26.06.2026 - 21:40
De la població mallorquina d’Inca, tradicionalment terra de sabaters, van arribar al barri barceloní de Gràcia Josep Coll Socías, la seva dona i els seus fills. Era l’any 1924. Ells no eren sabaters, se’n van fer a Barcelona, on van obrir un taller de sabateria en un local que abans havia estat un taller de cotxes. En aquell temps que en circulaven encara tan pocs, el negoci no va funcionar, però les sabates sí que van donar una gran vida al nou taller.
Tres dels fills dels Coll van continuar amb el negoci. Dos d’ells fabricaven sabates i un tercer, en Biel, en reparava, i també disposaven d’un saló de neteja-botes.
En totes aquestes tasques es va arribar a donar feina a una trentena de persones. El calçat que fabricaven els Coll era de luxe. Entre els clients que tenien hi havia gent com ara el primer pilot català de Fórmula 1 Paco Gòdia o qui va presidir el Comitè Olímpic Internacional (COI) Joan Antoni Samaranch.
Amb el temps van deixar de fabricar sabates i, de dos locals contigus que havien tingut, se’n van quedar només un, perquè ja no necessitaven tant d’espai i es van concentrar únicament en la reparació de calçat, que és el que avui continua fent l’Àlex Yagüe Coll, al mateix local del número 119 de la Travessera de Gràcia. “Fer sabates és una altra lliga”, diu. Ell és la quarta generació al capdavant d’aquest establiment a Gràcia que ja ha fet cent dos anys d’història.
La mare de l’Àlex, Maria Àngels Coll, filla única, va treballar al negoci sempre de cara al públic, com a venedora darrere el taulell, mentre el seu pare, Biel Coll, arreglava sabates, botes i sandàlies al taller, a la rebotiga. Ell encara havia fet sabates.
L’Àlex recorda haver passat moltes hores al costat d’aquest avi Biel, seguint el futbol per la ràdio mentre ell mirava de deixar el calçat com nou. També hi anaven amics de l’avi, a passar-hi estones. “El sabater, tradicionalment, treballava assegut, i era fàcil que vinguessin amics del meu avi a veure’l, perquè podien seure al seu costat i, mentre ell anava treballant, conversaven. El taller era un punt de reunió on s’anava fent la feina i es podia atendre qui vingués. Ara ja és més difícil, perquè ho fas dret”, comenta.
A més, ara ell està tot sol reparant calçat i atenent la clientela. No sempre va tenir clar que voldria agafar les regnes del negoci familiar. Però va fer el COU nocturn i durant el dia treballava a la botiga. “Dubtava si estudiava psicologia o si em quedava a la botiga, però aquí m’ho passava molt bé”, diu. Tenia uns vint-i-un anys quan s’hi va posar. No hi havia cap sabater tan jove com ell a tota la ciutat, i potser fora, tampoc.
Aprendre l’ofici al costat dels grans
La seva mare, Maria Àngels Coll, despatxava al taulell i ell, durant sis anys, va passar cada matí al costat d’un mestre sabater, Salvador Escutia, aprenent l’ofici. Amb l’avi encara hi havia coincidit treballant. Ell va ser el seu altre gran mestre. “Era fill de Gràcia, de la plaça de la Llibertat. De petits, els meus germans i jo veníem a jugar amb el martell al taller”, recorda.
Entre tot allò que havia vist fer al seu avi i les coses que aquell sabater experimentat li va ensenyar, l’Àlex es va enriquir de teoria i de pràctica, això que avui –lamenta– es vagi perdent de molts oficis.
Els pares de l’Àlex van tenir tres fills, i un dels seus germans també és sabater. Tenia la sabateria a Gràcia, però li van apujar molt el lloguer i va optar per tancar. L’Àlex, en canvi, va tenir la sort de poder adquirir el local en un moment donat. Aquest detall sap que és el gran punt d’inflexió per a molts petits botiguers de barri com ell. Continuar o abaixar la persiana pot dependre del rebut mensual d’un lloguer.
