Històries amoroses del Paraulògic

Ahir a la vesprada el comptador dels inscrits a la tercera Lliga del Paraulògic anava pujant i jo em posava contenta. La lliga va ser un invent de Pau Vidal, que a mi em semblava una cosa molt difícil de fer i anava arraconant a la pila dels somnis. Al final va passar a l’altra pila, la de la realitat i els maldecaps. I no és que en Pau sigui un corcó, només és insistent amb gràcia. I ja ho veieu, ja som a la tercera. Per a mi la lliga, sobretot, és fer Països Catalans: és anar a Perpinyà, València, Palma, Andorra i Barcelona. És sentir tots els accents del català. 

Demà és l’últim dia per a apuntar-se a la primera fase, que dura fins dimecres a mitjanit. És com una mena d’inscripció juganera que dura tres dies. Després la cosa es complica, amb jocs de temps limitat, més competitius i frenètics. A l’octubre i al novembre arribaran les semifinals i la final, que són presencials i en què la competició es torna emocionant. Tot ve d’un segon i d’una lletra.

Ha estat una sort poder oferir el Paraulògic a VilaWeb i en gaudeixo cada vegada que els lectors del diari  m’expliquen que estan contents de jugar-hi, que cada matí o cada vespre es capfiquen amb les lletres del rusc, per treure’n tot el suc. A vegades costa més, a vegades menys. Alguns comparteixen el joc amb la família o un grup d’amics, primer ho fan sols i al vespre es passen les paraules i sumen punts tots plegats. Alguns altres converteixen el joc en un espai íntim i sagrat, on per una estona no pensen en res més que en les paraules. Tots s’emocionen amb la troballa d’una paraula oblidada o amb una que no saben què vol dir. També s’enfaden per una que no accepta el DIEC o una que troben a faltar. Sigui com sigui, sempre n’aprenen alguna cosa.

Enguany farà cinc anys que Jordi Palou, l’home dels Rodamots i del Mot-li, va crear el Paraulògic. Amb la seva humilitat i discreció, va fer un dels jocs de llengua més ben parits del segle. Recordo aquella explosió a la xarxa, que pels volts de Nadal anava de mòbil en mòbil. Hi havia més de 200.000 jugadors diaris aquell desembre. Ara, després de cinc anys, encara n’hi juguen 90.000 cada dia. Déu n’hi do. Al món hi ha molts jocs que tenen la mecànica del Paraulògic, però cap no té el mateix esperit. El Paraulògic es diferencia dels altres jocs per moltes raons: pels animalons amb so o sense que t’indiquen la puntuació; per aquesta màgia de competir amb tu mateix i poder triar el desafiament; perquè no perds mai i sempre guanyes; perquè te’l pots fer a mida, cadascú es posa el desafiament on vol; o perquè pots fer del diccionari, el DIEC, un amic.

Però allò que és més fascinant del Paraulògic són les històries que passen jugant-hi. Fa temps que em té meravellada Marta Quer, que cada dia, en els comentaris del Paraulògic a Instagram, crea un microrelat que conté el tuti! Quin enginy! Una altra història preciosa és la que vam descobrir un dia a Perpinyà, quan dues amigues ens van explicar que sempre s’havien relacionat en francès, fins que un dia van descobrir que totes dues jugaven al Paraulògic i que sabien català. No s’ho havien explicat mai. Des de llavors sempre parlen en català. N’hi ha més, segur que els qui llegiu l’article podeu explicar-ne als comentaris.

Per celebrar els cinc anys del Paraulògic, el 28 de novembre farem festa grossa al Teatre Poliorama, on sou tots convidats, coincidint amb la final de la lliga. Hi haurà tots els accents dels Països Catalans, perquè, com diu Pau Vidal, conductor de la final, el Paraulògic serveix per a recosir allò que la política i la porugueria han descosit.