Les dues medines originàries, la Qarawiyyín i l’Andalusa, separades pel riu Fes, que dóna nom al terme emmurallat, ja foren unides a l’Edat Mitjana i avui formen la medina més gran del món islàmic, coneguda de tothom per Fes-el-Bali. Dintre d’aquests murs solemnes hi ha una vida que ni vivint-la no es pot acabar de creure: la d’una ciutat crucificada per gairebé deu mil carrers de tota mida, tortuosos i laberíntics, de cartografia impossible.

Les mesquites que s’hi aixequen són més de tres-centes cinquanta i, a l’hora de convocar els fidels a la pregària, els crits fets oració de l’una xoquen amb els de l’altra, omplint l’ambient de música i d’espiritualitat en una confusió indescriptible.

Dins la medina no hi circula ni un sol vehicle de motor. És amb rucs i mules, doncs, que s’hi fa el transport. Veure una mula disfressada d’ambulància traginant un malalt és una de les curiositats més sorprenents amb què ens podem topar. Tres-centes mil ànimes circulen sense mapa ni brúixola per aquells carrerons que no sembla que menin enlloc. A Fes la pressa no existeix.

 

Pràcticament no hi ha botigues convencionals, però sí una munió de tallers artesanals que fan tombar d’esquena. I comerç pertot arreu. S’hi produeix de tot, que es distribueix a la resta del país. La medina és organitzada gremialment, però lluny de fer-se la guitza i la competència, els gremis s’ajuden els uns als altres. Tothom treballa a totes hores, cada un dels set dies de la setmana i dels tres-cents seixanta-cinc de l’any. Bé, no completament, perquè durant el mes penitencial del Ramadà tot s’atura, resta en ‘stand-by’.

Fes, que és molt monumental, és la capital religiosa i cultural del Marroc. Va ser fundada per Mulay Idris II, fill de qui ja havia implantat els fonaments de la ciutat santa marroquina, la cinquena del món islàmic. Sap greu de dir-ho, però tinc el ple convenciment que, si mai hi hagués cap brot de fanatisme integrista al Marroc –i que Al·là no ho vulgui–, on borronaria seria a Fes. La religiositat hi és palpable, especialment al voltant de la gran mesquita al-Qarawiyyín i del mausoleu del sant fundador, amb els barbuts sospitosos de saber-se l’Alcorà fil per randa. Ostentosament visibles, van vestits impecablement amb gandores molt ben planxades.

És imprescindible d’entrar en alguna de les ‘mederses’ o madrasses del nucli antic. L’arquitectura islàmica s’hi desborda: fusta de cedre artísticament decorada, guix treballat a cops de gúbia, alabastre translúcid que es fa màgic. Arrodonint-ho tot, hi trobem la ceràmica mil·limetrada i col·locada a manera de trencaclosques amb una paciència just comparable a la del Job bíblic. Tot plegat fa d’aquests seminaris antics la joia de la corona.

La menuda plaça Najjarín

Caminant i caminant es troba la menuda plaça Najjarín, sens dubte el llombrígol de la medina fessina. Hi entres i no en sortiries, atrapat, miris on miris, per tanta bellesa. És la paradoxa de les paradoxes: essent la plaça més petita de la ciutat passa a ser la més gran i vistosa. La font que la presideix, guarnida amb un reguitzell de mosaics intel·ligentment col·locats, raja nit i dia amb una aigua fresca que neteja el cos i purifica l’ànima.

Plaça Najjarín de Fes

En un dels carrers que desemboca en aquesta perla urbanística comença el barri dels fusters. És fantàstic de veure-hi els trons solemnials dels nuvis, des d’on presidiran les disbauxes dels cinc dies que duren els casoris, al costat de les caixes de morts fetes de manera molt humil, amb fusta de pi i pintades de color groc.

Una altra de les places que cal visitar és la Seffarín, la dels calderers, per veure com treballen el metall a cops de mall. És una de les poques places escalonades, sinó l’única, que jo sàpiga. Al bell mig hi ha un plataner descomunal que regala una ombra molt d’agrair. També hi ha la Biblioteca de la Mesquita i de la Universitat islàmica al-Qarawiyyín, que guarda uns vint-i-dos mil manuscrits i uns quants incunables de gran valor.

Un altre barri que cal resseguir és el dels adobers, que treballen la pell de xais i cabres. D’ençà del segle catorze que fan servir la mateixa tècnica, els mateixos estris, els mateixos coneixements i els mateixos materials. Tots els colors surten de pigments naturals: el verd de la menta, de la rosella el vermell, el blau de l’anyil, de l’henna el carabassa, del safrà el vermelló, i així anar fent. Hi ha un seguit de terrasses estratègicament situades on els turistes ens enfilem per contemplar l’escena i disparar com boigs les càmeres de fotografiar. Hi sol fer una pudor intensa, sobretot quan la calor canicular s’hi fa sentir, perquè un dels materials per a fixar el color és la colomassa.

El barri dels adobers

El barri dels tintorers, a la frontera de les dues medines i a tocar del riu, també té molta gràcia, i passejar-s’hi un dia que tenyeixin la seda treta de les atzavares és d’una fascinació hipnòtica. L’aigua va a raig fet i els esquitxos poden tenyir la indumentària del visitant que no vigili.

Les petites botigues, trossos de felicitat

Cal fer un bon cop d’ull al mercat de fils de seda. Les petites botigues són trossos de felicitat. Cabdells i més cabdells de fil de tots els colors i de tots els gruixos. Els ulls s’embriaguen de tanta bellesa. A tocar, hi ha un altre mercat, dedicat exclusivament a les babutxes, que es venen a crits, enmig d’un batibull impressionant. El cuir de les sabates i els diners de les butxaques de les gel·labes passen de mà en mà sotmesos a un fort regateig.

No podem descuidar-nos, de cap de les maneres, de passejar-nos lentament pel barri jueu, la Mel·lah, tan característic per l’arquitectura i, sobretot, pels balcons de fusta olorosa de cedre. Al carrer més estret de tots, hi trobem la sinagoga, un element turístic més. Ara, quan la visita un grup de turistes jueus, amb el rabí al capdavant, esdevé un espai de cerimònia religiosa. El Marroc és l’únic país àrab que admet aquesta mena de turisme. Fes havia tingut una colònia jueva molt important, avui extinta. Tots els jueus marroquins ocupen ara un gueto de la gran Casablanca. Veí d’aquest barri hi ha el luxós Palau Reial –no visitable–, que ens indica que Fes és també una ciutat imperial.

Al final de la medina Andalusa, en forma de triangle isòsceles, hi ha el barri dels ceramistes. Un grup de tallers i tallerets fan i desfan tots els trossets de mosaics que es convertiran en fonts, parets, tests, taules o què sigui. Cal mirar la feina d’aquests artesans únics amb uns ulls banyats d’un vernís nostàlgic que ens transporta a l’Edat Mitjana.

En una medina els barris són la vida. Cinc són els elements imprescindibles perquè una munió de cases en formin un: una mesquita per a poder-hi fer les cinc oracions diàries; una madrassa per a instruir els infants; una font per a apaivagar la set dels estadants; un forn que doni el menjar bàsic, el blat fet pa; i un hammam, el bany popular i comunitari per a assegurar la higiene.

Darrere les muralles

Passejant pel carrer costa d’imaginar que dins aquelles muralles pugui haver-hi tants i tants palaus de gran riquesa i autenticitat, però hi són, i equipats de luxe i d’un mobiliari solvent. Molts enclouen uns patis magnífics, amb l’aigua jugant-hi i regant una multitud de tests que en fan jardins flairosos d’un romanticisme que no es pot comparar amb res. Les tertúlies d’havent sopat, amb un got de te llaminer i mentolat a taula, tingudes en aquests espais transcorren que no hi ha ni manera d’adonar-se’n. Les nits es fan dia.

Moltes d’aquestes cases senyorials, que allà anomenen ‘riads’ i ‘dars’, s’han pogut salvar perquè s’han dedicat al turisme; s’han convertit en hotelets singulars, d’un gust exquisit. Són molt recomanables també per les atencions plenes d’amabilitat i de somriures que s’hi ofereixen. Però, sempre hi ha un però, no s’hi pot arribar amb cotxe. Per tant, cal arrossegar maletes una bona estona per aquells carrers polsegosos i brutots que són part de la decoració urbana i del paisatge fessí.

Casa senyorial a Fes

Voldria destacar el Festival de Música Religiosa que s´hi celebra anualment al mes de febrer. Segurament que és el més gloriós del món. Cada any hi concorren els millors artistes de música sufí, hindú, gregoriana, i les melodies més impensades del racó més amagat del globus terraqüi. Val la pena de deixar-s’hi caure. Els convidats en un dels molts concerts privats i nocturns que s’hi fan tenen la sort de poder gaudir d’un repertori excel·lent i delectar-s’hi en condicions magnífiques. Molt i molt recomanable.

No puc enllestir aquest escrit sense mencionar, amb tots els ets i no pas pocs uts, la gastronomia de la ciutat. A Fes hi ha un munt de restaurants de categoria superior. N’hi ha d’amenitzats amb espectacles, barreja d’àrab i berber, plasmats amb molt de seny i bon gust. Els tagins i els cuscús fessins, especiats en el punt just, no tenen competència. Una pastisseria marroquina a base de mel i ametlles en sol ser el final feliç.

Si no heu estat mai a la ciutat de Fes, aneu-hi, i si ja la coneixeu, torneu-hi. D’aquest consell, no cal ni que me’n doneu les gràcies. No us defraudarà. És la ciutat de les olors, dels colors, de les sensacions, de l’impensable… una ciutat de conte.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb