I vosaltres, anireu a la manifestació de la Diada?

L’altre dia, en un sopar amb amics, vaig fer la pregunta típica: “I vosaltres, anireu a la manifestació de la Diada?” Tots em van mirar amb cara estranya. I la resposta va ser unànime: “No.” Alguns, aprofitant el pont, marxaran fora. A uns altres els feia massa mandra venir fins a Barcelona. I uns altres fa temps que han desconnectat de la política, i ho diuen orgullosos. Tots es continuen considerant independentistes. Tots estaven molt indignats amb el que havia passat a Elx, diumenge passat. Tots havien vibrat veient el Camp Nou ple d’estelades. Però ja no se senten cridats a anar a la manifestació de la Diada. I tot plegat em fa reflexionar. Perquè no és que no hi hagin anat mai. És que ara no se senten interpel·lats.

A taula, ens hi trobem una gran varietat de persones. N’hi ha que són molt independentistes i ho tenen molt clar, però se senten molt decebuts. Diria que són la majoria. Són aquells que van anar a totes les manifestacions, són dels que eren a Urquinaona, són dels que van a un restaurant i reclamen la carta en català. No han deixat de defensar la independència i, fins i tot, es barallen amb qui sigui per defensar-ho. No han deixat de defensar la llengua cada dia, fins i tot alguns fan un voluntariat per la llengua. Tenen clar el posicionament polític. Però ja no van a la manifestació de la Diada. La miren des de casa, per la televisió. I després comparteixen a Instagram els reels més emocionants del dia. Hi són, però des de la distància. Creuen que el fet que ells hi siguin o no hi siguin no canvia res.

També n’hi ha uns altres que mai no s’han sentit gaire interpel·lats per la política. Per exemple, tinc un amic que no va votar fins passats els vint-i-cinc anys, i després que hi insistíssim molt. El mateix va passar amb les manifestacions, va venir a aquelles grans manifestacions de la Diada, però va ser dels primers a deixar de venir. Venia més aviat per ser amb nosaltres i per la festa que fèiem, no pas per res més. Va participar de tot plegat, perquè érem els guanyadors. Perquè, en cada una de les accions que fèiem, es respirava una cosa èpica única. El problema és que fa massa temps que no tenim aquesta sensació, fa massa temps que vivim en una depressió permanent. Però el que realment importa és que el Primer d’Octubre va votar, i no dubto que, si hi hagués una nova oportunitat, ho tornaria a fer. Ara cal que tornem a ser la força guanyadora.

I per a aconseguir això, cal que la gent torni a creure que anar a la manifestació de la Diada és important. Us recordeu quan organitzàvem cotxes o autobusos per anar-hi? Ho fèiem perquè estàvem convençuts que era important ser-hi. Perquè estàvem convençuts que tot depenia d’una persona. Perquè teníem coses a demostrar. La gent no ha deixat de creure en la independència, no ha deixat de voler-la, aquest no és el problema. El problema és que ha deixat de veure el camí per a arribar-hi. Fa massa temps que no sent que podem guanyar. Ha deixat de pensar que ens estem jugant alguna cosa aquesta Diada. I fa anys que espera un momentum que ho canviï tot.

Però, el momentum, l’hem d’esperar de braços plegats o mobilitzant-nos? Hem d’esperar que el faci algú altre o ens hem d’arromangar les mànigues i fer-lo?

I, pensant en això, em ve al cap el menor agredit per la policia espanyola diumenge passat a Elx. Aquests dies he vist com alguns el convertien en un heroi per la reacció que va tenir contra l’agressió. Per no abaixar el cap. I això ha despertat en els independentistes una reacció immediata. No és casual que aquesta setmana el Camp Nou s’omplís d’estelades.

Molts dels meus amics que em deien l’altre dia que no aniran a la manifestació, aquests dies han vibrat veient les imatges del Camp Nou. Es van indignar pel que havia passat a Elx, van aplaudir la decisió del Barça de no fer la celebració de la selecció espanyola, i van compartir les imatges del Camp Nou. De cop, durant unes hores, aquella sensació de desconnexió semblava haver desaparegut. Suposo que el fet que sigui el Barça, també hi fa. Però crec que no solament és això, sinó que hi havia alguna cosa concreta a la qual respondre. Un fet com l’agressió sofrida per aquest culer a Elx va desencadenar que la gent tragués l’estelada del balcó o el calaix i la tornés a portar al camp. I tot plegat demostra que, una vegada més, ningú no havia deixat de ser independentista durant tots aquests anys, i de cop ho ha tornat a ser aquest dijous. Simplement, alguna cosa els ha tornat a interpel·lar.

I aquí hi ha la clau de tot, una vegada més: com s’aconsegueix que els independentistes es tornin a sentir interpel·lats a anar a la manifestació de la Diada organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural? Per desgràcia, no tinc la resposta. Però sí que sé que, des del sofà, no s’aconseguirà. Millor tornar a fer-nos sentir des del carrer.

Jo, l’any vinent, els ho tornaré a preguntar… Espero que llavors la resposta sigui diferent. Que tornin a anar a la manifestació de la Diada. I crec que això, en part, depèn del que passi a la manifestació d’enguany. Com més siguem, més fàcil ho tindré per convèncer l’any vinent aquells que han deixat de venir que els necessitem al carrer. Que a la Diada sí que ens juguem el futur. I que, si volem la independència, no hem d’esperar un momentum, l’hem de construir.