Respon CARMEN AGUSTÍN-PAVÓN:

A principis del segle XX, va començar a sorgir la idea d’un «cinema amb olors»: l’any 1916, abans de l’arribada del cinema sonor, va tindre lloc la primera projecció d’imatges amb olors a un cinema de Forest City, Pennsylvania, on van col·locar una bola de cotó amarat d’oli de roses enfront d’un ventilador durant un reportatge sobre el Rose Bowl, un estadi de futbol americà el nom del qual fa referència a un bol de roses. L’any 1929, un cinema de Nova York va crear un sistema per perfumar la sala des del sostre durant la projecció de The Broadway melody i, de fet, es va pensar en fer una cosa similar amb la pel·lícula de Walt Disney Fantasia, estrenada l’any 1940. Més tard, un cinema de Detroit va provocar diversos aromes a determinats punts clau de les pel·lícules El falcó del mar i Boom town i, en 1959, durant la projecció del film Behind the Great Wall, van ser emesos perfums pel sistema de ventilació.

Hans Laube va idear una tècnica anomenada Olorvisió (o Smell-O-Vision, en anglés), basada en uns tubs individuals que el projeccionista anava controlant amb un teclat però, no obstant això, sols va ser utilitzada una vegada, a la pel·lícula del 1960 titulada Scent of mystery, produïda per Mike Todd, Jr.

Malgrat els nombrosos intents de portar els olors a les pel·lícules, aquests no van acabar de funcionar, principalment perquè la mida de les sales provocava que les olors es perderen o no donaren efecte al moment desitjat.

La problemàtica és que l’olfacte no és un sentit que funcione com l’oïda o la vista; la projecció de l’olor roman durant un temps en l’ambient i el nostre olfacte s’habitua a un olor passats més o menys uns 5 minuts, pel que s’hauria d’anar saturant l’ambient cada vegada més amb un olor per a que poguera perdurar.

Existeixen uns aparells anomenats olfactòmetres que consisteixen en una mascareta amb un bon sistema de ventilació per a retindre o extraure un olor determinat de la manera més ràpida i exacta possible. Aquests aparells s’utilitzen actualment per a experiments amb voluntaris humans o animals de laboratori relacionats amb les olors, però es tracta d’un tipus de material prou costós.

Actualment, s’està explorant l’olor com a atraient en el cas de supermercats, hotels, aeroports, etc per a atraure els consumidors i incrementar les vendes, però reproduir-lo durant la projecció d’una pel·lícula resulta molt més difícil de manipular, i sembla poc rentable. Així i tot, cal destacar que, al gener del 2013, l’enginyer Raúl Porcar va desenvolupar, junt amb la Universitat Politècnica de València, una nova tecnologia per introduir l’olor a les pel·lícules: OloramaTM, la qual permet gravar l’olor d’una escena i posteriorment reproduir la pel·lícula i emetre l’olor corresponent, de manera que es duu a terme una emissió controlada d’olors de forma sincronitzada amb les escenes d’una pel·lícula, anunci o qualsevol contingut audiovisual.

Podeu enviar les vostres preguntes a través de la web https://perques.metode.cat.

Carmen Agustín-Pavón és experta en Neurociència i Professora al Departament de Biologia Cel·lular, Biologia Funcional i Antropologia Física de la Universitat de València.

Què és Mètode?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb