Mickey Rourke, Faye Dunaway, Barbet Schroeder i Charles Bukowski al rodatge de ‘Barfly’.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

En aquest any de pandèmia, confinament, distància social i tancament de bars, una de les meves companyies íntimes han estat els llibres de Charles Bukowski. Com més distància social per decret, més sentit té la seva actitud àcrata. Els seus escrits m’han acompanyat els mesos de confinament. Després, quan han obert una mica els carrers, l’he recordat sovint quan m’he trobat jo mateix assegut en un banc del carrer bevent un vi en un vas de cartó de cafè amb llet o dissimulant una llauna de cervesa en una bossa de plàstic.

Ha estat l’any del centenari del seu naixement i el meu modest homenatge ha estat tornar-me’l a llegir i, en el fons, descobrir-lo. Reconec que quan era una de les meves lectures de joventut, allò que més m’interessava era la seva vida, la del personatge Charles Bukowski o Henry Chinaski, origen dels seus poemes i escrits. I de la seva vida, allò que més se’m va quedar gravat eren algunes de les coses que també m’interessaven molt aleshores de la meva: les dones, el sexe, les copes, anar a la contra, alguna droga, algun llibre i les aventures.

Fernanda Pivano entrevista a Charles Bukowski.

A banda de tota la seva obra literària, per aprofundir en el personatge i la persona són molt interessants la biografia Charles Bukowski, de Barry Miles (Circe, 2006), l’excel·lent entrevista de l’escriptora italiana Francesca Pivano, Lo que más me gusta es rascarme los sobacos (Anagrama, 1982), traduïda per Joaquim Jordà, i una perla autobiogràfica sobre la seva iniciació a la vida, La senda del perdedor (Anagrama, 1985), traduïda per Jorge Berlanga i Ernesto Giménez-Caballero.

Contra els ‘pijos’ del New York Review of Books

Ara, tot i que no he notat la disminució de les meves ànsies juvenils, en rellegir-lo (que diuen els cursis) o revisitar-lo (que diuen els altres cursis), he descobert una altra mirada (que diuen els pitjors cursis del món) que havia mig oblidat: la d’un escriptor excepcional, un crític social contra el sistema de primera fila, un home lúcid, conseqüent, provocador brutal i immensament lliure, insubornable, àcid, genial.

“Un mestre de la sàtira anarquista”, van escriure al New York Review of Books. Discrepo absolutament perquè sospito que les paraules “sàtira” i “anarquista” tenen significats diferents per a ells i per a mi. Bukowski no fa “sàtira anarquista”, fa una brutal i acurada descripció realista, crua, bruta, amarga, sense bromes ni vocació d’entretenir, ni tan sols de guanyar-se la vida escrivint.

Set al plató del programa ‘Apostrophes’, de Bernard Pivot, a la televisió francesa.

Bukowski escriu com s’hauria de fer, escriu perquè no pot més, perquè si no ho diu, rebenta. Però, anem al gra. Una cosa és escriure, l’altra publicar, i una tercera, ben diferent –de vegades, abismalment diferent, de fet–, és ser un escriptor. Escriure i publicar són dos verbs que molt sovint no casen amb el substantiu poeta, escriptor o, fins i tot, periodista. Imaginin, doncs, l’impossible: de vegades en surten alguns que, a més a més d’escriptors, són bons escriptors. O uns genis com Bukowski. El diari Die Welt va escriure d’ell: “Ha deixat enrere Jack Kerouac… Escrivint s’assembla a Charlie Parker tocant jazz.”

Bukowski, a més de ser escriptor, és un dels bons. Bukowski no fa sàtira. Potser sí, que es pugui qualificar Bukowski d’anarquista. Tot i que a ell li importava un rave definir-se políticament amb les sospitoses paraules habituals. Li importava un rave, de fet, definir-se com a persona. Senzillament, ho era. Era ell. Com Harry Dean Stanton, que quan li van preguntar: “How would you describe yourself?” (“Com us descriuríeu?”), després de fer un llarg i melancòlic silenci, respongué amb un punt de perplexitat, sense immutar-se: “Nothing. There is no self.” (“No-res. No existeix el jo.”)

Bukowski escrivia perquè tenia una necessitat vital i visceral. En fi, no insistiré més –de moment–, crec que queda clar que la definició que va fer el New York Review of Books de Bukowski la considero una estupidesa més de novaiorquesos amb pretensions.

La biografia de Barry Miles a Circe.

Només hi ha una cosa més perversa que el desig de manar: la voluntat d’obeir

No obstant això, crec que Bukowski podria ser qualificat d’anarquista, entre moltes altres coses. Sí, crec que sí. L’individu, vull dir. No pas la seva literatura. Però sospito que mai en l’accepció del terme dels estirats senyorets del New York Revue of Books. Charles Bukowski podria ser anarquista en el sentit que li donava l’anarquista escocès Stuart Christie, que va morir aquest estiu, l’estiu del centenari del naixement de Bukowski. Christie va morir el 15 d’agost de 2020. I Bukowski va néixer el 16 agost de 1920. L’agradable i tranquil estiu de l’any de la pandèmia els ha unit per sempre més en la meva memòria.

Aquest agost jo volia escriure, alegre, sobre el centenari de Bukowski i vaig acabar fent-ho, trist, sobre la mort de Stuart Christie.

Però abans que s’acabi l’any del centenari de Bukowski, vull escriure sobre Bukowski. S’ho mereix. I no puc deixar de relacionar-lo amb Christie, tot i que, aparentment, tenien poc a veure. O potser molt. Un concepte infinit de la llibertat individual i una intolerància ètica visceral contra la supèrbia i la injustícia social. La definició que feia Stuart Christie de l’anarquisme, podria haver-la subscrit Bukowski en un atac de sinceritat. Ho vaig escriure en aquell article. Jo també la subscric.

Stuart Christie creia que l’anarquisme era “l’única ideologia no religiosa que aspira a la justícia social sense buscar el domini social, polític o econòmic sobre els altres”.

Ho diu en un dels seus llibres de memòries: “My Granny made me an anarchist.” (“L’àvia em va fer anarquista.”) A més a més, per encapçalar aquella edició Stuart va triar una cita del matemàtic i filòsof anglès William Kingdon Clifford que per a mi el defineix a la perfecció: “Només hi ha una cosa més perversa que el desig de manar: la voluntat d’obeir.” Charles Bukowski hauria brindat per aquesta idea.

El poeta Bukowski en un recital.

Per tant, i tornem-hi, de “sàtira anarquista” com diuen els del New York Review of Books, res de res. Anarquista, potser sí, però segons la definició de Christie. No vull ni pensar quina deu ser la definició d’anarquista dels ‘pijos’ de Nova York. Sigui com sigui –i em repeteixo, ho sé, i tant me fa– un gran escriptor és el que era. Un home que entenia el fet d’escriure com una necessitat vital de l’ésser humà, una idea de l’ofici d’escriure que avui està a anys llum de la majoria dels que escriuen articles i llibres per fer propaganda política o històries curtes enginyoses. Si mai no diuen res, és que no tenen res a dir.

Sobre l’ofici d’escriure, Bukowski va ser clar i contundent al poema: “Així què, vols ser escriptor?” El tradueixo jo mateix, sobre la marxa:

“Si no et surt cremant de dins, / malgrat tot, / no ho facis.

A no ser que surti espontàniament del teu cor / de la teva ment i de la teva boca / i de les teves tripes, / no ho facis.

Si has de seure durant hores / amb la mirada fixa a la pantalla de l’ordinador / o clavat a la teva màquina d’escriure / buscant les paraules, / no ho facis.

Si ho fas per diners o fama, / no ho facis.

Si ho fas perquè vols dones al teu llit, / no ho facis.

Si t’has d’asseure / i reescriure-ho una vegada i una altra, / no ho facis.

Si et cansa només de pensar a fer-ho, / no ho facis.

Si estàs intentant escriure / com qualsevol altre, oblida-ho.

Si has d’esperar que surti rugint de tu, / espera pacientment.

Si mai no surt rugint de tu, fes una altra cosa.

Si primer ho has de llegir a la teva dona / o a la teva noia o al teu noi / o als teus pares o a qualsevol, / no estàs preparat.

No siguis com tants escriptors, / no siguis com tants milers de / persones que s’anomenen a ells mateixos escriptors, / no siguis sonso i avorrit i pretensiós, / no et consumeixis en el teu amor propi.

Les biblioteques del món / badallen fins a adormir-se / amb aquesta gent.

No siguis un d’ells.

No ho facis.

A no ser que surti de la teva ànima / com un coet, / a no ser que estar-te quiet / pogués portar-te a la bogeria, / al suïcidi o a l’assassinat, / no ho facis.

A no ser que el sol dins teu / t’estigui cremant les tripes, no ho facis.

Quan sigui veritablement el moment / i si has estat escollit, / succeirà per si sol i / seguirà succeint fins que et moris / o fins que mori en tu.

No hi ha un altre camí.

I mai no el va haver-hi.”

La fama a Alemanya, el seu pas d’origen (fotografia de rusc.net).

L’LSD i la televisió en color, un mal viatge

En una de les seves obres que he rellegit confinat, hi ha un capítol que em va semblar brutal. Profètic. Copio literalment, respectant totes les faltes d’ortografia que caracteritzen la seva prosa, el principi del relat “Un mal viatge”, publicat a La màquina de cardar (Anagrama), traducció de Dolors Udina Abelló.

Comença així:

“Has pensat mai que l’LSD i la televisió en color van arribar més o menys al mateix moment per al nostre consum? ens arriben tots aquests batecs exploradors a tot color, i què fem? n’il·legalitzem un i malbaratem l’altre, la televisió és clar; en les mans en què es troba és inútil; no hi ha gaires possibilitats de discussió, aquí.”

No podia ser més clarivident. El diari alemany Die Welt l’encertava quan el comparava amb Charlie Parker. Crec que era a París, quan el saxofonista passava una mala època d’addicció a les drogues. Un dia tenia cita en un estudi de gravació. Va arribar-hi molt tard. Els músics i els tècnics estaven mosquejats. Un, dos. Un, dos, tres. Van començar a tocar una peça i, tot d’una, Parker els va deixar a tots bocabadats amb unes improvisacions insòlites, bellíssimes. Però en el moment àlgid va tallar de cop, fent que no amb el cap. “No paris, segueix!”, li deien els altres. “No puc, no pot ser.” “Per què?” “Perquè això ho estic tocant demà.”

Moltes de les peces de Charles Bukowski, com ara “Un mal viatge”, les estava escrivint demà, fora del seu temps, en un temps futur impossible de viure físicament en aquell moment, però que ell el vivia a la seva ment d’escriptor. Com les melodies que creava i sentia Charlie Parker, les millors, vivien a la seva ment de saxofonista. Tot i estar ben presents, s’absentaven llargues estones per escriure o tocar des del demà.

Tornem a “Un mal viatge” i el seu inici, i repeteixo: “Has pensat mai que l’LSD i la televisió en color van arribar més o menys al mateix moment per al nostre consum? ens arriben tots aquests batecs exploradors a tot color, i què fem? n’il·legalitzem un i malbaratem l’altre, la televisió és clar; en les mans en què es troba és inútil; no hi ha gaires possibilitats de discussió, aquí.”

Charles Bukowski

Que cadascú pensi en la televisió que tingui més a prop i intenti d’imaginar com estaríem si s’haguessin llençat menys diners públics al cubell de les escombraries de la televisió pública, i una molt petita part hagués servit per a alegrar l’esperit individual dels ciutadans i la seva imaginació amb altres substàncies, menys tòxiques i molt més econòmiques per a l’erari públic. A més, així, ens hauríem estalviat tot allò que han robat els lladres que viuen encastats a la corrupció inherent de tota empresa pública, de les quals cadascú pot tenir ben a prop uns quants exemples.

He recordat els dies que treballava a TV3. Concretament el dia que un directiu em va dir, textualment, que “la paraula cultura genera rebuig a la nostra audiència”. Unes paraules que mai no oblidaré. Ni la cara de qui m’ho va dir. Ni el seu somriure d’excursionista que va sobrat. D’entrada ja es feia seu, o d’ells, allò que era de tots. A la vegada, d’una sola tacada, deixava molt clar que per a ell, o ells, tots som uns imbècils. Jo hauria d’haver recordat aquell dia la idea de Charles Bukowski per explicar-li el mal que ens feien. No em va venir al cap. Per comptes, vaig preferir d’anar-me’n ben lluny d’aquella cosa tòxica. D’això fa vint anys i, a hores d’ara, la televisió ja és irreparable. Només serveix a la corrupció i a la propaganda del poder. Res més lluny de la cultura. I ja no diguem de la literatura. O de l’LSD.

Però l’arrencada d’LSD i la televisió en color del relat de Bukowski és un trampolí per anar al fons de la qüestió. Ell segueix així, i jo també el segueixo, respectant encantat les seves faltes:

“i vaig llegir que en un escorcoll recent es deia que suposadament un agent havia rebut una ruixada d’àcid a la cara llançada per un suposat fabricant de droga al·lucinògena. això també és una mena de malbaratament, hi ha raons bàsiques per il·legalitzar l’lsd, el dmt i l’stp: et poden fer perdre el senderi per sempre, però també ho pot fer collir remolatxes, posar cargols visos a General Motors, rentar plats o ensenyar anglès en una universitat local, si il·legalitzéssim tot el que fa tornar bojos els homes, tota l’estructura social s’enfonsaria: el matrimoni, la guerra, el servei d’autobusos, els escorxadors, la cria d’abelles, la cirurgia, qualsevol cosa que se’ns acudeixi, qualsevol cosa pot fer tornar bojos els homes perquè la societat està construïda sobre falsos fonaments, fins que no ho enderroquem tot i ho reconstruïm, els manicomis continuaran abandonats, i considero que les retallades en els pressupostos dels manicomis per part del nostre governador impliquen indirectament que les persones embogides per la societat no poden ser mantingudes i curades per la societat, sobretot en una època d’inflació i follia fiscal, seria millor fer servir aquests diners per construir carreteres o per ruixar-los amb molta suavitat sobre els negres per impedir que cremin les nostres ciutats, i tinc una idea esplèndida: per què no assassinen els bojos? penseu en els diners que ens estalviaríem, fins i tot un boig menja massa i necessita un lloc per dormir, i els malparits són desagradables…”

‘La màquina de cardar’ (Anagrama).

Bukowski va escriure aquestes línies el 1967. Profètic: “les retallades en els pressupostos dels manicomis per part del nostre governador impliquen indirectament que les persones embogides per la societat no poden ser mantingudes i curades per la societat.” Els sona la melodia? Cal traduir la idea a les retallades de la nostra sanitat pública d’avui? No crec. El maligne populisme ja es covava. Les retallades sanitàries criminals començaven. I amb elles, el menyspreu per la dignitat i la vida de la gent. Ell sempre escrivia i tocava demà.

Si volen, poden llegir el llibre, és pura força vital en temps de pandèmia i reflexió, mentre aplaudim al cel per les finestres quan a les residències els vells sense assistència mèdica cauen com mosques, i els uns i els altres es foten els morts pel cap, i les retallades econòmiques de la salut pública no han revertit ni davant la mortaldat, ni ha augmentat la contractació de metges i infermeres.

Però sí que, per contra, sempre va en augment, sempre, el pressupost dels honoraris dels polítics, el de la televisió en color i els sous dels seus tòxics telepredicadors i patriotes.

Bé, aquest és l’últim article del 2020. És hora de tancar. Per a la nit de Cap d’Any, recordin: millor prendre’s qualsevol cosa il·legal de confiança, abans que mirar la televisió en color. Desconfiïn de la legalitat en colors, abocador de propaganda i acudits dolents. Perquè una televisió bona és un oxímoron. Els desitjo bon any nou. Més televisió no li desitjo a ningú. Ni un mal viatge.

“un mal viatge? tot aquest país, tot aquest món està fent un mal viatge, amic meu. però això sí, si t’empasses una pastilla, t’arresten”, crida ell furiós des del fons del seu relat. És paraula de Bukowski. Germans, aneu-vos-en en pau. Amén.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.