Il·lustració de Lauren Mitchell (curiouslauren.com).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

He sigut la noia que quan ha entrat al despatx de l’editor se li ha dit que tanqui la porta perquè així estarem més tranquils, i m’han saltat totes les alarmes i he estat en tensió fins que hem acabat de comentar molt a poc a poc totes les correccions a pocs centímetres l’un de l’altra, tots dos al mateix costat de la taula, i sentint comentaris sobre les mitges o la faldilla o el vestit que duia.

He sigut la noia que en una reunió ha hagut d’esperar aquella pausa per respirar que tothom fa tard o d’hora per mirar d’encabir-hi la meva intervenció ben concisa i directa perquè se m’escoltés amb atenció. I mentre he parlat he procurat que se’m notés poc que era dona i jove, he sentit que havia de fer valer el doble els meus mèrits acadèmics i professionals perquè se’m prengués seriosament. He sigut la noia que després de la intervenció ha rebut felicitacions sorpreses i condescendents per part de la majoria d’homes de la reunió i algunes de les dones grans.

He sigut la noia que ha fet classes a col·legues de professió més experimentats i s’ha sentit qüestionada per ser jove i dona des del primer minut del curs per totes aquelles mirades i celles aixecades quan entre titubeigs arrencava a recitar un temari preparat durant setmanes i setmanes de nervis XXL, perquè a qui se li ha acudit que una noia de vint-i-pocs pot fer classes d’informàtica a una generació anterior de professionals de la llengua que sempre han corregit en paper. He sigut la noia a qui després del curs li han donat les gràcies carregades de no-m’ho-esperava i doncs-ha-sigut-útil plenes d’admiracions paternalistes.

També he sigut la noia a qui l’autor que ha corregit li ha proposat de quedar en un bar per comentar les correccions i he buscat desesperadament la taula que estigués més a prop de la porta o de la barra o d’una altra taula ocupada per força gent, per si de cas, sempre per si de cas.

He sigut la noia fins i tot quan ja no era noia, quan ja tenia trenta anys fets però tens-cara-de-més-jove i per tant he de posar en qüestió tot el que em diguis perquè sóc més gran o sóc home o sóc totes dues coses. He sigut la noia que escriu i per tant ha de carregar amb etiquetes com ara “veu jove” o “jove promesa” o epítets per l’estil com qui arrossega una bola de metall pesant encadenada al peu.

He tingut tantes vegades la sensació que havia de demanar perdó per ser dona i jove i pretendre escriure o traduir o tan sols corregir literatura. Tinc una col·lecció de comentaris paternalistes dissecats i clavats en xinxetes en un suro enorme que no cap enlloc, gent que en veure’m jove i dona ha considerat que els demanava consell i ha decidit adoptar aquell to d’apadrina-un-gosset per parlar amb mi i dir-me com he de fer una feina que en aquells moments ja feia més de deu anys que era el meu modus vivendi.

També he sigut la que escriu contes i a veure quan escriuràs una novel·la. I la que escriu literatura infantil i a veure quan tornes a fer un llibre per a adults. I la que tradueix del castellà al català i ah, em pensava que traduïes de l’anglès o el francès. I la que escriu en català i com és que no escrius en castellà que arribaries a més gent. Que tot això també són lluites.

Ara ja fa una mica més de vint anys que sóc aquella noia que corregeix, tradueix i escriu i es belluga pel gremi de la lletra i calla molt menys que abans, però vaig callar molts anys, vaig callar i acceptar totes aquestes situacions com si fossin normals, com un peatge que has de pagar si ets dona i jove i et vols fer un lloc en aquest món de mones. Sé que és una cosa que passa a tots els gremis, i no dic que “passava”, dic que passa, perquè, ara que ja no sóc la noia jove, puc fixar-me en com són tractades de vegades les que sí que ho són i intento no callar si detecto res que no m’agrada, perquè ja que no vaig gosar aplanar-los el camí quan hi passava jo, com a mínim que elles ho tinguin una mica més fàcil.

No és cap plany, perquè a sobre, a sobre!, jo considero que he tingut sort, que tot plegat no ha passat d’alguns petons o abraçades o mans que toquen una mica més del compte, que me n’he sortit prou bé, mentre he sigut la noia, que malgrat la pluja al fons hi havia sempre un arc de Sant Martí. Però durant força anys vaig ser la noia que havia de fer-se valer el doble que un company noi exactament en la mateixa situació. Per això quan veig que les noies d’ara no callen les aplaudeixo i els dono les gràcies i vull que comptin amb tot el meu suport perquè han sigut valentes i han protestat. Per això no em pregunto per què no van parlar abans, per què n’hi va haver tantes que van callar tant de temps, perquè sé com et fan sentir quan ets la noia que acaba d’arribar, que ells consideren que acaba d’arribar, sé que ells tenen la paella pel mànec i et fan creure que si parles, si qüestiones la seva conducta, l’única que hi sortirà perdent ets tu.

He perdut feines per això, quan he decidit no callar. I si n’he de perdre cap altra, ho faré. Però m’ha costat molts anys sentir-me prou forta per dir ei, escolta’m com escoltes tots els altres, amb el mateix respecte i atenció, o, ei, sóc jo qui fa classe, deixa’m parlar i en acabat si convé fes les preguntes que calgui, o, ei, seu a la teva cadira, que hi hagi una taula entre tu i jo per comentar les correccions, o, ei, si hem de parlar de feina, quedem a l’editorial, als bars hi vaig amb els amics, o, ei, això és una entrevista sobre un llibre meu i no un qüestionari sobre mi o sobre qui cuida les meves filles mentre jo escric, o etcètera.

I mentre escric aquestes ratlles sento una veu dins meu que em vol fer dubtar, que em diu que potser exagero, que on vaig a parar, que no n’hi ha per a tant, que he tingut sort, que he tingut sort. Ho he dit tantes vegades, que jo he tingut sort, quan he sentit companyes meves explicant situacions infinitament pitjors que les que jo he viscut, ho he dit tantes vegades que ja m’ho he cregut. Però llavors sento el testimoni d’algú o veig una escena d’assetjament en una pel·lícula o una sèrie i hi reconec gestos, frases, moments que he viscut i que he normalitzat. I em pregunto quantes ho fem, això, i estic convençuda que som moltes, i per això, tot i la veu que em recorda la sort que he tingut i que vol que dubti i dubti i dubti sempre del que sento respecte a això, em llanço a escriure-ho, perquè ara sóc una dona de quaranta-quatre anys i em sento prou forta i legitimada dins del meu món per intentar fer que les que ara són les noies que escriuen, que tradueixen, que corregeixen, que en definitiva treballen i es volen fer valer dins d’aquest món nostre, ho tinguin una mica més fàcil, se sentin menys qüestionades, més valorades, menys vulnerables, menys impostores, menys impostores!, i no carreguin més aquell pes extra de preparar-s’ho tot com si s’hi juguessin la vida, en cada feina, només perquè són dones i joves, ni arrosseguin més aquella por que ens fa estar sempre en alerta per si de cas, el maleït per-si-de-cas.

He sigut la noia i vull que tu no ho siguis.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.