L’hotel que va fer que una família canviés la capital de Suïssa per la platja de Santandria

El cuiner i empresari Erich Wasserfallen estava cansat que aquell client que mensualment visitava el seu restaurant de Berna, la capital federal de Suïssa, l’insistís tant i tant que hi havia un hotel en venda amb moltes possibilitats en una illa que desconeixia. Menorca? Havia de cercar al mapa on era. I encara li eren més desconeguts els noms de Ciutadella i cala Santandria. De tota manera, un estiu que amb la seva dona, Bettina Meyer, i els fills preparaven un viatge a Portugal per a veure els sogres, va pensar que potser havia arribat el moment d’arribar-se a les Balears i conèixer de primera mà aquell hotelet de què tantes vegades li havien parlat. “Va ser un dit i fet”, recorda la seva filla Anna, que llavors tenia dos anys i avui codirigeix l’Hotel Bahia amb el seu germà Donat, deu anys més gran. Era l’any 1999, i enamorats com n’estaven, els Wasserfallen Meyer es van traslladar a Menorca, on van voler recuperar el nom històric d’un hotel inaugurat el 1955.

Pioner en una illa on el turisme va aparèixer a poc a poc

Tot i que va seguir un altre ritme respecte de les veïnes illes de Mallorca i Eivissa, als anys trenta ja s’havia constituït un patronat de foment del turisme per atraure els primers visitants atrets per aquella blava i blanca, com deia la publicitat, que aturà en sec la guerra d’ara fa noranta anys. La Segona Guerra Mundial va dilatar encara més la represa, pràcticament fins als anys cinquanta, quan va renéixer l’interès turístic, especialment esperonat per la inauguració de l’aeroport. A redós del pioner i llegendari Hotel Bustamante de Maó, inaugurat el 1885, van obrir nous establiments com el Xuroy de cala Alfacar, el Rocamar del port de Maó i el Bahia a la cala Santandria, el primer hotel de platja de Ciutadella. El 1954, com a restaurant-bar a peu de platja, i a partir de l’any següent, i amb l’impuls de l’empresari Antoni Juaneda Saurina, com a hotel. Per això, el 2025 es van celebrar els setanta anys d’un establiment situat a quatre quilòmetres de Ciutadella i que forma part de la memòria sentimental de molts ciutadellencs, que tenen gravats records inesborrables de la seva terrassa davant el mar.

Durant els primers anys, l’accés fins a la cala, on no hi havia gaire més que la caseta dels telègrafs, d’on d’ençà del segle XIX sortia el cable que connectava l’illa amb Mallorca, era complicat. Els primers temps els ciutadellencs hi anaven, però a banyar-se o a pescar, sovint amb barca. L’augment del volum de trànsit en un vial insuficient per a absorbir-lo va fer que l’ajuntament n’adobés la carretera d’accés l’any 1956, cosa que, alhora, va permetre no tan sols l’establiment d’un servei públic de transport, sinó també el desenvolupament urbanístic i comercial de la platja. A la dècada dels seixanta, van aparèixer el bar-restaurant Ses Set Voltes i el Bar Carrió, amb el Bahia com a mascaró de proa. Tots oferien refrescs i begudes a turistes –bascs, catalans, francesos i alemanys, majoritàriament– i passavolants locals, i plats de la gastronomia menorquina i internacional: de la llagosta fins al llenguado. I els gelats, de la Menorquina.

Una terrassa amb història avui recuperada per a hostes i locals

Com recordava Bep Al·lés, bon coneixedor del paratge, en aquells anys de joia dels seixanta, en què la cala Santandria era una de les primeres destinacions turístiques d’una illa que tot just anava fent camí, lluny dels booms de les seves germanes i veïnes, va emergir un fenomen social, un personatge típic d’aquell temps i aquell país. Parlem dels anomenats “picadors”, nois joves que feien la viu-viu pels hotels-bars i sales de festa de platja que freqüentaven aquelles turistes que omplien la sorra dels primers biquinis de l’illa i que tenien ganes de passar-s’ho bé amb els autòctons. Aquells nois no tan sols anhelaven una conquesta amorosa, sinó també obrir l’estret marc mental amb el qual el règim nacionalcatòlic constrenyia el jovent, i amarar-se d’una modernitat i llibertat que sovint parlaven en anglès o francès. Viure una aventura, un amor d’estiu, com una manera de tastar la llibertat que només es veia als films, i ser per uns dies l’arquetip del mascle hispànic que el mite romàntic havia estès fins a Escandinàvia. Si la terrassa del Bahia parlés, podria fer memòria de moltes d’aquestes efímeres històries d’amor i d’intercanvi cultural.

El Bahia, que l’any 1962 va ser ampliat a vint-i-quatre habitacions, avui té tretze cambres i, d’ençà del 2020, és dirigit per la segona generació de la família Wasserfallen Meyer, que n’ha reobert la terrassa i els restaurants als menorquins que n’havien vist vedat l’accés durant els anys en què els propietaris alemanys de l’establiment l’havien rebatejat com a Poseidon, nom que es manté per al centre de busseig i submarinisme. De fet, tot i les seves arrels helvètiques, Donat i Anna són avui dia uns autèntics ciutadellencs, malgrat que recorden els primers anys, quan van arribar a una illa en un vaixell que portava totes les seves pertinences. Mentre els seus pares posaven en solfa el restaurant, renovant la carta amb plats com tàrtars o carpaccios, llavors encara no prou integrats a la nostra dieta en un context de canvi de la pesseta a l’euro, als fills els va caldre integrar-se en una escola on eren la novetat absoluta, i on van aprendre de seguida tant el català com el castellà. Avui, expliquen aquell temps d’infantesa trasplantada a l’illa amb un menorquí d’allò més genuí. Cal dir, com a curiositat –i, imaginem, com a homenatge a la família que ha fet renéixer l’hotel—, que el Bahia es troba al passeig dels Suïssos, un nom que els escau d’allò més.