Explica que gaudeix de la feina, malgrat que deixa poc marge de guanys, especialment en el cas d’algunes reparacions. Sort que a ell, la connexió amb la sabata i el tracte amb la gent que les valora, li agrada. Entre els clients, en té amb problemes de peus, per fractures de maluc o dissimetries. “Aquest contacte més humà fa que jo gaudeixi de la feina. M’agrada salvar sabates, sobretot de la sola, m’agrada molt.”
L’Àlex va ser molts anys al Gremi de Sabaters, d’ençà del 92. I en va arribar a ser el vice-president. “Vaig conèixer els últims sabaters. La majoria tenien entre seixanta anys i setanta quan hi vaig entrar, i jo en tenia uns vint.” Ara ja fa uns anys que el gremi està adormit, comenta. Però ell recorda els anys en què, fins i tot, al gremi feien peritatges. “Quan hi havia una reclamació d’algun client, estudiàvem el cas per veure si la culpa havia estat per un defecte de la sabata o per un mal ús de qui l’havia adquirit. Però amb el temps ho van deixar de fer”, diu.
Els sabaters tenien –i tenen, els qui queden– la mirada experta sobre una feina artesanal que la intel·ligència artificial no podrà suplir, com tot ofici treballat amb les mans. Però, tal com comenta l’Àlex, molta gent cerca trucs a internet per a netejar el calçat, consells, diu, que moltes vegades són tan erronis que acaben destrossant les sabates. I ho explica perquè ja n’ha hagut d’arreglar unes quantes.
Aprofitar el calçat
Reparar sabates és part d’una actitud saludablement sostenible. L’Àlex encara va viure el temps en què “la gent tenia dues sabates, la de mudar i una altra”. “Ara tu no ho veus, això. Porten les sabates a arreglar o per gust, perquè els agrada molt, o per necessitat, varia molt.” Al taller, l’Àlex arregla sabates, bosses i cinturons i, d’aquests últims, fets artesanalment en pell, també en venen i estan exposats en una vitrina de la botiga. També hi ha l’expositor de betums, en crema o en pastilla, i al taulell podem veure una gran varietat de cordills per al calçat esportiu. “Reparem tot el que es pugui trencar amb l’ús normal”, explica el sabater.
Els canvis de temporada marquen molt la seva feina, comenta. “El novembre, el maig i el juny es noten.” Tot i que ja ha pogut anar veient que, “amb el canvi climàtic, això ha canviat, i ara es passa de dur botes a sandàlies”. A més, “la moda és ara molt plural, pots trobar qui duu botes a l’estiu i xancletes a l’hivern.”
Això sí, l’Àlex repara més sabates de dona que d’home, “entre més coses, perquè les dones n’acostumen a tenir més, i els homes normalment no en tenen pas més de dues o tres. “Hi ha gent que compra sabates per combinar, les porta poques vegades, i si la tapa rellisca, les porta a canviar. I hi ha gent, en canvi, que arregla molt a consciència, sabent el que fan. Jo havia arribat a posar tapes a sabates que eren per a donar, i ara això ja no es fa, aquelles senyores que ho feien ja no hi són”, expressa.
Entre els seus clients, també hi ha els metòdics que cada final de temporada li porten les sabates per fer-ne el manteniment. L’Àlex també sap donar bons consells, per exemple, no dur les mateixes sabates més de dos dies seguit.
Ara la majoria dels clients del seu ràpid ja no són del barri, com ho havien estat durant molts anys. A banda dels qui venien, per exemple, de Sant Cugat. “Venien al mercat i aprofitaven per dur-nos les sabates a arreglar. Sempre havia vist, des de petit, aquesta gent que venien amb els Ferrocarrils de la Generalitat i baixaven a Gràcia”, recorda.
