El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d’Hong Kong

  • Dotzè capítol de la sèrie 'La volta al món sense bitllet de tornada': Sergi Unanue ens relata la dura vida de les assistents de la mà de la Ria, una filipina que espera tornar un dia al seu país

VilaWeb
Sergi Unanue
03.12.2018 - 21:50

La Ria va néixer envoltada de palmeres a la zona d’Ilocos Nord, un dels punts més septentrionals de les Filipines. Però fa set anys, va canviar els prats verds i les platges blanques per la ciutat amb més gratacels del món: Hong Kong.

Diu que la seva vida ací és monòtona. És una treballadora domèstica (o ajudant, com s’anomenen a Hong Kong) amb una família del país. Això vol dir que s’ocupa pràcticament de totes les feines de casa. Així i tot, diu que el salari és bo i, a més, no s’ha de preocupar de l’allotjament, perquè té una habitació a la casa on treballa. D’aquesta manera, ajuda econòmicament la seva família, que té una sabateria a l’illa de Luzon. ‘Sóc la principal font d’ingressos de casa’, diu amb una barreja d’orgull i amargor. ‘El meu somni és estalviar molt i poder tornar a casa per ajudar a la sabateria’, afegeix.

La Ria és de les qui en té prou amb una alarma per a despertar-se. A dos quarts de set en punt, es lleva i prepara esmorzar per a tres. Els dos nens de la casa són la seva principal ocupació: els ha de donar de menjar, comprovar que estiguin llestos per a anar a l’escola i acompanyar-los-hi. A la tarda, els ha d’anar a recollir, però entremig celebra els seus moments de tranquil·litat. Mentre sona la seva música preferida pels altaveus, enllesteix ràpidament la neteja de la casa per tenir com més temps lliure millor. El sopar, normalment, el prepara l’àvia dels nens.

Fa set anys que la Ria va venir a Hong Kong.

De dilluns a divendres, els dies no són gaire diferents. El dissabte no hi ha escola, però les minyones es queden igualment amb la família. I el setè dia, el del Senyor, Hong Kong es transforma.

La metamorfosi d’Hong Kong
El gris de les oficines de Central, el nucli financer de la ciutat, es tenyeix dels colors que vesteixen les ajudants (helpers). Desenes de milers de treballadores domèstiques, la majoria dones de les Filipines o d’Indonèsia, ocupen els carrers d’Hong Kong. Acampen amb cartons o peces de plàstic a terra, i munten petites fortaleses separades per cada grup diferent d’amigues.

Els diumenges els carrers d’Hong Kong s’omplen de treballadores domèstiques.

D’aquesta manera, els carrers queden coberts de diminutes cases obertes a la vista de tots els vianants. A dins, les noies ho aprofiten per fer petar la xerrada, jugar a cartes, compartir àpats o fer la migdiada. Just al costat, s’amunteguen diversos parells de sabates. A l’Àsia és costum descalçar-se abans d’entrar a cap casa.

És tota una demostració d’apropiació de l’espai públic. Allà on es poden encaixar uns cartons, hi ha treballadores domèstiques gaudint del seu únic dia de descans. Veure-les fent vida als peus de les sucursals de les principals entitats financeres del món és una imatge que impacta al nouvingut. Fins i tot, hi ha grups d’amigues que s’emporten tendes al parc per a muntar-hi un campament com Déu mana.

Les sabates s’apilonen al costat dels habitacles de cartó.

Òbviament, hi ha qui veu en aquesta reunió de dimensions titàniques una gran oportunitat de negoci. Tarifes telefòniques especials per a trucar a les Filipines, cursos d’anglès, manicura i complements de roba. Tot allò que pugui ser d’interès per a les ajudants es posa a la venda, sens falta, cada diumenge.

A més a més, també és una ocasió excel·lent per a dedicar temps a les aficions. Moltes practiquen coreografies amb el grup de ball mentre a l’habitacle del costat pinten un quadre realista.

Un grup d’amigues practica un ball.

La Ria i les seves amigues, en canvi, tenen una altra preocupació. Fa mesos que es preparen per a una competició de bellesa que es farà d’ací a dues setmanes. És per això que no hi ha diumenge que no surtin de casa sense les sabates de tacons de vertigen.

