I de sobte, sociovergència

Viatge en el temps, aquest matí, a Barcelona. L’aliança entre PSC i Junts per Catalunya per a donar la presidència de la diputació a Núria Marín (PSC) ha fet rememorar les èpoques en què els socialistes i els convergents eren els dos grans partits de Catalunya. Aquest matí, hem vist renéixer, per un instant, un fenomen que semblava enterrat de feia temps: la sociovergència, el pacte entre aquests dos partits que es barallaven davant l’opinió pública, però que després pactaven entre si sense problemes qüestions relacionades amb el poder i amb els càrrecs, tot aparcant la ideologia. Passa que després dels fets del Primer d’Octubre, i sobretot la repressió del 155,valada, votada i justificada pel PSC, semblava més difícil que els uns i els altres arribessin a cap pacte. Ho deia Lluís Llach: ‘No em creia que Junts per Catalunya fes aquest disbarat.’

Però ha passat, davant l’emprenyada dels tres-cents independentistes congregats a la porta de la seu de la Diputació de Barcelona que han mostrat el seu enuig amb crits i pancartes. Els congregats protestaven contra dues coses: el pacte de Junts per Catalunya amb el PSC, d’entrada. I de sortida, també, tal com ha pogut comprovar Neus Munté, molt escridassada, en el moment d’anar-se’n. Però els congregats també mostraven la seva ira contra els polítics independentistes en general, sense distincions, i llançaven crits com aquests: ‘No us mereixeu el poble català!’ ‘Ni un pas enrere!’ ‘Puigdemont, el nostre president!’ Aquesta congregació davant el 126 de la rambla de Catalunya no ha estat pas multitudinària, no parlem tampoc de milers de persones, i en alguns moments la imatge ha estat més de tristesa que no pas de res més. D’impotència, fins i tot.

Però el viatge d’aquest matí no ha estat només en el temps. També ha estat en l’espai. L’aliança entre el PSC i Junts per Catalunya per a donar la presidència de la Diputació de Barcelona a Núria Marín ha fet tocar fons l’independentisme. ERC i Junts per Catalunya, els dos partits que formen l’actual govern de la Generalitat, són en els moments més baixos de la seva relació. No havien caigut més avall. I la situació era ben propícia: la sala del ple de la diputació és sota terra, i per arribar-hi s’ha de baixar una escala ampla de caragol. És allà baix on ERC i Junts per Catalunya viuen els seus pitjors moments. A més, la sala del ple és tan petita que només hi han entrat els fotògrafs. La resta de periodistes l’han seguit des de dalt, a la sala de premsa, en pantalla gegant. Allà sota, acompanyant els cinquanta-un diputats, només hi havia lloc per a les autoritats (ex-presidents com José Montilla, la delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera, el secretari d’administracions locals, el delegat de la Generalitat) amics i familiars. Les abraçades, felicitacions i alegries del dia han estat totes seves.

Finalment, aquest matí, a banda del temps i de l’espai, s’ha viscut un canvi de velocitat. Després d’aquest pacte, tot sembla molt més lent, carregós i difícil de fer avançar. Era força impressionant veure Mossos d’Esquadra com Jordi Arasa, i periodistes com Quico Sallés i Jordi Borràs, cobrint la constitució de la Diputació de Barcelona, quan fa quatre dies cobrien actes de desobediència. La sensació de demanar-se ben bé què hi fem aquí. Com és que tot va tan lent? Per què s’ha embarrancat tot tant? No havíem d’eliminar-les, les diputacions? I ara som aquí, avançant amb peus enfangats.

Un ritual propi

Rituals, personatges, ritmes i història pròpia. Això també és la Diputació de Barcelona: l’any 1812, Napoleó separa Catalunya d’Espanya, que passa a formar part de França. I són els francesos els qui divideixen Catalunya en quatre zones, que han acabat essent les quatre diputacions. Res d’invent espanyol. Això ve després. Com els detalls, també propis: avui, a la porta de la diputació, a la rambla de Catalunya, no hi havia Mossos d’Esquadra i prou, protegint la seguretat. També hi havia la seguretat privada de Grupo Control.

