30.06.2026 - 21:40
A la Universitat del País Basc es viu un episodi que hauria de cridar l’atenció de tothom qui encara crega que la igualtat davant la llei té algun significat –cosa que a l’estat espanyol és una pura entelèquia, com tots sabem.
El cas és que una seixantena d’estudiants bascs, tots provinents d’escoles del model A –el model en què l’èuscar es limita a ser una assignatura i prou, i tota la resta de classes es fan en espanyol– han obtingut notes que oscil·len entre el 0 i el 2 en l’examen de llengua i literatura basca II de la prova d’accés a la universitat pública del País Basc. Cosa –com ho diria?– esperable. Però resulta que els pares d’una vintena d’aquests estudiants han anat als tribunals i han trobat un jutge que, aplicant una decisió cautelar, ha ordenat a la universitat que no tinga en compte aquestes notes i que reserve places a aquests estudiants en els estudis que han elegit. Tot açò –irònicament– mentre s’instrueix el procediment, és a dir, durant els tres anys o quatre vinents. Tal com va la justícia espanyola, potser acabaran la carrera i encara no hi haurà decisió sobre si la podien començar.
L’única pregunta lògica en relació amb aquest cas estrambòtic és la següent: seria imaginable que un jutge ordenàs a una universitat que no tingués en compte la nota de matemàtiques d’un estudiant que hagués obtingut un 0 en l’examen d’aquesta matèria? Seria concebible que un magistrat decidís que la nota de física, o la d’història, o la de filosofia, no comptàs a l’hora d’accedir a la universitat, però tan sols per als joves que les haguessen suspeses? M’imagine que tothom, en aquestes circumstàncies, respondria que no, evidentment. Ah!, però resulta que amb l’èuscar sí que es pot fer. I on és la diferència? La diferència és que a l’edifici jurídic espanyol –i en bona part a l’edifici jurídic europeu, com hem vist recentment en la sentència sobre els pares de Canet–, les llengües minoritzades són, sempre i simplement, llengües subordinades, llengües susceptibles d’incompliment, llengües que poden ser omeses quan resulten incòmodes a algú.
Aquesta, més enllà de la lamentable anècdota que hi ha al darrere, és la gran lliçó d’aquest cas. La desigualtat lingüística no és una qüestió teòrica que s’hagen inventat els sociolingüistes ni una queixa sentimental de quatre romàntics radicalitzats. La desigualtat lingüística és una desigualtat jurídica perfectament objectivable, mesurable i demostrable. Que és manifesta de manera indiscutible en moments com aquest, en què uns jutges accepten que la incompetència en una llengua es pot resoldre decretant que aquella incompetència no existeix. Una solució que ningú no proposaria mai per a cap altra matèria i que, si algú la proposàs, seria rebuda amb un escarn unànime.
Però hi ha una segona conseqüència molt greu –i la pose ací pensant en aquells que sempre diuen que, ai, d’això de la llengua no n’hauríem de fer tant de rebombori. Que no s’enganye ningú: els jutges han decidit que persones que no estan preparades, persones que no han assolit els mínims acadèmics exigits, poden accedir a estudis universitaris. Diuen literalment això, encara que ho amaguen amb un eufemisme cautelar. Un estudiant que obté un 0 en una assignatura del currículum l’única cosa que demostra és que no la domina. I sobre això, alerta, que aquesta decisió judicial, doncs, no és tan sols un colp a l’èuscar. És també un colp al concepte d’universitat pública i al principi que l’accés als estudis superiors l’han de determinar les capacitats acadèmiques, i no les peticions individuals davant el jutjat. I poca broma amb això.
