Hong Kong, la ciutat que creix en vertical i amaga secrets en horitzontal

És la silueta urbana més coneguda de l’Àsia, però més enllà de la seva verticalitat, s’hi oculten racons que mereixen de ser visitats. La imatge que solem tenir d’Hong Kong no té res a veure amb la realitat d’aquest lloc, on el cotxe no tan sols no és obligatori, sinó que és una nosa. La ciutat s’ha de viure passejada per entendre-la com Déu mana, per anar dels mercats nocturns a una profunda vida espiritual que s’amaga entre els infinits gratacels d’un dels nuclis financers del món, passant per autèntics paradisos naturals, amb platges verges i illes inhabitades. De fet, el 75% d’Hong Kong no està urbanitzat i és pura naturalesa.

Del temple de Man Mo, en surt una aroma especial. S’enfila pels fanals, frega els vidres dels imponents edificis que l’envolten i, quan fa vent, fins i tot s’escampa pels carrers del costat. Els culpables són les grans espirals d’encens que pengen del sostre del santuari. Són de color vermell, com pràcticament tot l’interior del temple. És el color de la sort a la cultura xinesa. Ningú ho diria, de fora estant, que el color imperant és el roig, perquè a l’exterior el que s’hi veu més és el verd.

És habitual veure-hi entrar fidels que, entre torns de feina, s’hi acosten per fer-hi alguna oració. El temple principal de Hollywood Road es va construir el 1847, i està dedicat als déus de la literatura i de la guerra, dues de les armes més poderoses de l’home.

Des d’aquest extrem s’estén un dels carrers més emblemàtics d’Hong Kong: la Hollywood Road. És un tram de la ciutat més tranquil, on es pot caminar tot veient cases baixes, cafeteries modernes i galeries d’art. La via es va completar el 1844, molt abans que Hollywood fos Hollywood a Califòrnia, i continua essent un dels eixos més útils per a llegir l’illa antiga. Aquí Hong Kong encara no és vertical del tot; s’hi pot caminar en horitzontal, mirant aparadors, detectant cornises i intuint la ciutat colonial per sota de la ciutat de serveis.

L’exemple més clar és Tai Kwun, un complex que havia estat una comissaria molt important, però també la magistratura i, més endavant, la presó Victòria. El recinte, construït durant dècades entre el segle XIX i començament del XX, es va tornar a obrir el 2018 com a centre d’arts i patrimoni després d’una gran rehabilitació. En l’actualitat, les cel·les conviuen amb exposicions d’art, i els presoners han canviat per joves que prenen cafè d’especialitat.

L’objectiu és ara baixar fins a la part de Central, un dels grans nuclis financers de l’Àsia, i la millor manera de fer-ho és utilitzant un dels exemples de com l’urbanisme hongkonguès s’ha adaptat a la complicada topografia de la regió. Com que Mid-Levels és una zona residencial en pendent, i Central, el centre financer i laboral de la ciutat, cada dia desenes de milers de treballadors han de fer camí entre els dos llocs, amb 150 metres de desnivell. L’eina que han trobat els hongkonguesos són les passarel·les i escales mecàniques. Concretament, el sistema d’escales mecàniques exterior cobert més llarg del món, de 800 metres de recorregut. Bé, d’ençà del febrer d’enguany han hagut de cedir el primer lloc a Chongqing, la futurista ciutat xinesa, que ha construït unes escales mecàniques de 905 metres de recorregut i 240 metres de desnivell. Amb tot, la importància d’aquest sistema a Hong Kong és immensa. Es calcula que cada dia unes 80.000 persones utilitzen aquesta infrastructura gratuïta per desplaçar-se.

Central és la imatge que apareix als imants d’Hong Kong. Grans gratacels competeixen per ser el més alt, molts d’ells amb el nom d’una gran entitat bancària o inversora al capdamunt. Però el veritable interès és què hi ha davant: l’oceà. De fet, Hong Kong té 263 illes. On hi ha Central, Mid-Levels i Hollywood Road és l’illa d’Hong Kong. Al nord hi ha el port de Victòria, el braç de mar que la separa de la península continental de la ciutat: Kowloon.

D’ací surten cada dia centenars de ferris, que enllacen el centre de la ciutat amb les illes més perifèriques. Aquesta és una de les grans riqueses d’Hong Kong: la possibilitat de ser al bell mig d’una de les metròpolis amb més densitat de població del món i, en una hora, plantar-te en una illa paradisíaca, de platges verges i jungles frondoses, completament per a tu.

Una illa propera que bé es mereix una visita és la de Lamma. És la tercera més gran de l’arxipèlag, connectada amb el centre per ferris recurrents. En mitja hora de recorregut, Lamma es converteix en un punt accessible per turistes locals i estrangers. Té una bona infrastructura i indicacions, però també molt per explorar més enllà dels cartells turístics. És un lloc perfecte on relaxar-se unes hores del bullici de la ciutat.

Però el vaixell per excel·lència és el Star Ferry, que connecta Central amb Kowloon, a la part continental de la ciutat. Té una freqüència de pocs minuts i es calcula que cada dia fa uns 500 viatges. En un any, això es tradueix en 26 milions de passatgers. A més a més, el viatge es converteix també en una ocasió per a navegar pel port de Victòria i veure la silueta urbana de Central i la de Tsim Sha Tsui.

Aquest últim és un barri on es poden trobar hotels clàssics, botigues internacionals, avingudes amples i un bonic passeig marítim. Allà, davant el mar, s’hi pot observar una estàtua dedicada a una de les grans figures hongkongueses: l’actor i filòsof Bruce Lee.

Deixant la brisa marina enrere i endinsant-se cap a l’interior dels carrers, l’ordre i espai del passeig marítim ràpidament es transforma en caos col·lectiu i densitat d’estímuls. Hi ha cartells per tot arreu, alguns de neons, d’altres de fusta, però tots amb un cert to arcaic que rememora temps millors.

El lloc que, probablement, representa més bé la cacofonia d’estils i la densitat de població descomunal d’Hong Kong és la Chungking Mansions, un bloc d’edificis que comprèn un món sencer. Dins, s’hi pot trobar de tot: petits comerciants, hostals, locutoris, restaurants, botigues de mòbils i una circulació constant de mercaderies i persones. En els seus passadissos infinits i laberíntics es calcula que hi viuen unes 4.000 persones. És com una ciutat sencera dins un únic edifici de cinc blocs i disset plantes.

A quatre minuts a peu d’aquest rusc humà, hi ha el parc de Kowloon, un glop d’aire fresc que permet d’abandonar el formigó i els rètols omnipresents de Nathan Road per endinsar-se a una gran zona verda. Antigament, durant l’època colonial britànica, ací hi havia les Whitfield Barracks, unes casernes de l’exèrcit britànic, operatives d’ençà de final del segle XIX. El 1970, se’n van retirar gairebé tots els edificis militars i es va obrir al públic en forma de parc.

La ciutat sencera és un recordatori de la seva història, un conjunt d’illes i pobles pesquers dins l’òrbita del sud de la Xina que el 1841 va ser ocupada pels britànics després de la Primera Guerra de l’Opi. L’any següent, el tractat de Nanquín va cedir l’illa d’Hong Kong al Regne Unit; el 1860 s’hi afegí el sud de Kowloon, i el 1898 Londres obtingué el lloguer dels Nous Territoris per noranta-nou anys. Aquell venciment, el 1997, va acabar determinant el retorn de tot Hong Kong a la Xina, sota la fórmula “un país, dos sistemes”, un període de cinquanta anys durant els quals s’ha de mantenir el sistema capitalista i el mode de vida propi d’Hong Kong. Però els habitants de la ciutat consideren que això darrer no es compleix pas, i aquestes darreres dècades han vist com el govern de la Xina promovia mesures de control a la regió, fet que va provocar, primer, la Revolució dels Paraigües del 2014 i, després, les protestes multitudinàries del 2019 i el 2020 contra la llei d’extradició i la influència de Pequín.

Més enllà del seu origen colonial, el parc de Kowloon també amaga alguna sorpresa, com ara un aviari, un llac amb flamencs, ànecs i cignes, i una gran piscina pública molt utilitzada. El parc és un punt excel·lent on veure pondre’s el sol, perquè els raigs que s’escolen entre els edificis que l’envolten deixen entrar una llum ataronjada molt bonica.

La passejada pot acabar al mercat nocturn de Temple Street, on s’amunteguen multitud de parades amb roba, records i menjar, perfecte per a fer l’últim mos del dia. Una de les tradicions gastronòmiques més representatives d’Hong Kong és el dim sum, un univers de petits plats fets al vapor o fregits. Per la manera de demanar el menjar, en porcions petites sovint per compartir, recorda força les tapes. Exemples de dim sum són el har gow (farcellets translúcids al vapor farcits de gamba), el siu mai (cistellets oberts de massa fina, normalment amb porc i gamba), el cheung fun (rotllets de pasta d’arròs, sovint farcits de gamba, vedella o porc rostit), i un pastisset de crema d’ou molt habitual al final d’un àpat de dim sum.

Ara bé, si es vol copsar la bellesa de la ciutat de l’altura estant, el millor lloc sens dubte és el Victoria Peak, novament a l’illa d’Hong Kong. S’hi pot arribar amb l’icònic funicular, el Peak Tram, en funcionament del 1888 ençà, o directament a peu. Una bona pujada, però amb una recompensa espectacular, amb una vista panoràmica de dotzenes de gratacels immensos il·luminats enmig de la nit. Però el més important és més enllà de la silueta urbana, a l’horitzó, on s’entreveuen llums baixes que recorden els pobles pesquers d’illes perifèriques, un recordatori que Hong Kong és molt més que edificis alts. És als peus d’aquests gegants d’acer on es narra la història de la ciutat, i és a l’oceà des d’on s’arriba als tresors ocults d’un Hong Kong amb moltes coses per a explicar.