Un preciós elefant de cartró i més marca la fi de festa de l’expo al Centre del Carme de València sobre Carlos Pérez, l’home-museu (fotografia: Mercè Ibarz).

Me’n vaig anar cap a València com me n’hi vaig sempre, contenta i feliç d’arribar-hi. Més en aquesta ocasió, si això és possible, perquè anava a celebrar la memòria de Carlos Pérez (1947-2016), l’escriptor, museògraf, pedagog i tantes altres coses, home de cultura en el sentit més fort, una figura que creix i creix. El reviu una expo que us recomano: ‘Viatge a Corfú. Carlos Pérez. L’home-museu’. S’estarà a la sala que porta el seu nom al Centre del Carme fins al 24 de maig. Conté l’alegria de Carlos, la seva mirada proteica i lluminosa, la seva oïda jazz, les seves pintures (també va pintar), els seus joguets (en va dissenyar), les fotos de son pare,  Carlos Pérez Moreno, un d’aquells fotògrafs aficionats que en sabien molt, on el veus, el fill Carlos, posant, de jove, amb un estil existencialista, ultraseriós i barbut, que els qui el vam conèixer de gran no ens en sabem avenir. Totes les facetes de Carlos, en suma, i en tenia moltíssimes.

El sentit de l’espectacle cultural noble, per exemple. Com que no distingia, no volia distingir, entre allò que encara algú en diu l’alta cultura i la baixa, va dedicar una gran part del seu temps i treball, des dels moments inicials de l’IVAM, a les arts gràfiques: llibres, revistes, cartells de les avantguardes del segle passat, que de seguida va posar en relació amb les seves aplicacions des dels temps de la Bauhaus, de la revolució soviètica, de les renovacions pedagògiques, i tot el que va seguir. No va descuidar, doncs, la publicitat. Va ser un expert en Bibendum, el ninot també conegut com a home-Michelin, i la casa francesa li ho va reconèixer una vegada i una altra. I què en podem dir del cartell? ‘El cartell modern francès. L’espectacle és al carrer’, va titular l’expo que, després d’haver de deixar l’IVAM per tants motius fastigosos, va fer al Reina Sofía. Era la primera vegada que el cartell modern entrava en un museu per ser exposat amb el mateix rang que una pintura, una escultura, una foto. Sobtarà, però a primers d’aquest segle encara anaven les coses així, i no sols per les terres ibèriques i catalanes, també passava a París.

Va muntar una inauguració fabulosa, en aquella ocasió, igual que quan va fer al mateix museu una altra gosadia: convertir un llibre en exposició: Ismos (1931) de Ramón Gómez de la Serna, l’escriptor d’imaginació colossal, el de les gregueries que piulava com un ocell llegendari. Hi va afegir un ‘Apèndix circense’, en honor de l’escrit ramonià sobre el circ lloat per intel·lectuals i artistes europeus de l’època. Va omplir el carrer del museu de circ. Per això l’altre vespre a València vam tenir també una traca final si no tan lluïda sí entendridora, l’elefant que veieu a la foto de dalt!

Els seus amics de tota la vida, des de l’escola, Francesc Pérez i Moragon, ara director de la Casa-Museu Joan Fuster a Sueca, i el dissenyador i pintor secret Rafael Ramírez Blanco, han posat dempeus aquesta expo meravellosa al Centre del Carme. De Carlos sempre es recorda el pas pels dos museus estrella que he dit, el primer IVAM i el madrileny. Quan per fi va tornar a València es va fer càrrec de les exposicions d’un museu estantís, el MuVIM (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat). El va revifar de la manera imaginativa i estructuradora que acostumava a fer, la seva segona pell, i ha tornat a decaure des que ell no hi és. Ara és un goig veure, a la paret que en recull els cartells de tantes exposicions que va aixecar o promoure o d’una manera o altra fer possible, que la seva petja va ser altament creativa també en aquest museu modest.

Les expos tutti frutti,  la manera de fer exposicions de Carlos, està quallant, deia l’altre vespre Juan Manuel Bonet (museògraf i expert en les avantguardes, que el recordava abans de la inauguració, en una taula on també érem Vicente Huidobro, nét del gran poeta xilè que Carlos va contribuir tant a retornar al present, Claustre Rafart, del museu Picasso de Barcelona, i jo mateixa). Cada vegada se’n fan més, aquí i arreu. Expos tutti frutti.

Antipedant i juganer per naturalesa, Carlos no n’hauria dit mai transversal, de la seva aposta expositiva de reunir tots els vessants diversos i enriquidors de les obres definidores de l’artista o l’època que evocava, fossin les belles arts de sempre, les arts gràfiques modernes, el cine, la foto, la música del segle XX. Expos tutti frutti, en deia, com qui no vol la cosa. És una de les grans contribucions, capitals si ho mirem bé, d’aquest home-museu, com en diu Joan Llinares en el text del llibre que acompanya l’expo. Ho clava, l’expressió, home-museu, tant, que els comissaris l’han adoptat en el títol de la mostra.

Per què Corfú, què hi pinta? És on volia anar Carlos, acompanyat de les amistats, quan, malalt, continuava imaginant, investigant, preparant expos i llibres. A Corfú havia passat una temporada un dels artistes rars oblidats que l’encantaven, el britànic Edward Lear (1812-1888), escriptor, humorista, il·lustrador. Calia seguir-ne més la petja i fer-ne un llibre. Hauria estat, no en tingueu dubte, una meravella, com aquest altre que us recomano tant com aquesta expo, l’últim regal que ens va fer Carlos Pérez, l’amic de la Finca Roja: Buffalo Bill Romance (Media Vaca).

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb