fa cosa d’un any, Esquerra Republicana, ben cofoia, es va vantar d’haver blindat la immersió lingüística amb la llei Celaá. No han rectificat ni rectificaran, però era una mentida barruda i molt poc treballada que de seguida es va posar en evidència. L’argument d’Esquerra era que havien suprimit el fragment de la llei que deia que el castellà és vehicular arreu d’Espanya. La resta de partits independentistes demanaven que també se suprimís la part que deia que les administracions educatives garantirien el dret dels alumnes a rebre ensenyaments en castellà, i alertaven que aquesta ambigüitat donava marge al Ministeri d’Educació espanyol. Però Esquerra va pactar de mantenir aquest tros perquè estaven molt convençuts que l’administració educativa no era el ministeri, sinó la Generalitat. Tots els tècnics jurídics ens donen la raó, van dir.

Amb prou feines un mes després, el TSJC va publicar una sentència que semblava feta expressament per humiliar Esquerra. La resolució especificava, gairebé sense venir a tomb, que, “pel que fa a la legitimació de l’administració de l’estat, no hi pot haver cap dubte sobre la seva competència en matèria d’ensenyament en general, i específicament en allò que es refereix a l’ús vehicular de les llengües oficials”. Esquerra havia estat advertida que la llei Wert ja havia trencat l’any 2013 el consens de paper maixé sobre la competència exclusiva de la Generalitat. I que la llei Celaá ho confirmava. Era claríssim. Però van preferir deixar-se endur pel seu desfici petit i malapte de semblar convergents, fer veure que sabien negociar, poder dir durant un mes que havien blindat la immersió i esperar que el ridícul no transcendís gaire perquè la qüestió no interessaria.

Amb la sentència, a banda d’humiliar Esquerra, el TSJC fixava un mínim del 25% de castellà en l’ensenyament a Catalunya, per primera vegada per a tots els estudiants. Era l’última peça del trencaclosques: entre la llei i la sentència, ja és escrit inequívocament que el govern espanyol ha de garantir almenys un 25% de castellà de l’ensenyament a Catalunya. Avui, qualsevol escola del Principat on l’equip directiu ho decideixi podrà fer matèries troncals en castellà; els pares de qualsevol escola podran reclamar més hores de castellà; qualsevol govern espanyol més agressiu podrà multiplicar inspeccions i represaliar escoles perquè facin més hores en castellà. No tan sols ho diu la sentència d’un tribunal espanyol: ho diu la llei que un partit independentista inepte i acomplexat va votar i emblanquir en canvi d’un titular. Recordeu-ho quan s’omplin la boca parlant de la llengua: molts se la vendrien per un plat de pèsols.

La setmana passada, un altre episodi lingüístic va recordar-me feliçment aquella infàmia. El mes de juny, el TSJC va dictar que el català no podia ser la llengua per defecte a l’hora de lliurar els exàmens de la selectivitat. Era una altra manera humiliant de fer miques la immersió: la prevalença del català a la selectivitat és discriminatòria, deia el tribunal, i per tant ho és en l’ensenyament i en la societat, venia a dir. La contundència amb què hi havia respost llavors la consellera d’Universitats, Gemma Geis, que va dir que res no canviaria, va ser escombrada de seguida. El 27 de juliol, Geis va avalar que la comissió organitzadora de les proves en canviés les instruccions oficials perquè la consigna, en lloc de donar l’examen en castellà només a qui ho demanés, fos de demanar a cada alumne en quina llengua volia l’examen abans de començar.

La consellera hauria pogut dir que en aquesta comissió també hi ha les universitats, i que ella no podia fer-hi més. Hauria dit mentida, perquè ella va avalar el canvi i perquè l’organització de les proves és competència seva. Però ho hauria pogut dir. Hauria pogut dir que si la majoria dels alumnes continuava triant el català, com va passar, no pagava la pena d’exposar els rectors a la repressió. Hauria estat trampós, però ho hauria pogut dir. Hauria pogut acatar i callar, senzillament. Però Geis va decidir una cosa molt més divertida: assumir els arguments del TSJC. Va gosar dir que s’havia aconseguit de preservar el dret d’elecció dels alumnes, com si existís, com si l’esperit precís de la immersió lingüística no fos precisament impedir que els alumnes triïn el castellà en canvi de protegir la cohesió social. Com si el dret d’elecció no fos justament l’argument de l’espanyolisme per liquidar la vehicularitat del català. Fins i tot el Constitucional espanyol ha sentenciat dues vegades que el dret d’elecció no existeix i que la vehicularitat del català és constitucional.

