25.05.2021 - 21:50
|
Actualització: 27.05.2021 - 10:32
Començaré per un axioma: quan algú diu que dividir el món entre dretes i esquerres és una relíquia és que és de dretes. Ras i curt. No hi ha cap més opció.
És clar que dividir la societat, les masses o els individus entre dretes i esquerres és una reducció. Sempre ho ha estat. Són aquestes dualitats (independentistes o espanyolistes, demòcrates o feixistes, revolucionaris o revisionistes, pro-palestins o pro-israelians…) que simplifiquen la realitat, però que, en l’esquematització, no deixen de situar-nos a tots en el mapa de les complexitats que implica la vida. I quan algú vol escapar d’aquestes dualitats és perquè es decanta clarament pel veral més còmode, el dels costums, la tradició i l’immobilisme.
És veritat que, ara, la divisió entre dretes i esquerres cada vegada sembla més difícil de precisar. Primer, perquè el món s’ha dretanitzat tant que qualsevol petita intervenció legislativa aparentment progressista o qualsevol discurs amb ressonàncies populistes sembla d’esquerres. Però solen ser aportacions estrictament cosmètiques que no pretenen canviar res de fons. I si no hi ha transformació, tot resta igual: manen els de sempre i pateixen els de sempre.
Segon, perquè aquest món dretanitzat, ple d’interessos econòmics i corporatius, fa que el periodisme i la política hegemònics vulguin vendre’ns com a esquerra allò que no ho és. Un exemple: aquells diaris i aquells partits que, després de la mort de Franco, reivindicaven la igualtat social com a base de la llibertat col·lectiva o el dret d’autodeterminació dels pobles, per posar dos exemples, de cop i volta s’han subsumit en la voràgine dels interessos econòmics d’una minoria selecta.
Tercer, perquè es produeix un fenomen que els teòrics del marxisme i de l’anarquisme del segle XIX no van preveure: que la gent de les classes baixes, la classe obrera, o la plebs, com vulgueu dir-ne, quan els deixen votar trien opcions que van en contra dels seus interessos. Cal reconèixer-ho: el capitalisme s’inventa i es reinventa com un camaleó. Tots els qui no són rics i voten opcions de dretes (els qui defensen l’escola privada, els qui defensen el dret dels propietaris per davant dels llogaters, els qui destinen diners públics a la sanitat privada o a l’església, els qui mai no se solidaritzen amb els qui arriben d’altres llocs del món fugint d’una pobresa més extrema que la seva, entre més) van en contra de la lògica. Són aquests insensats que, embeguts per una mena de ràbia induïda, no saben veure que atorguen poder als seus enemics reals.
Malgrat tot això, encara hi ha dretes i esquerres. L’esquerra, avui dia, no es troba allà on alguns partits es designen a si mateixos com a progressistes i d’esquerres. Aquestes coses cal demostrar-les. I les polítiques de partits com el PSOE demostren justament que de cosmètica i oratòria populista en saben molt, però que ells no són aquí per a transformar el sistema de la desigualtat. Protegeixen i ajuden les grans institucions bancàries; defensen la propietat privada com ho fan els qui, entre ells, es qualifiquen de dretes; i, com ells, s’asseguren la seva continuïtat en els patronats de les grans corporacions. Això és ser d’esquerres? Va, no fotem.
A Catalunya, la cosa no és gaire diferent. Aquí, hi ha qui vol fer-nos creure que l’independentisme es troba per sobre de la distinció ideològica. Que l’eix nacional està per damunt de tot. Són aquells que t’engalten per les xarxes que primer siguem independents i després ja decidirem quin nou estat volem. Són missatges de dretes, també, irremissiblement. (Vet aquí un altre axioma.) Aquests darrers dies hem vist per les xarxes que comptes que tenen com a imatges de presentació estelades i pancartes en favor de l’amnistia s’apuntaven a la més pura xenofòbia arran de l’arribada d’emigrants a Ceuta. No vull exagerar, no sé si sociològicament aquestes posicions són representatives. Però encara que fossin pocs, aquells que demanen la llibertat del poble català i, alhora, criminalitzen la llibertat d’altres individus i pobles (palestins, subsaharians…) és que, a més de dretes, són uns hipòcrites.
En l’independentisme català hi ha partits i persones de dretes. És normal que sigui així, seria un miracle que tota la població que va donar suport al pujolisme durant vint-i-tres anys ara, de cop, s’hagués convertit a les pràctiques revolucionàries. Després ve Gabriel Rufián i, al parlament espanyol, parla de la dreta catalana com un perdonavides (que deu ser una manera de parlar de dretes, em penso), i ho fa just uns dies abans que el seu partit pacti el govern de la Generalitat amb les dretes a què es referia amb fatxenderia. Més encara, Esquerra diu que és un partit d’esquerres, però ve d’acceptar –i, per tant, de ser còmplices de– totes les polítiques no igualitàries que els governs presidits per gent provinent de l’extinta CiU han executat aquests darrers anys: ajuts a la sanitat privada, a les escoles privades, repressió per part de la policia catalana, persecució judicial dels qui dissenteixen… Rufián és un exemple paradigmàtic, per mi, d’aquells que es diuen d’esquerres, parlen amb la boca grossa per crear polèmica, però encara no han demostrat que hagin vingut a la política per a trencar el sistema.
I, amb tot, hem de confiar que el nou govern apliqui algunes de les mesures d’esquerres (és a dir, en favor de la majoria de la població) que ha pactat: que els Mossos protegeixin tots els ciutadans i, especialment, els qui ens sentim desprotegits davant de la brutalitat policial; que la renda bàsica universal sigui una realitat, perquè és pensada per a afavorir els més afectats per la violència capitalista, tan agreujada per la pandèmia; que el dret de l’habitatge no sigui un eslògan davant del dret de la propietat; que el feminisme institucional no sigui només cosa de paritats…
Les dretes catalanes existeixen, fa anys que ocupen llocs de poder. Això és així i tampoc no ens deixuplinarem per haver de conviure amb aquesta realitat. Però que no es vulguin fer passar per esquerranosos. Perquè la independència de Catalunya, si no ha de fonamentar-se en l’igualitarisme, voldria dir tenir un passaport nou, però s’assemblaria massa al que ja tenim.
