28.07.2019 - 21:50
‘Canta, dea, la ira funesta del Pelida Aquil·leu, ira que causà als aqueus sofrences sens fi, enfonsà a l’Hades intrèpides ànimes d’herois en gran nombre i a ells els féu presa dels gossos i de tots els ocells de rapinya –s’acomplia el designi de Zeus!, des d’aquell primer dia que, havent-se barallat, van separar-se l’Aatrida, rei d’homes i el diví Aquil·leu.’ Així comença el cant primer de la Ilíada d’Homer en la traducció de Montserrat Ros que aquesta passada primavera va publicar l’editorial Adesiara en una magnífica edició amb el text grec acarat i amb estudis introductoris de Jaume Pòrtulas i Francesc J. Cuartero.
La Ilíada és un dels texts fundacionals de la literatura contemporània i, contràriament al que molts pensen (molts que no han llegit el text, és clar), només ocupa uns quants dies de l’any desè de la Guerra de Troia.
En realitat, hi veiem el moment en què Aquil·leu, possiblement el més valerós i agosarat de tots els capitostos grecs, es retira del combat molest amb Agamèmnon, el principal cabdill de les tropes aquees i rei de Micenes, perquè li ha pres Briseida, noia que havia aconseguit com a botí. Per què actua així Agamèmnon? Doncs perquè ell ha hagut de tornar Criseida al seu pare per calmar el déu Apol·lo, que delmava els grecs perquè el rei no havia volgut acceptar el rescat que li havien ofert per la noia. Així doncs, el rei torna Criseida per salvar l’exèrcit i per recomanació de l’endeví Calcant, però li pren Briseida a Aquil·leu i ell es plega de braços i decideix de no combatre més.
A partir d’aquí les coses no els van gaire bé, als grecs. Perden alguns combats, han de retrocedir força metres i els troians s’envalenteixen cada vegada més. Patrocle, el millor amic d’Aquil·leu, li demana les seves armes per a entrar en combat i hi ha un gran avenç, però Hèctor, capità troià, fill del rei Príam, el mata. Greu error. Aquil·leu es convertirà en una fera assedegada de venjança que guiarà els grecs en tots els combats fins a matar Hèctor i arrossegar-lo per les muralles de Troia. Només onze dies després, lliurarà el cadàver al rei Príam perquè li pugui fer els funerals amb honor.
Aquesta és la història, ras i curt. Ni cavalls de fusta, ni la princesa Helena, ni el rapte de Paris… tot això forma part de la història de Troia, però en cap cas no forma part de la Ilíada. El cicle de Troia és format per una munió de poemes, molts dels quals només conservats en fragments, que permeten de reconstruir la història dels seus principals protagonistes al llarg de la guerra i el posterior retorn a casa, amb la Ilíada i l’Odissea, els dos grans poemes homèrics, com a peces fonamentals.
Així les coses, tots sabem que els problemes comencen quan Paris, príncep de Troia, s’enamora d’Helena, la rapta i la porta a la seva ciutat. Menelau, el seu espòs i germà d’Agamèmnon, reclama ajuda a tots els grecs per a recuperar-la i es munta una de les expedicions més fabuloses imaginades per a anar a la guerra. Per aconseguir vents favorables, Agamèmnon sacrificarà la seva filla Ifigènia. Al començament, les coses van bé per als aqueus, però aviat la guerra s’enquista i es passen deu anys a la platja lluitant contra els troians, fins que finalment l’enginy d’Odisseu acaba amb la construcció del cavall que, un cop dins de Troia, servirà per a prendre la ciutat. La tornada dels herois supervivents serà especialment complicada en el cas d’Odisseu, que durant deu anys viurà nombroses aventures, i sangonosa en el cas d’altres com Agamèmnon, que morirà assassinat només tornar a casa.
Pel que fa als supervivents de Troia, serà Virgili qui compondrà, a la segona meitat del segle IaC, és a dir, gairebé 650 anys després de la Ilíada, el poema èpic Eneida, on se’ns explica la sortida de Troia d’Enees i els supervivents i el seu periple mar enllà per a acabar establint-se en el territori que serà la futura Roma. Virgili havia rebut l’encàrrec directe de l’emperador Octavi August de fer entroncar el seu llinatge amb els grans herois de Troia, però aquesta és tota una altra història, que certament tanca un cicle.
Però, com dèiem, la Ilíada és només una petita part de tota aquesta fascinant història. I aquesta petita part és un dels principals monuments literaris de la humanitat. I el cas d’aquesta versió que ara tenim a les mans no està exempta de tragèdia, perquè Montserrat Ros es va morir el 6 de febrer de 2018 a causa d’una malaltia fulminant. Els darrers anys de la seva vida es va dedicar intensament a aquesta traducció, considerada l’obra de tota una vida de qui va ser una de les més importants editores de taula de la Fundació Bernat Metge.
Les traduccions homèriques
El llibre es complementa amb dos estudis. El professor Jaume Pòrtulas aprofita el seu text introductori per fer un repàs sobre els traductors i les traduccions d’Homer al català i explica: ‘La història de les traduccions al català dels poemes atribuïts a aquesta figura enigmàtica és (relativament) llarga i giragonsant; s’hi deixen reconèixer, en filigrana, les etapes cabdals del procés de consolidació de la cultura catalana contemporània.’
Aquesta relació dels escriptors nostrats amb els textos homèrics té el seu esclat a partir de la Renaixença, però solen ser traduccions molt fragmentàries, llevat de la que ofereix el grafòman Conrad Roure, tot i que la traducció que en fa és indirecta, del francès, i no pas en una traducció del grec, que ha d’esperar fins que Josep Carner encarrega a un joveníssim Carles Riba una traducció de l’Odissea que li lliura el 1919 i que marca un punt d’inflexió, perquè opta per adaptar al català l’hexàmetre homèric. Aquesta primera aventura de Riba anticipa el gran monument que és per a la nostra cultura la segona Odissea de Carles Riba, la que es publica en edició de bibliòfil el 1948, que marca una llarga tradició fins a l’actualitat, en què a casa nostra s’ha tingut molta més tendència a la traducció en vers que no pas en prosa.
Així i tot, Pòrtulas acaba la seva introducció afirmant: ‘Allò que no hi ha, que no pot haver-hi, és un final definitiu: la traducció perfecta i definitiva d’una obra mestra de la literatura universal és una quimera. L’aspiració de qualsevol bona traducció és de fer un servei impagable, durant una colla d’anys, als lectors de bona fe.’
Doncs és segur que aquesta versió de la Ilíada ve a fer-nos aquest servei i més si encara hi afegim la docta introducció de Francesc J. Cuartero, molt aclaridora pel que fa al text, a la seva llengua, a la figura d’Homer i a la relació de la Ilíada amb la mateixa història i amb les proves arqueològiques, una introducció que esdevé un text d’alta erudició i, a la vegada, una fantàstica guia de lectura per a tothom que es vulgui acostar al text homèric, sigui per primera vegada o per retrobar-se amb tots els herois i també amb les malifetes dels déus, que en aquesta obra es manifesten moltíssimes vegades per ajudar un bàndol o un altre segons les preferències de cadascú.
Ara caldrà veure si els lectors catalans contemporanis es deixen seduir per aquesta meravella immarcescible i es tornen a apassionar per un dels pals de paller de la cultura occidental.