Em fa certa angúnia plorar pel català: crec que el salvarem parlant-lo i que el victimisme és un refugi per a no parlar de poder. Però aquests dos casos mostren molt bé com la renúncia dels nostres dirigents no és un problema d’hormones ni d’emocions, sinó pràctic. Com que ja no tenen res a defensar, gairebé sense voler i a poc a poc contribueixen a desfer els consensos de país que van costar molt d’assolir i que ells mateixos, paradoxalment, diuen ara que cal defensar per davant de tot. No sembla que Montse Bassa, la diputada d’ERC que va defensar la llei Celaá, sigui conscient de què vol dir que un partit independentista avali una llei que emblanqueix i apuntala la intervenció del ministeri espanyol en l’ensenyament català. No sembla que ningú d’Esquerra sigui gaire conscient de què implica que Gabriel Rufián faci política només en castellà, una cosa que no feia ni tan sols Vidal-Quadras els anys noranta. No sembla que Geis sigui conscient de les conseqüències de dir que existeix el dret d’elecció, ni molt menys de reforçar-lo.

Aquesta inconsistència és el fet més greu: els polítics independentistes ja no saben ni què han de defensar, ni el preu de les coses, ni com es té cura de l’èxit de la lluita de la gent. Han desaprès les conseqüències i han oblidat i banalitzat. Vet aquí, una altra vegada, com la renúncia, renegar de la desobediència i el relat del fals pragmatisme no tan sols et condemnen a fer allò que t’ordena l’ocupant, sinó a comprar-ne el relat, fins i tot sense adonar-te’n, per justificar que no has plantat cara. Vet aquí com quan deixes de lluitar per ser lliure t’enfangues a argumentar per què ets un presoner; i per això les crides a la resistència i la confrontació permanent sí que són més que proclames. Vet aquí per què quan se’n van els ianquis són els mateixos indis els qui fan la feina bruta. Vet aquí com et resignes a la inutilitat i la buidor quan et vens fins i tot les joies de la mare perquè el lladre no et faci mal.

Aquesta història doble també és una metàfora exacta de la petitesa d’Esquerra, del seu complex inacabable de derrota i subordinació. En el primer cas, Esquerra negocia malament i Espanya, impassible, la humilia i la menysprea. En el segon, Espanya humilia i menysprea el català, i Junts, amb molta més memòria de cinisme acumulada, és capaç de retorçar la realitat i vendre la seva renúncia com una mostra que han estat més hàbils que l’estat, que se n’han sortit, fins i tot que han defensat el terreny. “Intel·ligència, solidaritat i anticipació”, va dir la consellera ben alegre. A Junts no sempre els funciona; a Esquerra, mai: sempre que fan el pujolista, Espanya els deixa en calçotets, com demostra el menyspreu sistemàtic del PSOE a la taula de diàleg. És una metàfora de la petitesa d’Esquerra, però també i sobretot del roc a la sabata que Junts representa, de com arriben a perjudicar-nos amb la seva doble retòrica hipòcrita. Presentant-se com l’alternativa a Esquerra sense ser-ho, obstrueixen que en surti cap de debò.

La independència tota sola no salvarà la llengua. Però és una fantasia pensar que la llengua, la cultura, el territori, la prosperitat i les infrastructures del país es poden defensar al marge de la lògica de la descolonització. I descolonitzar-se és un combat permanent. Per això és tan absurd dir que fins a la independència no es pot parlar de res com que es pot governar el mentrestant sense lliurar batalla, esperant una data desconeguda. La negligència i la frivolitat dels partits amb el català, el fracàs amb el debat de l’aeroport, el desànim i la repressió, tot és a la mateixa cara de la moneda. No hi ha combats paral·lels.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any