09.09.2026 - 21:40
|
Actualització: 09.09.2026 - 21:45
Ahir va ploure d’una manera més que notable a Barcelona i en cinc comarques van suspendre les classes. Els alumnes que dimarts no van tenir escola perquè els mestres feien vaga, ahir tampoc no en van tenir perquè queia aigua –i molta gent es demanava si haurien suspès les classes en unes altres circumstàncies. És un detall menor, ho reconec, còmic i tot, però que explica coses. Mireu: hi ha governs que no tenen sort i hi ha governs que no tenen ofici. Però el d’ara, parle en aquest cas del Principat, em sembla que comença a acumular totes dues coses, una combinació que deu ser la més trista que hi pot haver en la política.
Ahir, abans de ploure, a primera hora del matí, de sobte ens assabentàrem que Josep Lluís Trapero deixava la direcció general de la policia. La consellera Núria Parlon ho explicava una hora després, acompanyada dels substituts, i va dir que era una decisió personal presa a final d’agost. És a dir: enmig de tot el sarau i fa quinze dies que la dimissió era en un calaix. I Trapero no hi era, a l’acte –detall impossible de passar per alt. Un home que ha passat deu anys davant totes les càmeres del país, que ara fins i tot protagonitza un film, el dia que se’n va no en vol cap, de càmera, ni que el retraten. Els qui hi entenen, en això de la diplomàcia, en dirien elegància, però segurament és també una manera silenciosa i eficaç de dir allò que no es pot dir en veu alta. Perquè no sembla que se’n vaja perquè en tinga ganes.
I convé recordar d’on venia, aquest nomenament. No era d’una comissió d’experts ni d’un concurs de mèrits: era una promesa electoral personal del president Illa, feta l’estiu del 2024. A so de bombo i platerets. Per primera vegada, un uniformat que havia arribat al grau més alt del cos canviava de vorera i passava directament al despatx de màxim responsable polític. Molta gent –jo mateix– ja vam avisar aleshores que allò era rar, i que no estava gens clar que aguantàs. Dos anys després, el parlament n’havia demanat la destitució, els mestres el tenien entravessat i el Departament d’Interior deia al Tribunal Superior de Justícia que no conservava cap paper de la infiltració de dues agents en una assemblea de docents. Cap paper. Ni un. Res. La consellera mateixa, que primer s’havia disculpat, va acabar qualificant l’operació d’infiltració “cutre”, una expressió forana i poc formal, però que té la virtut de ser exacta i el defecte de ser una confessió.
Ah!, però Trapero se’n va per voluntat pròpia.
I aquesta cosa –la voluntat pròpia– jo diria que és la gran troballa lingüística de la legislatura. Ací ningú no és mai destituït. Tothom se’n va perquè vol, perquè li ve de gust. La consellera de Drets Socials se n’anà al juliol perquè volia. Dies abans que el parlament examinàs la corrupció de la DGAIA, diguem-ho tot. El número dos d’Interior, igual: se’n va anar per voluntat pròpia. La mà dreta de la consellera d’Educació va ser “rellevada”, no en van dir destituïda, just després d’invalidar-se els resultats catalans de les proves PISA. I així anem fent cada dia. Un govern que en poques setmanes perd una consellera i tres secretaris generals sense haver destituït ningú supose que, tècnicament, s’hauria de qualificar de prodigiós. O no? La casa s’ensorra tota sola, per generació espontània, i ningú no n’és responsable. Admirable. Sobrenatural.
El cas de l’escola potser és el més il·lustratiu perquè no hi ha manera de dissimular-lo. El curs passat va acabar –si no m’he descomptat– amb divuit jornades d’aturada dels docents. I aquest curs va començar ahir amb una altra aturada. Entremig han passat dos mesos llargs de vacances, que és exactament el temps que la consellera ha tingut a la seua disposició per a fer alguna cosa, temps en què no ha fet res. I després es reuneix amb els sindicats el dia 3 –quan la vaga ja era convocada– per demanar-los un parèntesi. Un parèntesi! Sembla una metàfora del govern Illa: cap projecte, més enllà de transitar el parèntesi.
I això per a no parlar de la resta. Salut, amb una consellera que ja ha demanat del dret i del revés que la relleven i amb una pugna oberta amb metges i infermeres. Territori, amb Rodalia convertit en una avaria permanent, amb un accident mortal a Gelida i amb dies sencers de servei suspès, deixant la gent a l’estacada, a les andanes. I amb una consellera que tothom sap que vol pegar a fugir i anar-se’n a Girona. La llei d’habitatge, mentrestant, encallada al Consell de Garanties. I el pressupost del 2027, pendent d’uns socis que cada dia tenen menys motius per a dir amén –ahir, tant Esquerra com els Comuns protestaven i gesticulaven. El parlament, com si no existís…
Als pobles d’abans –quan jo era xicotet–, si una casa tenia humitat, algun veí hi passava una mà de calç i problema resolt. La calç aguantava uns quants mesos, unes quantes setmanes, depenia de la pluja o el sol, i després la taca tornava a eixir, sempre al mateix lloc, una mica més grossa potser. Doncs bé, aquest govern que hem de suportar entre la Sénia i les Alberes fa exactament això: canvia secretaris generals, directors generals o consellers com qui pinta amb calç. Perquè no toca mai la canonada d’on s’escampa –i s’escamparà encara més– la humitat. Els noms que ha anunciat avui la consellera d’Interior ho diuen tot: substitueix Trapero per l’home que ja el va substituir una altra vegada, el 2017, quan el ministeri espanyol el va destituir en aplicació del colp d’estat aquell del 155. Com en les sèries de baix pressupost, doncs, capítol nou i el mateix repartiment. Continuïtat, ens diuen. Parauletes i prou. Parauletes.
