Hangzhou, la ciutat xinesa de la felicitat, la tecnologia i la natura

S’hi barreja història mil·lenària, naturalesa exuberant i l’últim crit en tecnologia a escala mundial. A Hangzhou no és estrany de veure-hi robots de companyia passejant pel mateix parc on els jubilats fan estiraments i exercici a primera hora del matí. La capital de la província xinesa de Zhejiang s’ha convertit aquests darrers anys en el moll de l’os del desenvolupament tecnològic del planeta, i s’ha recol·locat al mapa, després d’haver estat ja una de les ciutats més importants del món fa vora mil anys.

Un dels llocs on es pot copsar part d’aquesta autenticitat mil·lenària que encara es pot ensumar en alguns racons de la capital és al carreró de Dama. Si es visita a trenc d’alba, s’experimenta allò que ja sembla perdut: desenes de compradors avancen arrossegant carretons i negociant en el dialecte local. Aquest es considera el darrer gran mercat de carrer de Hangzhou. Fa tan sols dos-cents metres, però algunes botigues fa dècades que hi treballen.

Hangzhou conserva arquitectura tradicional.Hi trobem parades que venen tota mena de productes frescs: verdures acabades de remullar, panets que encara fumen i ànecs marinats, per exemple. El carrer és una barreja d’olors i colors, i a aquesta hora encara s’hi respira certa calma. Més tard, hi arriben centenars de visitants atrets per la vistositat dels vídeos verticals de plataformes xineses, com ara Douyin i Xiaohongshu, però Dama és molt lluny de ser un mer espectacle turístic.

En una renovació recent del barri, s’han reparat façanes i teulades, s’han obert espais públics i s’han incorporat símbols inspirats en els Song, la dinastia que va governar bona part de la Xina entre els anys 960 i 1290. És considerada una de les etapes de més prosperitat econòmica, desenvolupament urbà i efervescència cultural de la història xinesa, tot i que militarment va rebre molta pressió dels pobles del nord.

El 1138, Hangzhou es va convertir en la capital de l’imperi gairebé per accident. Quan els jurtxets, un poble del nord-est asiàtic emparentat amb els futurs manxús, conqueriren Kaifeng, la capital de llavors, els Song i la seva cort es van veure obligats a fugir cap al sud, fins que eventualment es van instal·lar a Hangzhou i la convertiren en capital provisional de la dinastia, rebatejada amb el nom de Lin’an. De provisional ho va ser més aviat poc: mantingué aquella funció fins a la conquesta mongola del 1276, cent quaranta anys més tard.

Caminar per Dama és com caminar per aquella Lin’an que va esdevenir una de les ciutats més grans, riques i sofisticades del món. Una estimació recent calcula que l’any 1265 hi vivien 1,2 milions d’habitants, tres vegades més que la població sumada de les tres ciutats europees més grans de l’època: París, Venècia i Floença. I no era tan sols gran, era una ciutat densíssima, amb edificis d’unes quantes plantes, suburbis, canals i, sobretot, una increïble xarxa logística capaç de mantenir enormes fluxos diaris d’aliments i mercaderies. A més, hi havia una cultura restauradora molt desenvolupada, amb cartes extenses i menjar per a endur-se. També es diu que era una ciutat que no dormia: no hi havia horaris rígids, de manera que molts negocis, botigues de menjar i mercats nocturns funcionaven fins a la matinada. A l’hora de pagar, els clients feien servir bitllets, quatre segles abans que el paper moneda arribés a Europa. Ara, en canvi, és d’allò més difícil de veure ningú pagant en efectiu a Hangzhou.

Una cosa que sí que es manté, per poc que sigui, és el mercat de Dama, en un conjunt de vint-i-tres carrerons que s’estenen als peus de Wushan, la muntanya que separa l’antiga ciutat imperial del Llac de l’Oest, probablement l’indret més visitat de Hangzhou. Enfilant pendent amunt, s’hi troba el pavelló Chenghuang, una construcció d’estil imperial que corona la muntanya, tot i que és un edifici relativament nou. D’allà dalt estant, Hangzhou s’aprecia amb perspectiva. El llac és ben visible, envoltat per més muntanyes cobertes de bosc. També s’observa clarament la part antiga de la ciutat, l’antic cor urbà que s’organitza com una teranyina. I, més enllà, els grans gratacels ensenyen la bonança econòmica del país i la ciutat. Tanmateix, allò que més destaca de la totalitat de la ciutat és la immensa quantitat de zones verdes que hi ha.

Avui, Hangzhou és considerada per molts xinesos com la ciutat amb més qualitat de vida del país. És l’única localitat que ha estat seleccionada dinou anys consecutius en la llista de “ciutats més felices de la Xina” que fa Oriental Outlook, una revista vinculada a l’agència estatal Xinhua. I no és pas estrany, perquè combina salaris i oportunitats dignes d’una gran capital tecnològica amb un entorn natural preciós –amb el Llac de l’Oest, muntanyes i zones verdes– i al mateix temps disposa d’un bon transport públic, serveis digitals i un patrimoni convertit en espai públic.

