09.07.2026 - 21:40
Mentre el país es divertia ahir especulant amb els escons d’un parlament autonòmic fictici que –si arriba– no arribarà abans de dos anys, a la mateixa hora que es presentava el Baròmetre del CEO, Amnistia Internacional presentava a Barcelona un informe que hauria de fer tremolar qualsevol democràcia europea i que se centra, novament, en el conflicte real que viu el país. Després d’analitzar deu causes judicials obertes per l’espionatge del Catalangate, la conclusió era demolidora: la fiscalia espanyola no és que haja estat passiva en el cas d’espionatge polític més gran documentat mai a Europa –que ja seria greu això. És que ha estat activa. Activa a obstruir-lo.
M’ature en aquest matís, perquè és el cor de la qüestió. No parlem de la lentitud judicial, aquesta excusa eterna per a tantes i tantes causes. Parlem del fet que una institució de l’estat espanyol –que, sistemàticament, ha exigit a les víctimes un nivell de prova impropi de la fase d’instrucció– ha desqualificat els informes de Citizen Lab, acceptats com una prova pel Parlament Europeu i per tribunals de mig món, ha demanat a les persones espiades que lliurassen els telèfons precisament als cossos policíacs sospitosos d’haver-los infectats, s’ha oposat que la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona es personassen en les causes i ha maniobrat perquè una trentena de querelles restassen disperses en jutjats diferents, sense connexió, com si seixanta-cinc persones espiades amb el mateix programa, en el mateix període i pel mateix motiu polític –ser independentistes catalans– fossen seixanta-cinc casualitats.
Fets: sis anys després, ni una sola causa ha arribat a judici. Ni una. I això no és un accident sinó un resultat. Quan totes les decisions processals d’una institució, totes sense excepció, apunten en la mateixa direcció, ja no es pot parlar de negligència. Podem parlar de política d’estat.
La cosa arriba al punt que l’argument més revelador de la fiscalia és també el més grotesc: diu que l’espionatge no es pot atribuir al CNI perquè Pegasus l’hauria pogut comprar qualsevol altre estat del món. Alto! Observem bé què implica això. Si fos veritat, voldria dir que una potència estrangera hauria espiat el president de la Generalitat –cal recordar-ho: representant legal màxim de l’estat espanyol a Catalunya–, diputats, periodistes i advocats, dins el territori oficialment espanyol, i que la fiscalia espanyola no tindria gens d’interès a saber quina és aquesta potència que viola d’una manera tan descarada la “sobirania nacional”. Cap contraespionatge, cap alarma, cap diligència. És grotesc. Tan grotesc com increïble.
Però la part més interessant de l’informe d’Amnistia és la que apunta encara més amunt, cap a l’arquitectura que fa possible tot això. Apunta a la llei de secrets oficials que blinda el CNI i que és del 1968. Del franquisme, documentadament: la va signar Franco i la va gestionar Carrero Blanco. Cap govern espanyol –ni del PP ni del PSOE– no l’ha volguda tocar en cinquanta anys de suposada democràcia, i és aquesta llei la que avui impedeix de desclassificar la informació que les víctimes necessiten. El “control judicial” del CNI, mentrestant, consisteix en un magistrat del Suprem que autoritza escoltes en bloc i en secret. Amnistia Internacional respon sense embuts i de manera contundent: amb un programa tan invasiu com Pegasus, el control judicial real és simplement impossible. Per tant, demana de prohibir-ne l’ús, la compra i la venda. Res de regular-lo: prohibir-lo. De manera estricta.
Elisenda Paluzie, que en el moment de l’atac era presidenta de l’ANC –i una de les deu víctimes que analitza l’informe–, es fa una pregunta que hauria de glaçar la sang de qualsevol demòcrata: què han fet amb les meues dades? Quins perfils ha construït el CNI sobre nosaltres, i amb quines conseqüències futures? Perquè l’espionatge no s’acaba quan s’acaba la infecció, que a més no sabem si s’ha acabat. Les dades robades –polítiques o no– són en mans d’un aparell opac que no ret comptes a ningú, i que les pot fer servir demà. Txell Bonet ho ha resumit amb una frase exacta: la no-investigació és impunitat.
El Parlament Europeu va investigar el Catalangate i va reclamar a l’estat espanyol investigacions imparcials i sense dilacions. Els relators de les Nacions Unides també. El Consell d’Europa també. Però l’estat espanyol –governat pel PSOE, no ho oblidem, això– ho ha menystingut tot. I la fiscalia ha fet la feina bruta de convertir cada querella en un carreró sense eixida.
Aquesta és la lliçó que va més enllà de l’informe d’avui: el Catalangate no és un episodi fosc dins una democràcia homologable, sinó el retrat del funcionament real d’Espanya quan es tracta de combatre la independència de Catalunya: espionatge en massa de la dissidència política, executat amb eines de guerra cibernètica, emparat per lleis franquistes i protegit després per la mateixa maquinària judicial que l’hauria de perseguir i per un govern socialista que no cessa de proclamar hipòcritament que és el baluard contra l’autoritarisme. La raó d’estat per damunt de l’estat de dret, sempre. El dret penal de l’enemic.
En les conclusions de l’informe, Amnistia Internacional demana a la fiscalia que canvie d’actitud. Supose que és allò que ha de demanar una organització que centra l’activitat en la defensa dels drets humans i defuig de pronunciar-se políticament. Però nosaltres –vull dir els independentistes catalans– podem afirmar sense por d’equivocar-nos que la fiscalia no canviarà d’actitud, perquè fa exactament allò que té encomanat. I que mentre les víctimes del Catalangate esperen una justícia que no arriba i bona part del país es dedica a comptar escons autonòmics, cada dia que passa es confirma la tesi que Espanya s’entesta a demostrar, fins i tot contra allò que hauria de ser el seu interès: que amb aquest estat no hi ha reforma possible. I que res no es podrà fer per canviar la nostra societat sense obtenir la independència i canviar-ho tot. De soca-rel.
