Escric des d’Igualada, confinada a casa, mentre fora plou i miro el carrer pel vidre de la finestra, on tot sembla ben normal, un dia qualsevol, una tarda d’aquelles que no diferenciaries d’un altre dilluns laborable. Una tarda tranquil·la, on inconscientment, i sense pensar en el demà, la gent passeja el gos, surt a comprar el pa o va o torna de la feina. Però ja ens ho va deixar escrit Mercè Rodoreda, ‘les coses importants, són les que no ho semblen.’ I a la meva ciutat, la normalitat ha deixat pas a uns dies d’excepció d’immobilització, on persisteix la quietud i el silenci, i on tothom que surt al carrer es protegeix amb una robusta armadura invisible, anomenada distància, per protegir-se d’allò que, encara que sembla que no existeixi, s’ha allotjat entre nosaltres.

Fa una setmana, tothom treballava, els nens anaven a escola i al parc a jugar, els avis cuidaven els néts i, a la tarda, en veies alguns fent partides de cartes a la cafeteria, mentre els joves que passejaven per la plaça de l’Ajuntament feien TikTok. Ara tot això queda en el record. La famosa plaça de cal Font, cada tarda plena de gom a gom de la canalla que surt d’escola, és completament desolada. El virus de la Covid-19 que va començar a afectar la població de Wuhan, capital de Hubei, el 31 de desembre de 2019, ha colonitzat la nostra ciutat, Igualada, i els seus voltants, mentre s’ha anat escampant silenciosament a la resta del territori. Ara ens toca romandre a casa i suportar aquest temps d’espera, que tot i ser inquietant, s’ha demostrat com l’única manera eficaç de vèncer el nou coronavirus, si ho fem entre tots. Toca estimar-nos des de la distància, mantenir-nos aïllats en els nostres refugis, i esperar que tot passi. Ara són moments molt diferents i passen coses que no havíem vist mai. Al carrer de casa meva, per exemple, divendres la gent feia cues interminables mantenint la distància de seguretat d’un metre per comprar tabac. Aquests dies també faig de professora particular de la meva filla a casa, i els meus pares, tot i que són joves, s’han quedat aïllats a casa seva i la policia m’impedeix d’anar-los a veure. Els primers dies la gent també ha buidat literalment els prestatges dels supermercats per la por de tot plegat, i justament aquesta tarda de dilluns una furgoneta es passejava per la ciutat d’Igualada recordant-nos per megafonia que ens quedéssim a casa.

Són dies insòlits, dies que s’allotjaran a la nostra memòria per molt de temps. Mentrestant, sabem que la vida continua, i que els privilegis de què tots podem gaudir a les nostres llars són una riquesa que no valorem mai prou fins que no els redescobrim en moments extrems com ara. Llibres, un petit balcó, les fotografies familiars, la nostra col·lecció de films, un instrument, les estimades receptes de la mare i, sobretot, el mai prou apreciat temps.

Des d’aquest clúster del coronavirus en què s’ha convertit la meva ciutat, us encoratjo a fer-li front entre tots i guanyar aquesta guerra. A creure en l’espera i no defallir. Perquè de tot en podem treure profit, i si ara el temps és el més preuat que tenim, potser toca esprémer-lo, trobar un altre sentit a la vida i, sobretot, no oblidar que ens en sortirem. Si Miquel Martí i Pol fos encara entre nosaltres segurament ens deixaria anar aquestes paraules seves: ‘I sobretot, no oblidis que el teu temps és aquest que t’ha tocat viure, no un altre, i no el desertis, orgullós o covard, quan et sentis cridat a prendre part, com tothom, en la lluita, car el teu lloc només tu pots omplir-lo.’ Recordem que aviat tot haurà passat i aquest rellotge del temps que ara tenim aturat ben aviat tornarà a girar. Cuideu-vos molt.

Igualada, 16 de març de 2020 (4t dia de confinament)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.