N’és un exemple Qinghefang, un barri històric que havia estat un dels principals nuclis de Lin’an i que va continuar essent un centre comercial important durant els Yuan, Ming, Qing i bona part del període republicà. Ara s’hi pot passejar pels carrers de vianants, amb moltes botigues per a tafanejar que són noves, barrejades amb algunes del segle XIX i XX. Un dels més interessants és Hu Qing Yu Tang, una farmàcia fundada el 1874 que ara també fa de museu.

Ací hi ha un altre element essencial de l’estructura logística de la Hangzhou imperial: els canals. El que guia el riu Donghe ens porta de Qinghefang, al nord, a un dels punts que explica més bé el passat, el present i el futur de la ciutat: Wulinmen.

Les cases baixes d’estil Qing i republicà deixen pas als grans gratacels, alguns de molt moderns. Hangzhou és la vuitena ciutat amb més PIB de la Xina, i això en gran part és gràcies al sector de l’economia digital (el 29,5% del PIB, per a ser exactes). D’ací han sortit algunes de les empreses més revolucionàries d’aquesta indústria. Des del portal Alibaba, la plataforma equiparable a Amazon de la Xina, fins als noms més importants en els mons de la intel·ligència artificial, com DeepSeek, o de la robòtica, com Unitree. Les innovacions de la famosa empresa de robots cada any impressionen el planeta sencer. L’última aparició viral dels seus productes va ser durant l’any nou xinès, quan van mostrar unes increïbles habilitats en una coreografia amb arts marcials que fins llavors semblava impossible que fes un robot.

Però més enllà dels gratacels –o, més ben dit, més avall–, hi ha el vestigi d’una altra revolució: el Gran Canal de la Xina, una obra d’enginyeria començada fa més de 2.500 anys. No es va construir d’una sola vegada, però els primers trams daten del segle V aC. Sota els Yuan, al segle XIII, el traçat es va reorganitzar per enllaçar de manera més directa Hangzhou i Pequín. En el seu apogeu, el sistema superava els 2.000 quilòmetres i connectava cinc de les grans conques fluvials de la Xina.

Això resolia un dels grans problemes del país: la desconnexió entre el nord, on hi havia la capital i el centre administratiu, i el sud, on es produïen els aliments i es començava a desenvolupar el centre comercial de l’imperi. En una regió en què els rius transcorrien d’est a oest, aquesta construcció va ser tota una revolució i es convertí en l’autopista més important del món molt abans d’haver-hi motors.

El Gran Canal va ajudar a reduir el cost del transport i a connectar mercats amb preus diferents, va permetre de compensar males collites regionals i facilitar el moviment de la informació i va donar a l’estat un accés ràpid a aliments, tropes i imposts. 2.500 anys més tard, encara participa en l’estructura econòmica de la Xina.

Aquesta obra va permetre a Hangzhou de florir com a gran ciutat, fins i tot molt abans de ser Lin’an. Un altre vestigi d’aquest passat de quan encara no era capital són algunes de les construccions que recorden que Hangzhou ja era un centre religiós molt abans que hi arribés la cort dels Song. En tenim l’exemple més emblemàtic a Lingyin, on hi ha un temple fundat el 326 pel monjo indi Huili, un dels més antics i prestigiosos de la Xina, si bé els edificis actuals no són els que hi havia en aquell moment.

Així i tot, Lingyin continua essent un important lloc per als budistes. Cada dia, hi van milers de xinesos per encendre encens, pregar i visitar-ne els pavellons i figures. Al voltant hi ha Feilai Feng, una muntanya de pedra calcària i forma estranya. Segons el monjo Huili, s’assemblava tant al turó que hi havia a prop de casa seva, a l’Índia, que el va anomenar “el pic que va arribar volant”.

A les parets, coves i cavitats de Feilai Feng hi ha dipositades més de tres-centes escultures budistes tallades entre els segles X i XIV. Hi ha bodhisattves, guardians, budes i deixebles que emergeixen directament de la roca humida, entre arrels, molsa i fils d’aigua. L’estàtua més coneguda representa Budai, el monjo rialler, conegut també com a “buda del futur” o “de la felicitat”.

Al costat d’aquest preciós paratge hi ha l’omnipresent Llac de l’Oest, visible en la majoria d’imants i postals de Hangzhou. Té un origen natural, però si no hagués estat per la intervenció humana ara mateix seria un pantà. Durant mil anys, generacions d’enginyers, governadors, monjos i treballadors n’han drenat el fang per conservar el llac, que s’ha convertit en un indret extraordinàriament bell. Les aigües clares, els nenúfars surant a la superfície, el litoral completament cobert de bosc i les construccions centenàries com ara ponts de pedra i grans pagodes, fan que aquest paratge sigui molt romàntic.

Quan arriba la nit, a més, la ciutat s’il·lumina i el llac la reflecteix. Antigament, s’havia de pagar per anar-hi, però ja fa uns quants anys que és completament obert al públic. Això fa que el llac sigui ple de vida tothora. De fet, a tot el municipi hi podem veure famílies i amics fruint de la multitud d’espais públics i verds que hi ha.

Hangzhou és una ciutat molt agradable, tant per a viure-hi com per a visitar-la. Combina la tecnologia més capdavantera del planeta amb la natura exuberant i una història rica com cap altra. Durant segles, una dita xinesa ha comparat aquesta ciutat amb el cel. Potser no exageraven.