Fotografia: Cèsar Malet.

És possible que poca gent sàpiga ni recordi que fa seixanta anys va esclatar un greu conflicte armat entre tropes irregulars teledirigides pel Marroc i l’exèrcit espanyol a Sidi Ifni, un territori inhòspit sense cap valor estratègic ni econòmic que, com el Sàhara, Fernando Poo o Mbini (en castellà Río Muni), tenia categoria de província d’Espanya.

Una guerra començada el 23 de novembre de 1957 –per bé que els orígens del conflicte es remunten al tractat de pau de Wad-Ras de 1860–que es va perllongar fins a final de juny de 1958 i sobre la qual el règim va mantenir una severa censura mediàtica. Certament, ni a Franco ni a Carrero Blanco, la seva mà dreta, no els feia gens de gràcia que la gent sabés que aquell trist episodi s’havia acabat amb més de dos-cents soldats morts i quasi cinc-cents entre desapareguts i ferits. Un total que en gran part correspon a tropes de lleva. És a dir, nois a qui va tocar de fer el servei militar a l’Àfrica.

Obro un parèntesi abans de continuar perquè és probable que a algun lector el conflicte d’Ifni li resulti familiar per alguna referència novel·lística. Una sospita molt encertada que remet a La galeria de les estàtues, la novel·la que Jesús Moncada va publicar el 1992 a continuació de Camí de sirga. L’acció se situa a Torrelloba –recreació literària de Saragossa, ciutat on Moncada estudiava magisteri l’any 1957– i la trama de fons que articula l’argument es construeix tot seguint el trajecte d’un motorista que es desplaça per diversos edificis oficials de la capital aragonesa distribuint la nota del ministeri que informava de l’inici de les hostilitats i de la necessitat de reclutar urgentment reforços amb soldats de lleva. Tanco el parèntesi.

La ‘mili’ a l’Àfrica
Des de final de gener es pot veure al Museu de les Cultures del Món, al carrer de Montcada de Barcelona, una exposició titulada ‘Ifni. La mili africana dels catalans’, que pot ajudar a reduir el desconeixement que fins ara hi ha sobre aquell conflicte.

No ens enlluernem, però. Des del mateix títol queda clar l’abast de la mostra: parlar del servei militar que a una bona pila de catalans els va tocar de fer a l’Àfrica. Ja sigui durant els set mesos que va durar el conflicte armat, durant els anys anteriors o els que varen venir després fins a la descolonització –és a dir, la retirada– del 1969 en favor del Marroc.

Aquest plantejament dels quatre comissaris de la mostra, dos historiadors i dos antropòlegs, em sembla molt realista. En primer lloc perquè a hores d’ara continua essent complicat disposar de documentació oficial o de testimonis periodístics d’aquella època. I segonament perquè la presència de reclutes catalans en aquelles remotes contrades no va ser pas anecdòtica. Es calcula que durant les dècades dels cinquanta i dels seixanta uns quatre mil nois d’aquí varen ser-hi destinats. No ha d’estranyar, doncs, l’existència d’una Associació Catalana de Veterans de Sidi Ifni amb seu a Almacelles (el Segrià) que m’imagino que encara deu funcionar, per bé que té una activitat a les xarxes molt reduïda.

Aquests antecedents condicionen bastant el plantejament de l’exposició. El visitant hi trobarà poques referències documentals sobre els antecedents del conflicte i sobre els mesos que va durar la confrontació. Però, en canvi, veurà desplegades davant seu les tribulacions, penes i misèries que implicava el fet de fer el servei militar i, a sobre, fer-lo a l’Àfrica.
Aviso: ‘Ifni. La mili africana dels catalans’ és una exposició molt peculiar perquè, tal com s’ha estructurat, la informació cabdal –i que recomano a tothom que no la passi per alt– es troba emmagatzemada en les filmacions contingudes en una dotzena de pantalles que s’han distribuït durant el recorregut. Cal, doncs, organitzar-se el dia per fer-hi una estada llarga. O fragmentar-la en unes quantes visites, cosa a la qual ajuda el fet que l’exposició no es desmuntarà fins a final de gener de l’any que ve.

Fotografia: Cèsar Malet.

Els testimonis parlen
Es tracta, doncs, de seure, agafar els auriculars i disposar-se a escoltar el testimoni oral de gairebé una trentena de veterans, combatents o no, que expliquen en primera persona com recorden la seva experiència africana. És en aquest context que el visitant s’adona de la impressionant càrrega d’humiliació i menyspreu a la dignitat de les persones que implicava allò que se’n va dir ‘servei militar obligatori’, la supressió del qual potser va ser una de les poques coses bones que es van aconseguir amb el famós ‘Pacte del Majestic’.

Malgrat la vocació africanista de la majoria dels militars que, amb Franco al capdavant, es varen rebel·lar contra la República, la penúria material dels soldats, l’obsolescència de l’armament amb què es defensaven, el desinterès del govern i la proverbial ineficàcia de la diplomàcia espanyola es posen en clara evidència quan sentim en la veu dels afectats com havien de moure’s pel desert amb espardenyes o l’estremidora declaració atribuïda a un militar que deia que, a l’efecte de la burocràcia castrense, era molt més complicada de gestionar la substitució d’una mula que no pas la de tres soldats caiguts en combat.

Els testimonis de l’altre bàndol del conflicte tenen també el seu espai: una pantalla situada dins una tenda de campanya que ocupa el centre d’una de les sales de l’exposició. De fet, són dues pantalles: en una trobem testimonis de combatents que es varen enfrontar als espanyols, i en l’altra veiem com un funcionari marroquí explica la seva versió dels esdeveniments a un grup d’escolars que visiten un museu dedicat al conflicte.

Però no s’acaba aquí, la informació. I em permeto de destacar tres pantalles més situades a la part final de la mostra. En la primera, fem un passeig comentat per un antic treballador a les ruïnes d’una obra important: un dic construït a un quilòmetre i mig de la costa, mar endins, completat amb un telefèric per a descarregar vaixells amb subministraments i transportar-los a terra ferma. L’obra la va fer l’empresa Cubiertas y Tejados i va entrar en funcionament amb moltes dificultats el 1967, just dos anys abans de la cessió d’Ifni al Marroc. Un precedent de la inefable ‘Marca España’…

Carmen Sevilla i uns que volen ser espanyols
La segona pel·lícula mostra l’acte d’homenatge als veterans de Sidi Ifni que es va celebrar fa vuit anys a la caserna del Bruc (Barcelona). Tota la cerimònia val més or que no pesa i molt especialment la presència de Carmen Sevilla com a ‘madrina de honor’ de l’acte en reconeixement de l’actuació que ella i l’humorista Gila varen fer per Nadal del 1957 als combatents espanyols en aquell racó de món. Vaja, com uns Jane Fonda i Bob Hope al Vietnam avant la lettre

Val a dir que en aquelles mateixes dates Codorniu va enviar un carregament d’ampolles de xampany per als soldats que, pel que sentim dir a un dels testimonis, es devia perdre a mig camí perquè la tropa no en va veure (ni beure) ni una gota.

El tercer film que recomano de veure mostra una curiosa manifestació d’habitants de Sidi Ifni enquadrats en un denominat Grupo Ifni 25 de Julio davant l’antic consolat espanyol, feta l’abril de l’any passat i en la qual demanaven de recuperar la nacionalitat espanyola, en un manifest de nou punts que el visitant de la mostra trobarà a la seva disposició i podrà emportar-se a casa perquè pugui fer amb calma i parsimònia totes les meditacions pròpies del cas.

Acabo exhortant el lector mínimament interessat per aquests fets històrics a fer una visita a ‘Ifni. La mili africana dels catalans’, una exposició que tot i fer-se en una de les places fortes del turisme de la ciutat –el Museu de les Cultures del Món és situat davant mateix del Museu Picasso–, fa una oferta summament interessant i recomanable per al públic autòcton. Certament, algú em pot dir que encara durarà bastants mesos, però jo per si de cas no demoraria gaire la visita.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb