I si matem els missatgers?

  • "Aquell matí, només Andreu Barnils em va semblar que parlava sense prejudicis i atent a tot el que l’entrevistada havia dit"

Oriol Izquierdo
07.02.2021 - 21:50
VilaWeb
Fotografia: Catalunya Ràdio.

Em sembla que va ser Plutarc qui va recollir per primera vegada, en una de les Vides paral·leles, l’expressió “matar el missatger”, ara no recordo si arran d’un cop de geni del rei armeni Tigranes el Gran, que enutjat amb l’emissari que l’avisava de l’arribada del general romà Lucul·le i les seves tropes va tallar-li el cap, o per la reacció no menys viril del rei espartà Leònides, que va llançar al pou el correu del rei Xerxes que, en nom seu, el convidava de bones maneres a sotmetre’s.

El cas és que, d’aleshores ençà, descarregar la ira sobre qui t’informa sense ni aturar-se a acabar-lo d’escoltar és una temptació fàcil i que sovinteja, en aquest món tan ple de Trumps i d’altres irritables imitadors de déus i herois de fireta. Ja ho sabem: no és gens insòlit que, si t’arriba una mala notícia, engeguis una mala paraula, una mala mirada o un mal pensament a aquell qui te l’ha donada. De vegades cal fer un esforç per no atribuir a qui t’informa la malastrugança de la informació. Però, pot ser que d’altres sí que en sigui responsable?

No segueixo pas la campanya de les pròximes eleccions, alhora autonòmiques i doblement plebiscitàries, d’una manera obsessiva, però és clar que n’estic al cas. I així la setmana passada vaig enxampar al vol les primeres entrevistes a les candidates i els candidats que encapçalen algunes de les llistes. Em va cridar l’atenció especialment la que Laura Rosel va fer des de Catalunya Ràdio a Laura Borràs. Però no tant per les respostes de la presidenciable de Junts, ja ben desimbolta i amb el domini de l’escena que la va dur a imposar-se sense matisos a les primàries del partit, com tot indica que la durà a aconseguir que la llista del president Puigdemont repeteixi el 14-F la proesa del 21-D, com per les interpretacions que en van fer a continuació els tertulians de la casa.

I és que el programa anunciava, immediatament després de l’entrevista, una taula d’anàlisi, els termes són seus, amb la participació d’Andreu Barnils, company de tribuna aquí mateix, Sara Gonzàlez, periodista de política de Nació Digital, Gerard Guiu, periodista i advocat, i Manel Manchón, director d’opinió de Crónica Global. I em va cridar l’atenció perquè, si jo no hagués sentit l’entrevista tota sencera per mi mateix, l’opinió que me n’hauria fet a partir dels comentaris dels periodistes no s’hi hauria correspost ni gens ni mica.

Van agafar-se, naturalment, al fet que Borràs hagi estat encausada pel Tribunal Suprem de les Espanyes. I li retreien no haver donat una resposta convincent a les preguntes de Rosel sobre el cas. No hi entrarem ara, que no toca, però diria que ella més aviat havia agafat el toro per les banyes per tombar-lo amb contundència verbal. Recordant que, al marge de l’origen de la imputació, el procediment de la fiscalia i els seus sicaris de la Guàrdia Civil no és gens diferent del que han seguit en la construcció inventiva de tantes altres causes contra independentistes. La gran preocupació d’alguns dels analistes, per contra, era què passarà si, en el cas que hagi pogut formar govern, la inhabiliten. Com si encara no haguéssim entès que la inhabilitació, amb sentència ferma o per la via de la immobilització fàctica, és el destí que espera a tot futur president de la Generalitat que no es digui Illa.

Més sorprenent encara va ser la desqualificació que la majoria dels analistes van fer de la resposta a la pregunta sobre els possibles pactes postelectorals. Rosel va demanar, i hi va insistir, amb quines forces estava disposat a fer govern Junts. I Laura Borràs va contestar amb aquesta precisió: amb els partits independentistes. Punt. Jo trobo que, tot i ser lacònica, és una resposta precisa, nítida i concreta. Però, ai las, es veu que per a molts periodistes d’avui res no és clar si no es diu amb tots els noms i els cognoms i la resta de llinatges. Calia concretar quins són aquests partits? Li tocava fer-ho a la candidata? Potser s’ha de considerar una falta de respecte cap a l’entrevistadora, l’audiència o aquests possibles futurs socis no haver-ho fet?

Aquell matí, només Andreu Barnils em va semblar que parlava sense prejudicis i atent a tot el que l’entrevistada havia dit, vull dir que va ser capaç de ser alhora crític i respectuós amb la veritat. Però també podria ser que això fos cosa meva, i que la proximitat que tenim –aquest veïnatge de mail obert, per començar– me’l fes escoltar amb més simpatia mentre vaig matant els altres missatgers… O potser no?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any