L’esport és important per a la identitat nacional. La parafernàlia de les banderes, els emblemes i els himnes (tant oficials com no oficials) carrega l’esport de simbolisme i d’imatges de la nació. Una de les raons principals per les quals els governs gasten milers de milions d’euros a organitzar grans esdeveniments esportius és construir o reforçar el sentit de la identitat nacional.

No obstant això, la identitat nacional és fluida, no pas fixa. L’esport ofereix un escenari en què la identitat nacional pot adaptar-se i canviar.

A Anglaterra, on moltes institucions cíviques representen el Regne Unit en general, l’equip nacional de futbol masculí és força important per a la identitat anglesa. El 1996, el país va acollir l’Eurocopa. Això va coincidir amb l’anomenat despertar de la identitat nacional anglesa, simbolitzat per la suplantació de la bandera de la unió per la creu de Sant Jordi a l’estadi de futbol de Wembley i el cant d’un nou himne dels afeccionats, el Three Lions (Football’s Coming Home).

Aquests darrers anys, la reivindicació del fet anglès sovint s’ha relacionat amb una imatge estreta i exclusiva, que es diu que margina les minories ètniques i les que tenen una perspectiva socialment més liberal, i ha estat lligada a una cultura futbolística associada sovint amb els ultres. Ara bé, ara que Anglaterra ha arribat a la final de l’Eurocopa per primera vegada, l’equip i el seu entrenador, Gareth Southgate, han posat el futbol al centre d’un debat sobre la identitat anglesa pel motiu contrari. Sorgeix una versió més orgullosa i inclusiva del fet anglès?

Equips multiculturals en un món globalitzat

Una imatge promoguda pel Museu de la Migració del Regne Unit mostra de manera clara com seria l’onze inicial d’Anglaterra sense la immigració de les darreres dues generacions. Amb tan sols tres jugadors sense pare o avi nascuts a l’estranger, la selecció es manté com un microcosmos d’una població diversa i multicultural (tot i que l’absència de les importants comunitats asiàtiques d’Anglaterra és flagrant).

Parafrasejant l’historiador Eric Hobsbawm, la comunitat imaginada de l’Anglaterra multicultural sembla més real amb un equip d’onze persones amb nom i cognom. Ho va dir Southgate abans de la Copa del Món del 2018: “A Anglaterra hem passat una mica de temps perdent-nos sobre quina és la nostra identitat moderna. Crec que com a equip representem aquesta identitat moderna i espero que la gent pugui connectar amb nosaltres.”

En molts aspectes, això no és pas notícia. L’esport a Anglaterra i al Regne Unit (de la mateixa manera que la identitat nacional) sempre ha estat una qüestió multinacional a causa dels vincles colonials amb els països de l’antic imperi britànic. John Barnes, d’origen jamaicà, va fer un gol contra el Brasil el 1984; Kevin Pietersen, nascut a Sud-àfrica, va guanyar The Ashes el 2005; Greg Rusedski, nascut al Canadà, Johanna Konta, a Austràlia, i Emma Raducanu, també al Canadà, van triomfar a Wimbledon. L’esport britànic ha reflectit durant molt de temps la seva història colonial i les tensions i contingències que comporta.

Aquesta qüestió tampoc no és exclusiva d’Anglaterra o del Regne Unit. El 1998, la selecció francesa guanyadora de la Copa del Món va ser celebrada per veus pro-immigració i atacada per veus en contra, a causa de la composició multiracial de l’equip “arc de Sant Martí”, perquè una gran part dels jugadors, inclòs Zinedine Zidane, tenien orígens ètnics en antigues colònies franceses a l’Àfrica i del Carib. Els llegats imperials de Bèlgica, els Països Baixos i Portugal també són evidents a la diversitat de les respectives seleccions.

Més enllà de les antigues potències colonials, la majoria d’equips nacionals són ara més ètnicament diversos que fa trenta anys, a causa de la globalització i la naturalització d’esportistes estrangers. Ucraïna, rival dels quarts de final d’Anglaterra, ha presentat enguany els jugadors brasilers Júnior Moraes i Marlos, i el capità, Andrei Iarmolenko, va néixer a Rússia. A més de les connexions històriques, culturals i lingüístiques, hi ha un imperatiu de rendiment clar: els equips que accepten la diversitat ètnica sovint superen els equips que no ho fan.

‘El fet anglès’ i la immigració

En aquest moment és significatiu el context polític més ampli al Regne Unit, en particular la incertesa sobre què és la identitat nacional “anglesa” i, críticament, què hauria de ser.

Tot plegat es produeix enmig del debat polaritzat sobre les qüestions de la immigració i la raça a Anglaterra i, en general, al Regne Unit. La perspectiva d’un sistema d’immigració més estricte i per punts, que tot just s’ha introduït, va ser un dels assumptes clau de la campanya dels partidaris de sortir de la Unió Europea al referèndum sobre el Brexit del 2016. Si s’hagués instal·lat aquest sistema fa unes quantes dècades, és possible que el gràfic sobre la història de la immigració de l’equip anglès s’aproximés a la realitat. I sense el talent de Raheem Sterling, Kalvin Phillips i Kieran Trippier, per exemple, els fans d’Anglaterra podrien haver lamentat una altra decebedora derrota al torneig d’enguany.

Enmig de l’eufòria d’haver arribat a una final, encara hi ha molts exàmens de consciència i divisió entre els anglesos sobre les qüestions clau: “qui som” i “què volem celebrar exactament”.

Els afeccionats, amb tota la raó, celebren els èxits de tot l’equip anglès, i l’activisme d’herois individuals com ara Sterling i Marcus Rashford. Malgrat que molts seguidors accepten la diversitat de l’equip, les esbroncades dels jugadors agenollant-se contra el racisme (un gest que es va originar als Estats Units) demostren que la política de la identitat encara pot dividir, dins el terreny de joc i fora.

Tot i la imatge positiva de l’Anglaterra moderna i diversa que projecten el grup de jugadors i l’entrenador, no és realista d’esperar que el futbol esquivi l’actual “guerra cultural i sigui capaç de consolidar una visió més progressista i inclusiva del fet anglès, almenys per si sol. Calen més institucions cíviques, i possiblement polítiques, perquè Anglaterra signifiqui alguna cosa més que els onze homes amb samarretes blanques a Wembley.

Independentment de com ens identifiquem en termes de nacionalitat, la investigació demostra que tant l’organització d’un torneig de futbol com la manera com hi progressen els equips poden tenir un impacte positiu en els sentiments nacionals de felicitat i benestar. Si Anglaterra guanya avui a la selecció italiana a la final de Wembley, hi haurà sens dubte un factor de benestar que pot ser un trampolí per a unir un país encara molt dividit.

és professor d’Economia, Finances i Emprenedoria a la Universitat d’Aston. és professor de Polítiques a la Universitat d’Aston. Aquest article va ser publicat a The Conversation.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.