El ritual ha obligat els cinquanta-un diputats a jurar fidelitat a la constitució espanyola. Els diputats del PSC han fet servir tots la mateixa fórmula (‘ho prometo’); els d’Esquerra Republicana de Catalunya també han actuat tots com un sol home, i frase única (‘prometo per imperatiu legal així com prometo treballar per assolir la república catalana, per l’absolució de les persones preses polítiques i el retorn de les exiliades’). En canvi, ben metafòric, a Junts per Catalunya, tot i que tots també han recordat presos i exiliats, cadascú ho ha fet a la seva manera. Uns hi afegien ‘per una Europa unida’, uns altres ‘pel servei a la ciutadania’, i els de més enllà ‘pel progrés’. Els comuns, amb Joan Subirats present, també han promès cadascú a la seva manera, i els únics que en compte de prometre han jurat fidelitat han estat els dos diputats del PP i dos dels tres de Ciutadans.

Presidia el ritual Celestino Corbacho, el diputat de més edat, un dels dinosaures polítics presents a la sala que el destí ha volgut que conduís la sessió per acabar lliurant la vara del poder a la seva enemiga declarada, Núria Marín, la segona dona que ha presidit mai aquesta institució, després de Mercè Conesa (2015-2018). La institució, nascuda el 1812, ha tardat dos-cents anys ha tenir dones presidentes.

Pacte, diàleg

Cal destacar el discurs de Dionís Guiteras (ERC), que ha deixat clar que les matemàtiques feien possible que la diputació quedés en mans dels independentistes, cosa que Junts per Catalunya no ha permès, però quan tothom esperava una gran crítica contra el pacte, l’home s’ha mostrat comprensiu i tot. Contundent i comprensiu a la vegada, així ha estat Guiteras: ‘No l’hem votada a vostè, senyora Marín, perquè la política no és gestió i prou, també és ideologia, drets i llibertats, lluites, objectius, somnis que s’han de poder fer realitat. M’he quedat tranquil havent vist que hi havia una opció, la de vint-i-quatre diputats [ERC, Junts per Catalunya i Tot per Terrassa], per a triar els anheles de llibertat que aquest poble impulsa. Amb vint-i-quatre diputats no només es donava impuls a necessitats bàsiques sinó a anhels per al seu futur. Ara, nosaltres no acceptem els cordons sanitaris. És just i democràtic, el pacte entre Junts i PSC. És just i democràtic.’

El discurs del diputat de Junts per Catalunya l’ha fet Joan Carles Garcia Cañizares (batlle de Tordera), i ens ha tornat a fer viure els grans moments de la sociovergència. Paraules com ‘seny’, ‘pacte’ i ‘diàleg’, com a referent central de tot moviment: ‘És un triomf de les democràcies posar el diàleg al servei de la gent […] Ens calen grans dosis de confiança i sentit comú. I de seny, un tret molt característic dels catalans i catalanes.’ Ha arribat a citar Winston Churchill, l’home que va fer la guerra als nazis, d’aquesta manera: ‘Com deia Churchill, coratge és seure i escoltar.’ Ben bé que tothom veu el món a la seva manera. Poquíssims aplaudiments per a ell.

Pilar Díaz (PSC) ha agraït els vots de Junts per Catalunya, cosa que ha permès a Núria Marín de rematar el primer discurs com a presidenta. Seva ha estat la victòria, i seu ha estat el discurs: ‘El nostre país viu una divisió rellevant entre diferents visions del seu passat recent, del nostre present i del nostre futur. Aquesta és una realitat que no podem defugir i ens obliga, als responsables polítics, a enfortir i no malmetre els espais comuns que compartim. El millor servei que podem fer tots al nostre país és evitar que allò que ens separa ens impedeixi treballar en allò que ens uneix […] Per això, finalitzo, treballar plegats en allò que ens uneix és la millor manera de començar a acostar-nos en allò que ens separa.’

Els murs d’una presó, per exemple.

A la conferència de premsa posterior, ha tornat a aparèixer la paraula ‘sociovergència’, demanant si el pacte d’avui era el primer de molts entre Junts per Catalunya i el PSC. I Marín ha respost així, mentre a fora els pocs congregats acabaven de mostrar la seva impotència en forma d’ira a la sortida dels diputats: ‘D’interpretacions de què significa aquest acord, n’hi ha hagut moltes, lògicament. De mica en mica, les coses es posen al seu lloc. Hi haurà voluntat de tirar endavant. I ja ho veurem. Fem un pas. No sé fins on. No sé quin serà el camí. Fer especulacions de futur no és adequat. Crec que hem fet un pas important, avui.’