Entre Gràcia i Sant Gervasi, el Ràpid Coll havia fet la seva parròquia de clients. “Som en un punt que fa frontera entre els dos districtes i sempre hem atès gent de tots dos, de Gràcia fins a Torrent de l’Olla, més o menys, i d’aquí fins a Lesseps i a la Diagonal i Francesc Macià”, explica. Ara, en canvi, diu que és més aviat el boca-orella que porta els clients, perquè de sabaters com ell en van quedant com més va menys a la ciutat.
“Jo he estat molt de barri i amb els veïns t’ho arregles, hi ha la confiança per a fer de més i de menys. Abans, que coneixíem tothom, si algun cop no podies tenir llesta alguna feina, li deies, ja t’ho acabo i t’ho porto a casa. I això m’agradava molt, perquè això fa la vida de barri. Li deies: no es preocupi que quan surti l’hi pujo, però això ara ja no es pot fer. I als qui vénen de fora, que no et coneixen, els ho has d’explicar tot, perquè no tenen la confiança dels qui ja et coneixen i ja saben com treballes i que ho faràs bé, i no els has de detallar què faràs.”
Fotografies i eines de sabater
La botiga de l’Àlex té raconets ben especials. Entrant a la dreta, hi ha un escriptori antic de fusta, i a la dreta del taulell hi ha una caixa registradora molt antiga, de l’època de les pessetes i els cèntims. “Un senyor, l’any 1992, ens va dir: ‘Ostres, aquestes màquines les feia jo als anys trenta’, perquè havia treballat a la fàbrica National, que és la marca de la màquina”, ens diu.
I darrere el taulell hi ha l’obra del sabater: munters de sabates esperant que les vinguin a recollir, reparades, renovades, amb soles noves llestes per a continuar caminant per la vida de qui les ha gastat ja un temps.
En el desgast de les soles, l’Àlex sap veure com camina la gent. Cada parell de sabates té una història viscuda, moltes passes fetes que, en les mans del sabater, tornen a projectar-se en el mateix calçat.
A la botiga, també s’hi exhibeixen eines antigues i peus de ferro per a treballar-hi el calçat que l’Àlex ha anat recopilant. La seva gran afecció a viatjar l’ha portat a conèixer l’ofici de sabater en uns quants països, i un amic seu sabater, en veure les fotografies que feia, li va buscar un local a Santes Creus per a fer-hi una exposició. “Sabaters a l’Àfrica”, la van titular. Les instantànies de l’Àlex van mostrar el treball de sabaters africans amb els seus mitjans rudimentaris. A França i a Alemanya, en una fira de sabaters, també hi ha fet exposicions.
Web i xarxes
A la pàgina web del Ràpid Coll, l’Àlex hi té l’apartat “Exposicions”, en què mostra les seves fotografies. Alguns han conegut així aquest sabater i els serveis que ofereix. A més, explica: “Les xarxes socials són una eina espectacular per a nosaltres, podríem dir que són el substitut del gremi.” I ho argumenta: “Tradicionalment, el sabater no es feia amb el sabater del costat, però els darrers deu anys, gràcies a les xarxes, tots els sabaters de Gràcia som amics. WhatsApp ens ha permès de compartir informació amb sabaters internacionals. De fet, si no apagues el mòbil a la nit, et poden arribar missatges a qualsevol hora. Les xarxes també han estat la nostra escola, i ens han permès de conèixer gent d’Alemanya, Suècia, Amèrica, Itàlia. Hi ha sabaters d’aquests països que m’han vingut a veure, i jo també els he anat a veure.”
Això també ajuda a continuar al peu del canó amb l’ofici. “Cap sabater treballa menys de dotze hores, n’hi ha molts que en fan catorze. Molt pocs obren el dissabte, per poder conciliar el cap de setmana, si més no. Però les despeses que implica tenir una botiga fan por”, explica aquest sabater, amb estima i vocació per una labor que dóna solució a una sabata espatllada.
