Francesc Homs ja no tornarà a la primera línia política. Hi ha estat durant molts anys, en què ha tingut posicions de poder a Catalunya, com a conseller de Presidència i havent estat negociador amb Madrid de l’estatut escapçat. Ha acumulat una experiència política i de coneixement de les institucions de l’estat espanyol que ara vol fer valer com a coordinador de l’estratègia de defensa dels acusats de Junts per Catalunya per l’1-O. De fet, el seu cas va ser un aperitiu –diu– de tot això que ha vingut després, quan fou condemnat a inhabilitació per desobediència pel 9-N. I ara rep un doble càstig, perquè està pendent, juntament amb Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, de la sentència del Tribunal de Comptes, que els pot condemnar per malversació. Mentrestant, tots tenen patrimoni embargat. Cases i immobles. Un altre cas de voluntat d’escarment i de càstig per part de l’estat espanyol.

La principal ocupació d’Homs aquests mesos és definir l’estratègia dels presos. Per això ha de visitar-los, parlar amb ells, amb els advocats, decidir recursos, arguments, i preparar-se per al judici. En parlem al seu despatx modest de la part baixa de l’avinguda Diagonal de Barcelona, on ha reprès l’activitat d’advocat. Però el cas que ara té a les mans és sobretot polític, i el to i les maneres que ha de tenir la defensa en aquest judici ocupen la major part d’aquesta entrevista.

Us sentiu doblement castigat pel 9-N?
—Mai no em sentiré víctima per haver fet allò que enteníem que era la nostra obligació, però entenc que sí que és un doble càstig, perquè ja ens van processar i ens van condemnar. I jo amb una sentència ferma, que ja he complert. Crec que ells analitzen en un moment donat –algú analitza– que la reprimenda que ens havien fet era insuficient i fan una segona volta amb aquest procediment al Tribunal de Comptes.

Quan dieu que algú no en té prou amb el càstig, a qui us referiu?
—Tenen noms i cognoms. És Societat Civil Catalana, que promou la iniciativa. Però no s’havia vist mai al Tribunal de Comptes que es presentés una denúncia d’uns particulars i que l’endemà fos admesa a tràmit. Algú l’esperava, aquesta denúncia. I aquí veig la mà clarament del PP i de Soraya Sáenz de Santamaría. No en tinc cap prova, però hi veig la seva mà. De la mateixa manera que la hi vaig veure quan un servidor no estava processat pel 9-N inicialment; de fet, vaig caure de les querelles inicials que es van posar, i quan vaig assolir la condició de diputat a Madrid com a cap de llista en una conjuntura en què l’aritmètica anava d’un vot, de cop i volta la fiscalia, després d’una gran investigació, arriba a la conclusió que a mi també m’han de processar. Tot això no puc creure que sigui fruit de la simple casualitat.

Per què Soraya Sáenz de Santamaría?
—Perquè era qui tenia l’accés a lligar totes aquestes instàncies.

Amb els advocats de l’estat…
—Sí, hi tenia ascendència, i pel càrrec que tenia era evident que si ella no hi donava el vist-i-plau això no passava. Quan hi ha aquell primer intent fallit d’investidura de Pedro Sánchez, l’estiu del 2016, jo em reuneixo unes quantes vegades amb ell i amb la gent de Podem articulem una estratègia per a mirar de fer aquella investidura, que en aquell moment no es va poder tirar endavant. Pedro Sánchez va ser expulsat de la direcció del PSOE i a mi automàticament m’activen el procediment latent per a ser processat al Tribunal Suprem de manera diligent. No hi puc deixar de veure una certa causa-efecte. Tot això és molt polític

Quines conseqüències n’heu rebut, de tot aquest procés?
—Quan tens la consciència tranquil·la i et sents acompanyat, ho vius amb serenitat. Et sents acompanyat per la família, els amics i una munió de gent anònima, que tenen la convicció que els hauria pogut passar a ells. Et sents la peça d’un engranatge que és de moltíssima gent.

No us heu sentit sols?
—No.

La gent ha estat prou conscient de la dimensió de la repressió que havíeu de suportar?
—És que ara veiem presó i exili, i és molt més greu. Girem full molt de pressa i en un moment determinat pots tenir la sensació que hi ha coses que la gent les té menys presents que unes altres. Però crec que no, que quan això es posa sobre la taula la gent hi és, perquè hi ha aquesta consciència col·lectiva. Es manté un nivell de consciència molt alt, sigui per a qui sigui. Jo he estat al servei públic d’una manera molt activa, i puc haver comès molts errors, però una vegada acabes, ni que sigui de manera sobrevinguda com en el meu cas, he fet tot això que he fet no pas perquè em donessin les gràcies sinó perquè simplement ho creia. I si tens la consciència tranquil·la no necessites gaire res més. Però ja dic que l’escalf de la gent hi és.

I ara coordineu les defenses dels presos de Junts per Catalunya. Com és?
—Suposo que m’ho van demanar per l’experiència que ja tenia. A part la meva experiència com a advocat, puc aportar un coneixement polític que de vegades els advocats que tenim i que tècnicament són els millors de Catalunya –no tan sols els del PDECat– no tenen tant. És un judici que va molt a cavall del que ha passat políticament. Nosaltres actuem en conseqüència  a la denúncia que fem, que és un judici polític. Per tant, has d’incorporar elements de tècnica penal però sabent que té una dimensió política i pública extraordinària.

En quin moment us demanen de fer aquesta coordinació?
—Al novembre, quan entren a la presó.

Fins aleshores el govern tenia només Alonso-Cuevillas i Van den Eynde d’advocats. Es va pecar d’ingenuïtat de no saber veure fins on podien arribar?
—Ara fa un any que els dos Jordis són a la presó. Ningú no podia anticipar-ho, això, que dos dirigents de la societat civil, que mai no havien estat requerits per res, simplement per haver participat en una protesta clarament pacífica, sense violència ni detinguts, acabessin empresonats durant un any sense judici. Si això ens ho haguessin dit un parell d’anys enrere hauríem dit tots que era impossible. I és segur que les víctimes són els Jordis, els membres del govern, els de la mesa, el poble de Catalunya. I acusar la víctima d’ingènua o de falta de prevenció no ho puc acceptar.

Però des de començament del 2017 ja hi havia un jutge que acceptava querelles per rebel·lió i sedició.
—I si vols des del 2014 ja teníem procediments oberts i alguns condemnats aplicant dret penal d’autor. A mi em condemna el Tribunal Suprem contra la seva jurisprudència sobre allò que es considerava desobediència. D’elements, n’hi havia. Però una cosa era especular a aquests nivells, que sí que s’havien considerat, i una altra cosa que això pogués acabar amb aquest nivell d’invenció i fent dir al dret allò que no diu. Tenim el codi penal a favor nostre, i l’utilitzarem. Tenim la constitució a favor, i per això la reclamarem, pels dret fonamentals que recull, com el de la llibertat d’expressió, de manifestació, de participació política. Per tant, culpabilitzar els que són víctimes d’un abús i d’un comportament que menysprea el dret no ho puc acceptar. En tot moment hi va haver una consciència de fer les coses d’una manera pacífica i democràtica.

Des de bon començament hi va haver una distinció entre advocats del PDECat i advocats d’ERC. Això ha anat bé?
—Jo he viscut la coordinació política i ara visc la coordinació d’advocats. I us asseguro que la coordinació entre advocats és extraordinària. Segurament perquè no hi ha competència. Aquí des del minut zero han anat alhora i simplement cada família assumeix el cost dels seus, i cadascú s’organitza com creu convenient. Nosaltres, el PDECat, vam optar perquè cadascú pogués tenir l’advocat que considerés adient i algú que ho coordinés; i ERC ho va abocar tot inicialment en Andreu Van den Eynde, que després va anar desplegant-ho amb més gent. Però la cosa important és que hi hagi una bona coordinació, i hi és.

I això des del primer moment? No hi va haver desavinences i tibantor quan es van presentar els recursos sobre l’acatament del 155?
—Hi va haver un relat públic que va intentar buscar tres peus al gat. Jo ja els deia que estiguessin tranquils, perquè som en un escrutini en què tot és llegit des de la perspectiva política, i en aquell moment en el context d’una campanya electoral. Però la sorpresa era dels advocats, perquè es demanaven què passava, si ja havien quedat que es faria així i que ja els semblava bé que l’un fes això i l’altre fes allò… En dono testimoni; he vist el comportament d’aquests advocats i la lleialtat que es tenen.

Quim Forn explica al seu llibre que la sorpresa se la van endur ells amb això de l’acatament. De tensió sí que n’hi havia.
—Per la manera com es projectava això. Hi havia un convenciment que aquelles presons preventives tenien una connotació de càstig temporal, però no gaire enllà. Ningú no imaginava que al cap d’un any encara hi serien. I va créixer, de fet, la nòmina de presos. Hi havia una convicció inicial que era una situació en què tenia un cert sentit, en què era raonable que s’especulés amb un discurs contemporitzador, perquè així la llibertat apareixeria més de pressa.

Hi confiàveu?
—És clar que hi confiàvem. És que nosaltres no aspirem a res més que la lliure absolució. No sabem veure res més sinó la lliure absolució. No que ens rebaixin la pena dos anys o tres. Quan hi aprofundeixes, d’un punt de vista jurídic, mires com es defineix la violència i hi veus les incongruències. Hi ha un ànim de revenja, de passar comptes.

Us va costar perdre aquesta confiança, quan una vegada i una altra us denegaven recursos i feien el discurs que feien.
—És que no l’hem perduda. I per posar una data, el 20 de març jo tenia el convenciment que Quim Forn seria lliure. La fiscalia ho va arribar a demanar. Estava convençut que sortiria i que es podria investir en Jordi Turull president de la Generalitat.

No va passar ni l’una cosa ni l’altra.
—Va anar a l’inrevés. Tenia el convenciment el 20 de març, i el tenia raonat per la posició de la fiscalia, que en Quim podia ser el primer a sortir dels quatre que hi havia en aquell moment, i que seria qüestió de dies que anirien sortint els altres tres. Una vegada oberta aquesta llauna i tenint govern a Catalunya… És que allò que deia en Llarena en les seves interlocutòries era això. I passem de ser a punt de sortir tots de la presó a mitjan març a posar-n’hi més. Per què? Aquesta és la denúncia que hem de fer. Perquè hi ha uns senyors vestits de toga fent veure que són un poder judicial independent i neutre però que fan política sectària, perseguint els qui pensen d’una manera diferent que ells. Això no es veu en tota la intensitat fins que el 23 de març entren a la presó els qui no hi eren. I és una tria purament sectària. Per què en Rull és a la presó i en Mundó no? Per què hi és en Romeva i no la Meritxell Borràs? Què passa, que els uns no s’han dedicat a fer política i els altres sí? En Mundó plega de la política i en Rull, no. Aquest és el criteri, no n’hi ha cap més. Quan constatem tot això readaptem la nostra estratègia de defensa. Tenim l’obligació de fer el que vam intentar fer, perquè una persona que és a la presó té voluntat de sortir-ne, i això és comprensible. No hi ha cap dels processats que tingui voluntat de bonze. Teníem l’obligació de sortir com més aviat millor. Però el Suprem s’ha anat descarant en les seves decisions.

La tria inicial d’advocats la vau fer vós? Com la vau reorientar després?
—El plantejament que vam fer al començament, i així ho vaig dir el 3 de novembre, era que el partit assumia el cost de les defenses i que cadascú triés l’advocat que volgués. I quan ets a la presó l’advocat acaba essent gairebé un confessor, és amb qui més et veus. Cadascú va triar el seu, i alguns em van demanar consell. I així ho hem mantingut. És important que la persona afectada s’hi senti molt còmoda, amb l’advocat.

Què canvia en l’estratègia de la defensa a partir del 23 de març?
—Aquestes coses quan les vius són una mica més lentes i progressives. Era Setmana Santa, i en aquell moment teníem la convicció que potser no passaríem l’estiu a la presó. Se’ns feia difícil de pensar que arribaríem a judici essent a la presó. I això ho hem anat assumint aquests darrers temps, que ens hi veiem abocats. I ja ho veurem. Sempre mantenim aquesta combinació de cercar una escletxa per deixar la situació de presó preventiva, que és un drama, també per a preparar-se el judici. La idea de la llibertat no l’hem abandonada. Sempre hem de tenir un vehicle a punt per a la possibilitat de reconsiderar la presó. Tornarem a demanar la llibertat, i es una manera de posar èmfasi en aquesta presó preventiva. I què més canvia?

El discurs.
—Sí, és possible.

Un discurs més d’atac, de denúncia, que no hi era, al començament.
—Ha passat una mica com amb els actors polítics que hi ha fora. Aquí ens apliquen un 155, tothom es presenta a les eleccions convocades per Rajoy… És que la tensió nosaltres no l’hem cercada mai. Ningú de l’independentisme no vol la tensió per la tensió; reivindiquem i duem a terme un programa de país o polític. Però no hem anat mai a cercar una situació de tensió. I ara encara el president de la Generalitat apel·la al diàleg, perquè són banderes que configuren la nostra posició. Es pot projectar que els primers mesos hi posàvem una mica més de sal i ara hi posem una mica més de pebre. Però la salsa és la mateixa, la composició és la mateixa. De la mateixa manera que jo vaig ser present a les primeres declaracions, tret de Santi Vila, ningú no va rebaixar els seus plantejaments ni el seu ideari.

Quim Forn va renunciar a l’escó i a la via unilateral.
—Renunciar a l’escó no és renunciar a l’ideari. En la descripció de les coses tots han estat més o menys al mateix lloc, deixat de banda els ingredients que hi puguin posar i els prejudicis que es puguin tenir. Els accents els has posat més en un cantó o en un altre. Això, tret de Santi Vila, que és el cas en què pots parlar de canvi de discurs. Entre els altres, hi ha gent que segueix i gent que opta per tenir un altre camí professional…

Turull deia que al novembre no sabia si es podia considerar un pres polític, però que al març sí que ho podia afirmar. El canvi de discurs hi és, de denúncia. Durant el judici el to serà aquest?
—Jo diria que aquí qui ha modulat la posició és la justícia espanyola. Allò que era una botifarrada passa a ser un delicte de desobediència per a acabar essent un delicte de rebel·lió. Tu quina defensa has de construir en vista d’aquesta situació? Doncs aguantar el mateix discurs ara que aleshores. No canviem el discurs, perquè per a nosaltres això és llibertat d’expressió, de manifestació, d’exercici de drets fonamentals… Una cosa que segur que no fem és que, com que no ens deixen sortir de la presó, nosaltres canviem i fem de l’atac una millor defensa. Perquè es projectaria una idea de nosaltres que no és correcta i que no s’ajusta a la realitat: que nosaltres ens adaptem en funció de la intensitat amb què ens acusen.

Aleshores per què l’advocat Martell plega de la defensa de Forn el 23 de març dient que no s’hi veu amb cor?
—Sí, però això és una pregunta que…jo no m’hi puc posar en això. Ell és un bon professional. Ens expressa les seves raons, que tots respectem i nosaltres no en fem cap qüestió. Té tot el dret del món a exposar-nos-ho com ens ho va exposar i no hi tinc res a dir.

Quim Forn mateix diu que han de canviar l’estratègia, no tan tècnica i més política.
—Bé, ja us dic que això estaria entre la sal i el pebre si agafem la perspectiva de tot plegat.

També té sentit en un judici amb la voluntat de denunciar al món aquesta repressió.
—Sí. Ja dic que nosaltres aspirem a la lliure absolució, però hem de ser conscients de qui ens jutja en termes formals. Però, a part, hi haurà un judici en paral·lel, i aquest el guanyarem. És el judici que en farà la societat. En l’expressió de solidaritat que hi pugui haver si s’atreveixen a fer la barbaritat de condemnar-los, ni que sigui per un any, podem guanyar el judici amb el 80% de l’opinió pública catalana. I aprofitarem la plataforma que ens forneix el judici i per això ens el prenem tan seriosament, perquè creiem que podem arribar a moltíssima gent de Catalunya, d’Espanya i del món. Combinarem discurs clarament polític dels acusats amb tècnica jurídica dels advocats defensors, i això ens ajudarà a arribar a molta més gent.

En un judici com aquest algú a la sala com Gonzalo Boye hi podria anar bé?
—Sí, però com ell i com tants altres que hi podrien ser i que no hi seran. Al final els clients són els que determinen els advocats que els defensen.

No hi acabarà essent Boye?
—No ho sé, a mi no em toca decidir això.

Haurien de parlar en català els acusats?
—S’ha comentat. Depèn molt de cada processat. Si és la teva llengua materna té un avantatge, perquè t’expresses molt millor, però té l’inconvenient de la traducció simultània. Si realment vols comunicar i et sents amb la necessitat de fer-te entendre i dir moltes coses, si hi poses una traducció simultània la teva dificultat és la de seguir-te a tu mateix. Perquè tu dius, t’has d’esperar, el traductor tradueix, has de reprendre… I així costa de mantenir el fil i la tensió narrativa. Decidiran ells el que creguin que han de fer, però jo aconsellaria de ser tan efectius com sigui possible per a poder fer arribar els arguments no únicament a la sala sinó més enllà de la sala. Fins ara sempre han declarat en castellà.

És un judici pensant en Estrasburg?
—Sí, però en Estrasburg hi pensem d’ençà del dia que van entrar a la presó. El judici el farem tenint en compte què tindrem allà. És una plataforma en què podem guanyar molts enters en relació amb l’opinió pública. Per molt que ells hi posin dosis de propaganda, si tenim dos minuts tombem qualsevol adversari. Si tens un bri de raó, supures pertot arreu. Acaba arribant.

Tornareu a la primera línia política?
—No. Quan tens cinquanta anys ja acostumes a no dir allò de ‘mai no diré que no’. Jo he muntat un despatx modest amb il·lusió, m’agrada molt el dret i he redescobert que tenia una vocació que no recordava que tenia i he fet tant com tenia a l’abast aquests anys i tinc les meves expectatives en termes polítics molt cobertes. A la primera línia, segur que no hi tornaré. La meva militància de país es pot fer de moltes maneres.

Com el veieu, el projecte de la Crida?
—Amb molt d’interès. Em sembla molt bé.

Que s’hi integri el PDECat?
—Tinc la meva opinió personal, però no m’hi poso, en això. És que si no, no em podria dedicar a tot això que tinc ara entre mans. On podria fer ara una aportació mínimament correcta? Doncs amb una posició un punt neutra –parlant més partidàriament– per a poder ajudar en allò que és transversal. M’he situat aquí. Jo he estat dels qui jugaven al camp i vaig caure lesionat per l’entrada del contrari i em van fer sortir del camp. I ara sóc molt solidari amb els qui han entrat al camp després. Jo hi vull posar distància.

La repressió ha aconseguit el que pretenia? Hi ha por entre els dirigents actuals?
—En Forn ho diu, comença el llibre així. Si la por et paralitza, malament. Però tenir por com a sinònim de respecte i d’una certa prudència, benvinguda sigui. Però avui no és moda dir això. El meu objectiu és arribar, és guanyar. No em vull passar tota la vida reclamant la independència i denunciant les injustícies. Hi ha moltes causes honestes i justes que han perdut. Jo vull guanyar i que ens en sortim com a país, i si és més ràpid o més lent és secundari. Si s’ha de ser una mica més prudent i es pot incorporar experiència acumulada per a saber on són els límits i on tenim oportunitats… Això va una mica en contra del discurs del pit i collons. Ja entenc que la condició humana necessita poder-se esbravar. Una cosa és esbravar-se, però en el que és central som aquí per a sortir-nos-en.

L’1-O va ser una cosa de pit i collons?
—No. L’1-O va ser un exemple de les fortaleses que tenim. Quan dic el pit i collons em refereixo a algunes invitacions que entenc en el terreny emocional però que són poc polítiques per a poder reeixir.

Com ara?
—No vull entrar en polèmiques, però sempre hi ha hagut expressions espontànies de tirem pel dret. Diria que no hi ha cap independentista que a l’hora de la veritat, quan li toca a ell… Hi ha una cosa que és ‘alcem-nos tots, però camineu vosaltres’. De vegades fan discursos que s’haurien de modular quan arriba l’hora de la veritat, com la batllessa de Berga.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb