04.09.2026 - 21:40
A l’oest d’Ucraïna, aquest estiu, hi vaig conèixer una madrilenya molt afable. Quan feia uns quants dies que hi era li vaig demanar si hi veia cap paral·lelisme amb la història d’Espanya. De moment, em vaig pensar que em llançaria la cavalleria per sobre. “Ets un frívol. No veus que aquesta gent està en guerra? Com goses comparar-t’hi?”, vaig pensar que em diria quan vaig veure l’aspror de les faccions. Però vam restar un moment en silenci, es va rascar la comissura dels llavis i llavors va dir: “Home. La veritat és que sí. El paral·lelisme és tan fort que s’ha de ser un ase per a no adonar-se’n.” Vaig quedar de pedra. “Què vols dir?”, li vaig demanar. “Mira, venint aquí he entès el vostre problema amb la llengua i per què la reivindiqueu així.”
Quan me’n tornava cap a Catalunya vaig coincidir amb un escriptor andalús, que se’m va asseure al costat en una furgoneta que ens transportava. “Haver vingut a Ucraïna ha estat molt transformador”, m’etziba, de sobte. No era la primera vegada que parlàvem. “Mare de Déu, a veure què dirà”, vaig pensar. “Què vols dir?”, li vaig demanar. “Vaig venir convençut que això era un conflicte entre ucraïnesos.” No vaig dir res. Ja m’ho havia semblat: transposava el discurs de Ciutadans sobre Catalunya a la qüestió ucraïnesa. “I aquí, tot parlant amb la gent, he entès que no: que van rebre una agressió externa i que fins i tot molts partidaris de Rússia van canviar de parer.” Vaig assentir. “Putin es va equivocar, és clar. Com Rajoy quan us va enviar la policia el 2017”, va dir de sobte. Gairebé se’m desencaixa la mandíbula.
Cap dels dos no havia tingut ben bé una epifania. Continuaven veient la independència amb recel i les reflexions no van anar gaire més enllà, però la veritat sobre el terreny era tan forta i tan física que els va fer canviar la mirada. I a mi també, que mentre ells meditaven pensava que m’havia estovat. Em va fer rumiar molt sobre l’efecte boirós i distorsionador de la propaganda del fort, sigui rus o espanyol, que sempre mira de desautoritzar l’oprimit perquè no faci la seva lectura de la Història, perquè senti vergonya d’haver estat una víctima; és una manera de ridiculitzar la resistència, de buidar-ne la transcendència, de banalitzar la lluita i, en última instància, de paralitzar el dominat. “El paral·lelisme és tan fort que s’ha de ser un ase per a no adonar-se’n”, va dir ella després de quatre dies a Volínia, i aquí, després de quatre anys de guerra, n’hi ha que encara fan el desentès perquè ningú no els pugui dir que són al bàndol de l’OTAN.
Aquests dies, el president Salvador Illa i el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, han estat a Kíiv, i s’han reunit amb Volodímir Zelenski. Durant uns quants dies ha semblat que estaven a l’altura i que honoraven les institucions que presideixen, però m’he demanat si per dins els ha passat res de semblant: si han pensat en Catalunya i com. Perquè, de cara enfora, el relat que n’han fet defuig qualsevol interpretació de la guerra genuïnament catalana, com si els vincles hi fossin invisibles, com si les institucions que dirigeixen fossin oficines, extensions amb llums LED dels despatxos de Brussel·les, i, així com es pensen que no es pot anar enlloc sense passar per Madrid, hi haurien anat sense saber que s’hi pot anar sense passar per la burocràcia belga.
Va dir Collboni: “Barcelona expressa la seva solidaritat amb la ciutat de Kíiv i el poble d’Ucraïna en una batalla que no és tan sols contra un agressor exterior que ha atacat la sobirania d’un país. És un atac contra la Unió Europea i tot allò que representa: els valors europeus de democràcia, de drets humans i de cultura de la pau i de resolució dialogada dels conflictes.” Illa va fer servir paraules semblants per a explicar la visita amb Zelenski –va dir que hi havia fet “una defensa dels valors europeus democràtics”, com deixant clar que no havia fet una defensa dels valors europeus no democràtics– i després va anunciar un acte amb empresaris a Barcelona per a reforçar els llaços comercials amb Ucraïna. És una manera tristament pecuniària i administrativa d’entendre el conflicte.
El factor cultural de la guerra és tan central que no interpretar-la com una guerra imperialista és, ras i curt, incorrecte. Vladímir Putin no fa un relat conjuntural de negació de la cultura ucraïnesa: mira de culminar un fil històric de destrucció nacional, un esforç reiterat durant segles per a esborrar la llengua i la identitat ucraïneses. Per això els míssils russos destrueixen llibreries, impremtes, museus i biblioteques; per això els poetes ucraïnesos se’n van al front a resistir i per això l’ús de l’ucraïnès ha pujat com l’escuma d’ençà que va començar l’agressió. Ningú a Ucraïna, avui, no gosaria parlar en veu alta de la necessitat d’un món sense fronteres o d’un horitzó de superació de les nacions. A Kíiv o a Kherson o a Butxa sonaria marcià. Rússia els ho recorda cada dia i ells no deixen de repetir-ho: no hi ha més remei que construir nació per a resistir contra els qui els la volen destruir.
Tot això s’hi respira tant, allí, que de seguida es nota que la lectura hegemònica que en fa la Unió Europea –els mandarins brussel·lesos, els grans mitjans, els caps de govern que signen grans partides de donacions d’armes en nom del continent– és una lectura que no hi encaixa. Seria ingenu d’estranyar-se que Illa i Collboni facin la narrativa que hi han fet. No són pas els únics. És la lectura que fan els estats de matriu imperialista. Si Espanya o França fessin la mateixa lectura de la guerra que fan els ucraïnesos, es trobarien obligats a revisar les dinàmiques de colonialisme intern que encara avui apuntalen la seva força. Si la fes Brussel·les, hauria de donar suport a tots els processos d’autodeterminació interns a la Unió, i el club d’estats se’ls esquerdaria. Si la fessin Illa o Collboni, haurien de reconèixer que, quan no construeixen activament la nació catalana i contribueixen a l’espanyolització del país, buiden l’esperit ucraïnès que han lloat aquests dies.
Ucraïna esbudella totes les contradiccions d’Europa. “El paral·lelisme és tan fort que s’ha de ser un ase per a no adonar-se’n”, em va dir una dona madrilenya intel·ligent i afable. És imperdonable que no ens n’adonem nosaltres.
