minories nacionals europa

L’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa ha aprovat fa poques hores un report en què s’examina la situació dels presoners polítics catalans a l’estat espanyol i els kurds a Turquia. És un informe duríssim que exigeix l’alliberament dels empresonats, la retirada immediata de les euroordres, la tornada dels exiliats i el final de qualsevol repressió relacionada amb el procés de Catalunya cap a la independència. L’informe, a més, ha estat aprovat per una majoria aclaparadora: 70 vots a favor i 28 en contra.

La societat catalana, fortament europeista, va viure amb molta pena i decepció el 2017 l’actitud dels polítics europeus. No sabrem mai què hauria passat si la república hagués estat defensada, perquè la renúncia a fer-la efectiva, lògicament, va frenar qualsevol moviment de tercers estats. Però, en general, la sensació que Espanya manipulava la política continental al seu capritx, amb episodis tan lamentables com els de Junker i Tajani, es va estendre àmpliament en la nostra societat. Ara, aquesta realitat no era tota la realitat. Espanya manipulava i manipula, per bé que cada dia ho pot fer menys, els cercles polítics de poder de la Unió Europea, la bombolla de Brussel·les. Però li costa molt de manipular els altres poders, especialment el judicial europeu.

Europa no és, ni es comporta, com Espanya

Europa no és, ni es comporta, ni funciona, com Espanya. I per això a partir del primer minut Madrid ja va topar amb unes dificultats que sembla que no s’esperava. Dificultats que a nosaltres, en canvi, ens assenyalaven com anirien les coses si ens manteníem ferms en el combat. El rebuig de les euroordres per Bèlgica, Suïssa i Escòcia ja va ser una primera decisió ben clara. El judici del president Puigdemont a Alemanya, exculpant-lo dels excèntrics càrrecs de rebel·lió i sedició, va ser una bomba de profunditat que tingué un primer efecte directe: la rebel·lió, que havia servit per a justificar que s’enduien il·legalment el judici a Madrid, va caure de l’acusació. No s’hi van atrevir. I la batalla posterior dels eurodiputats ha dut l’enfrontament més enllà d’on havia arribat mai, tot liquidant aquella idea il·lusa que Catalunya és un “afer intern espanyol”. Les decisions de l’ONU primer i ara aquesta del Consell d’Europa han deixat Espanya estamordida en una cantonada.

Tot això ha estat lent, sí. Molt més lent que no volíem. Sí. Però els temps judicials són els que són. I ara el fet important és que el camí ha estat consistent i ho serà més en l’etapa que vindrà. Perquè encara han de venir els moments clau de la batalla legal europea, aquells en què Espanya rebrà l’advertiment sever i inapel·lable del conjunt de les institucions.

Ahir Pedro Sánchez va dir que els indults expliquen que Catalunya no pot fer allò que va fer el 2017. Però això és mentida. Trobant-se forçat, com ho ha estat, a concedir-los, arran de la decisió del Consell d’Europa, els fets en realitat expliquen que és Espanya que no pot fer allò que va fer el 2017. I és això que cal destacar. Ara Europa ha fet eixir nou presoners d’unes presons on no haurien hagut de passar ni una sola nit, ni una. Cap. I un dia les decisions judicials europees faran tornar el president Puigdemont i la resta d’exiliats lliures i sense que hagen de confrontar-se amb un sistema judicial, l’espanyol, que no és homologable a l’espai europeu. Que és per això que no és acceptat en peu d’igualtat pels seus col·legues.

Espanya va cometre un error descomunal el 2017, quan va encarar el problema polític que Catalunya suscita, i ho va fer no com ho faria qualsevol democràcia –dialogant, pactant i votant–, sinó amb la violència i la repressió. I deixant aquesta repressió en mans d’un sistema judicial corrupte i ancorat en el model franquista. Perquè era evident que aquell pendent ferroviari que ja vaig definir i analitzar aleshores havia de dur Espanya, inevitablement, al punt on és avui. Era clar com la llum del dia, perquè, per més que a Madrid no ho hagen entès, avui l’autarquia és impossible. I l’autarquia a la carta –per a allò que m’interessa a mi i prou–, encara més.

Però la culpa no és sols, ni principalment, dels Llarena, Marchena i tutti quanti. La culpa la té el Borbó, la té Mariano Rajoy i la té Pedro Sánchez, els tres personatges que van decidir que la unitat d’Espanya era més important que no la democràcia. Per això, ara que el preu de la seua gosadia comença a ser indiscutible i ja el veu tothom, esdevé patètic que el president del govern espanyol vulga passar, precisament ell, com l’home capaç de refer aquesta situació.

Espanya ja no podrà reaccionar com el 2017

Ja veurem què passarà de demà endavant, però hem entrat en una fase diferent del conflicte, en què la gran novetat –i és l’oportunitat que esperàvem– és que Espanya no podrà reaccionar com el 2017. No podrà defugir la política com una forma de solució del conflicte. No podrà fer servir la violència per a contrarestar la voluntat democràtica i majoritària dels catalans. O no ho podrà fer sense que això tinga unes conseqüències catastròfiques per a ella.

Han guanyat temps, és cert. Tres anys i mig llarguíssims. Han fet molt de mal i en continuaran fent fins al darrer dia, mentre puguen. Però Espanya, sense la sola eina que va frenar el govern de la Generalitat a l’hora de fer efectiva la DUI, que era l’amenaça dels morts als carrers i Cuixart i Sànchez ja tancats com a avís per a tots els altres, ha quedat despullada i inerta davant l’anhel de llibertat de Catalunya. Ara, en aquest guanyar temps, com és evident, també hi havia implícit aconseguir que amb el pas dels dies el desencís, la desmobilització, la tristesa i la desesperança s’apoderàs dels independentistes catalans. I aquesta és la cruïlla transcendental on som.

Si Catalunya –i ara no parle del govern ni dels partits, sinó de la nació, és a dir, de vós i de mi concretament, un a un– reacciona d’ara endavant enfonsada en el desencís, la desmobilització, la tristesa i la desesperança, Espanya haurà perdut la batalla institucional però haurà guanyat el carrer i haurà aconseguit que la independència legalment proclamada el 27 d’octubre de 2017 no es faça mai efectiva. En canvi, si ara empenyem més fort que mai i exigim a Espanya la solució política que l’estat espanyol va provar d’evitar el 2017, l’exercici de l’autodeterminació i la independència, pactada o unilateral, hem de saber que el camí que tenim davant comença a ser lliure d’entrebancs irregulars i de paranys. Gràcies a la resistència i la persistència d’aquest admirable país que tenim. Però també gràcies al fet que Europa ens mira. A nosaltres, els catalans, però sobretot a ells, Espanya i el seu comportament obertament antidemocràtic i antieuropeu.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.