L’eterna Belle Époque d’aquest hotel a Benicàssim

A la novel·la León de ojos verdes, un noiet de disset anys que aspira a ser escriptor, passa les tardes d’estiu a la terrassa de l’hotel Voramar de Benicàssim, mentre s’hi roda un film ambientat en l’època d’entreguerres que omple l’establiment de cables, focus, càmeres, tècnics, actors i figurants, vestits ells amb canotiers i elles amb pameles: “L’acció de la pel·lícula transcorria l’any 1918. Famílies burgeses passaven les vacances en aquest balneari. Aquells estiuejants asseguts en poltrones de vímet, entre refrescos de granadina, parlaven de novenes de banys, de pedres de ronyó, d’aigües saludables per a la bufeta, i a l’hora de discutir de política encara es dividien en dos bàndols: uns havien estat anglòfils i els altres germanòfils. Una mare estava entestada a casar la seva filla adolescent amb un estudiant d’enginyeria de camins, hereu d’una família molt rica, però la nena es negava a créixer i preferia continuar jugant amb els nanos de la colla. La protagonista, una adolescent, em tenia obsessionat. Des de la terrassa de la meva habitació la veia entrar i sortir d’escena; seguia tots els seus moviments, tractava de trobar-me amb la seva mirada en els passadissos i algunes nits somiava amb ella.”

Fora del cinema, aquell 1953, el jove Manuel –transsumpte més o menys real, més o menys ficcionat dels records juvenils del seu autor, Manuel Vicent– passa les tardes xerrant amb el doctor Aymerich, un facultatiu represaliat pel franquisme, que li explica històries de la guerra en aquell mateix hotel, on també s’allotja un ancià que encara rep cartes d’amor, un coronel a qui plau navegar i una turista francesa adolescent que fa anar tothom de corcoll amb el seu desig de ser actriu, la sensual filla dels senyors Bardot. El Voramar, però, és un personatge de novel·la en si mateix, un record dels inicis del turisme a Benicàssim, un testimoni de la Belle Époque en aquesta platja de la Plana Alta.

El senyor Pallarés té una idea

Des de la primitiva Villa Pilar, alçada per Joaquín Coloma Grau, enginyer dels Ferrocarrils del Nord encarregat de traçar la línia entre Castelló i Tarragona, en honor de la seva esposa Pilar Forts, Benicàssim s’havia omplert de cases d’estiuejants amb noms de dona que va fer que la zona fos coneguda com la Platja de les Vil·les. Era un moment en què les classes que s’ho podien permetre passaven dels aires purs de la muntanya i les aigües termals a la vora de la mar, seguint les noves recomanacions dels metges, que defensaven els beneficis dels banys de mar i de sol. Precisament, fou dins la colònia estiuenca que sortí la idea de crear un espai de trobada social. Un d’ells era l’empresari Joan Pallarés Picón, emprenedor fill del Perelló, al Baix Ebre, instal·lat a València, on es dedicava a la impremta i arts gràfiques i on es feien des de cartells de curses de braus fins a papers per a embolicar les taronges destinades a l’exportació. Podem imaginar que va ser una tarda a l’ombra, després d’un dia canicular, que Pallarés va proposar als seus veïns estivals d’obrir un restaurant on reunir-se, per no haver d’anar ara a casa de l’un, ara a casa de l’altre.

Arran dels dubtes de l’un i les indecisions de l’altre, sense trobar socis disposats a arriscar-se, el patriarca Pallarés assumí tot sol la idea i fou l’impulsor d’un cafè-restaurant i casa de banys, per als quals demanà la llicència “amb caràcter permanent” l’any 1929. L’establiment fou un èxit de seguida, fet que quedà patent en l’ampliació sol·licitada dos anys després per a convertir-lo en hotel i construir-ne la icònica terrassa. El 1933, va néixer oficialment l’Hotel Voramar, el primer de la seva categoria a Benicàssim i en bona part de les comarques del voltant. Tanmateix, foren pocs anys de pau i revetlles de nit, abans que la guerra iniciada el 18 de juliol de 1936 aturés de cop les vacances.

Escenari de guerra i cinema

El Voramar passà a ser un hospital de sang de les Brigades Internacionals, i rebia les visites d’intel·lectuals compromesos amb la causa republicana, com els nord-americans Ernest Hemingway, John Dos Passos o Dorothy Parker, que, com explica la novel·la de Vicent, va viure tres dies d’amor i passió amb un soldat que no la va oblidar mai. També hi van passar el cubà Alejo Carpentier, que es va inspirar en la seva estada a Benicàssim per escriure La consagración de la primavera, el francès André Malraux, i l’oriolà Miguel Hernández, tots tres participants en el Congrés d’Escriptors en Defensa de la Cultura, fet a València el juliol del 1937. Amb la victòria franquista, el Voramar encara fou hospital, residència de l’Auxilio Social i local de la secció femenina de La Falange, fins que a començament dels cinquanta va ser recuperat per Juan Pallarés Soldevilla, la segona generació d’aquesta nissaga que encara avui manté la propietat de l’establiment fundat fa més de noranta anys.

L’any de gràcia de 1953, el director valencià Luis García Berlanga hi roda ¡Novio a la vista!, el film evocat per Manuel Vicent a la seva novel·la, una comèdia ambientada el 1918 entre l’estiueig d’aquella burgesia valenciana que havia convertit les Vil·les de Benicàssim en un Biarritz de proximitat. Amb l’arribada dels seixanta, aquell món de pameles i banyadors de cos sencer va deixar pas al biquini i el turisme estranger a la recerca de sol i preus barats. Juan Pallarés Tena, nét del fundador, dirigí l’hotel durant els anys d’expansió de la localitat com a destinació internacional, i amplià l’edifici per acollir la gran demanda que s’intuïa. El seu fill Rafa Pallarés Dols va dirigir l’hotel fins a la seva mort prematura, ara fa cinc anys, i n’impulsà el caràcter històric i patrimonial com a testimoni dels inicis de l’estiueig a Benicàssim. Actualment, el Voramar opta per la sostenibilitat, la gastronomia –amb el seu restaurant Amar com a nau insígnia– i la qualitat, i és l’únic hotel de quatre estrelles de la localitat.

Com fa noranta anys, la terrassa del Voramar veu passar tothom amb la serenitat de qui té la posteritat assegurada. Berenador d’estiuejants, hotel pioner, hospital militar, plató de rodatge, escenari literari… I l’eternitat de la Belle Époque.