11.05.2018 - 22:00
|
Actualització: 12.05.2018 - 13:33
Cada nit els subscriptors de VilaWeb reben a les deu l’edició en pdf, amb els millors articles que trobaran l’endemà al diari. Feu-vos subscriptors per ajudar VilaWeb i la seva visió del periodisme i el país.
La CUP ha convocat aquest diumenge el consell polític per a decidir si manté la posició d’abstenir-se en la investidura o si la canvia a un vot favorable, cosa que sembla poc probable, o bé a un vot negatiu, que significaria que Quim Torra no seria el president interior i molt probablement es convocarien eleccions el juliol.
Tots sabem que les decisions de la CUP són imprevisibles i, per tant, jo no sóc capaç de fer pronòstics. Tanmateix, sobre aquest vot hi ha dos fets que crec que són importants de remarcar.
El primer té a veure amb les formes de negociació que mantenen els partits independentistes. Junts per Catalunya ha pres la decisió que Quim Torra exercesca de president de la Generalitat perquè ERC els havia dit que els corresponia a ells de decidir el candidat i la CUP havia anunciat que s’abstindria. No estic segur, però, que el mètode siga correcte i, de fet, el possible canvi de posició de la CUP així ho insinua.
El procés independentista ha estat, és i serà cosa de tres. No d’un de gran i dos de menuts ni de dos de grans i un de menut. És evident que la distància, en termes de nombre de diputats, és gran i que la CUP no pot imposar coses als altres. Però també ho és que els seus vots són imprescindibles. I, per tant, segurament decisions d’una importància tan gran com aquesta s’haurien de consensuar abans de presentar-se a la llum pública.
És cert també que aquest cas no és el més greu que coneixem. El 10 d’octubre, aquell famós dia de la República del minut, la CUP es va assabentar minuts abans del ple que Junts pel Sí havia decidit de proclamar i desproclamar la República en el mateix discurs. I és evident que això no tenia cap sentit. No es pot menystenir un aliat imprescindible fins aquest extrem. Allò va ser molt greu i va deixar marca, supose. Tinc la sensació que ara som en un moment menys important però també rellevant, i l’error es repeteix.
Però dit això, la segona consideració és que la CUP també sembla interessada a marcar perfil propi. És cert que els anticapitalistes són un partit diferent dels altres, i que el consell polític s’ha de reunir perquè ho han demanat tres assemblees. Però també és cert que havien anunciat oficialment que s’abstindrien en qualsevol proposta de candidat i els altres dos partits companys de viatge confiaven en la seua paraula. A banda que no sé si la imatge de la CUP votant amb el bloc del 155 és massa senzilla de pair.
Amb tot plegat, torna a posar-se en relleu la dificultat, enorme, de conciliar la voluntat popular amb les decisions dels partits. Sempre he defensat, i ho continue creient, que és millor diversos partits que un de sol, i he explicat que l’exemple quebequès i escocès fan pensar que un sol partit independentista ho té molt bé per a governar però ho té molt complicat per a guanyar la independència. L’experiment català en aquest sentit és molt il·lustratiu i apassionant i per moments ha semblat que era millor i més adequat. Però també té el seu defecte, que és aquesta espècie de segrest reiterat de l’objectiu de la independència per la tàctica dels partits. La pressió popular ha superat fins ara la gran majoria de les dificultats creades per aquest tacticisme, però això no vol dir que passe sempre. Tot i que al final de tot –això no ho hauríem d’oblidar mai ni de cap manera–, el fet rellevant seran els milions de votants que han decidit d’alliberar el país, siga com siga. I tinguen o no l’acord dels partits.