‘És l’esdeveniment més important de l’any, i volem estar preparades per a ser les millors’, m’explica la Velz, de 21 anys, la més jove del grup. ‘És per això que estem a règim’, em diu, mentre m’ofereix una safata pràcticament per estrenar de Pancit bihon, el plat estrella de la cuina filipina.

La Ria i les seves amigues comenten l’esperada competició de bellesa.

Un sector desprotegit
La Ria diu que és feliç a Hong Kong. És una persona important dins la comunitat filipina i no està descontenta amb la família que la contracta. Admet que alguna vegada hi ha malentesos, però ‘normalment és només pel xoc cultural’. En canvi, a la Cyrell, la seva millor amiga, li agradaria tenir més temps lliure, sobretot a les nits, quan els nens ja dormen i no té res a fer a casa.

Diuen que són conscients que la seva situació no és la ideal, però recorden que n’hi ha que encara estan molt pitjor que elles. Gairebé la meitat de treballadores no tenen habitació pròpia. Això vol dir que o bé han de dormir a la mateixa cambra que els infants que cuiden o bé, en el pitjor dels casos, no tenen ni llit. A la ciutat més cara del món per viure, ni els més rics no es poden permetre de tenir espai de sobres.

El diumenge és l’únic dia que les treballadores domèstiques poden veure’s amb els amics.

De fet, segons un estudi de l’any passat, una de cada deu ajudants ha de passar la nit al menjador o a la cuina. Algunes altres dormen al passadís, al balcó, sota les escales o, fins i tot, al lavabo.

No és estrany, doncs, que sovint es digui que el sector de les treballadores domèstiques és pràcticament esclavista. I la veritat és que, si tenim en compte les xifres, és difícil d’argumentar-hi en contra. Segons una enquesta del 2013 de l’ONG MFMW, vora una cinquena part de les minyones ha patit abusos físics i un 6% va denunciar abusos sexuals.

Sempre es deixa un pas per a no molestar els vianants.

Per aquest motiu, les ajudants formen una de les comunitats més actives en les protestes al carrer. Amb 380.000 veus i unes condicions laborals precàries, tenen molt a dir.

Un petit tast de les Filipines
Gràcies a la Ria vaig descobrir una mica més de la cultura filipina. Veritablement són persones hospitalàries i molt extravertides. Fins i tot vaig poder provar el famós Pancit. Amb ella, em vaig endur un petit tast de les Filipines, el país que m’havia proposat que fos el meu següent destí.

A la zona de Central és on es concentren les treballadores de les Filipines.

Però després de gairebé un mes cercant un vaixell que anés cap a les Filipines des d’Hong Kong, he decidit de tornar a posar-me en marxa i cercar noves aventures. La següent destinació serà el Vietnam, un país que visitaré amb reticències per l’onada (o tsunami) de turisme massiu, però també amb l’objectiu de trobar-ne les parts més autèntiques.

Hong Kong és una destinació sorprenent. Un motor financer que treballa a mil revolucions per minut des de les oficines d’una selva de gratacels, però també un arxipèlag de petits paradisos on deixar-se perdre i desconnectar.

En quatre setmanes, he dormit a cinc llocs diferents que m’han ajudat a entendre les realitats diverses d’aquest país. Des del terra d’un pis diminut d’una sola habitació fins a un llit de matrimoni a la isolada illa de Lamma, passant per sofàs i lliteres. He menjat dim sum, he anat a les famoses curses de cavalls i he conegut multimilionaris, banquers, professors d’anglès i, naturalment, treballadores domèstiques.

Fer autoestop en vaixells és possible.

També m’ha servit per a fer els primers passos en el món de la navegació, que obre tot un nou ventall de possibilitats per a continuar desplaçant-se sense agafar avions. He après les dinàmiques del port i, fins i tot, he participat en expedicions marítimes, instruint-me en l’ofici. En definitiva, he comprovat que fer autoestop en vaixells és possible.

Me’n vaig content i amb la convicció que tornaré. I les Filipines no s’anul·la, només s’ajorna. D’aquesta manera, la Ria té una mica més de temps per a fer caixa i poder retrobar-nos a Ilocos Nord, envoltats de cocos, d’esglésies i de sabates.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
(11): Els paradisos naturals d’Hong Kong

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any