Halyna Kruk: “Em sap greu que la poesia no mati”

“Arran de la guerra, la meva manera d’escriure ha canviat. El meu llenguatge literari ha canviat. Abans era barroca. Feia jocs de paraules, experiments, jugava amb els significats. I quan va començar la invasió a gran escala, vaig començar a escriure amb un to molt directe. Al gra. No trobava el marge per a la metàfora.” Fa una pausa, inspira: “M’agradaria que les meves paraules poguessin fer alguna cosa de debò davant la guerra. Ho vaig dir un dia, en un discurs. Em sap greu que la poesia no mati. No puc lluitar, però puc fer servir el llenguatge. I, en temps de guerra, el llenguatge, la poesia i la literatura recuperen les funcions més bàsiques. Recordar. Documentar. Treballar el trauma.”

Mentre m’ho diu, Halyna Kruk em mira fixament. Els ulls blaus li brillen com l’aigua d’un rierol entre clarianes. Parla a poc a poc. Tria les paraules amb cura, torça el cap per assegurar-se que l’he entesa. Té cinquanta-un any i porta un vestit de flors. És una de les poetesses més importants d’Ucraïna, professora de filologia a la Universitat de Lviv, experta en literatura medieval. Una intel·lectual.

Ara em ressonen al cap aquestes paraules. “Em sap greu que la poesia no mati”, diu. Fa molta estona que parlem, sols a la cafeteria, i quan ho expressa, just ara que acabàvem, aquesta inèrcia benpensant que duc a dintre em diu, en veu baixeta: “Això potser no li ho transcriuré així, no s’entendrà. Aquesta dona no vol fer mal a ningú.” Però la seva mirada fa un reflex estrany, com si m’hagués enxampat la intenció i em digués: “Ni se t’acudeixi de maquillar-me.” No: Ucraïna està en guerra i ella vol posar les seves mans al servei de la resistència, sense embuts.

No és un sentiment inhabitual entre els escriptors ucraïnesos, això, d’ençà que Rússia els va enviar els drons i els míssils al jardí de casa. Molts t’ho repeteixen amb sentiment, quan hi parles: és la mateixa guerra. La cultura és una extensió del front i els escriptors s’hi han de presentar. Quan t’ho diuen, mai no sona forçat ni teatral. Els temes han canviat. L’últim poemari de Kruk, publicat el 2022, es diu Curs intensiu de còctels Molotov i, per mor d’una inexplicable desconnexió de la nostra conversa cultural amb Ucraïna, no s’ha traduït al català.

Aquell mes de febrer de fa quatre anys, Rússia va esfumar un miratge. Molts no se’n sabien avenir. Molts ucraïnesos, també escriptors, han viscut la guerra com una tornada abrupta d’una història que pensaven que podien deixar enrere. Ahir, quan la vaig conèixer, Kruk em va dir que ella no. Ella era una dels qui s’esperaven el desastre. Érem al terrat d’un edifici de deu plantes, amb una copa de vi a la mà, i vèiem la ciutat de Lutsk i la vasta plana que l’envolta. “Ah, ets català”, em va dir quan ens van presentar. Em va parlar de Barcelona i dels traductors Catalina Girona i Andríi Antonovskyi, i em va dir que l’endemà m’explicaria per què no hi creia, ella, en el miratge.

I fa una estona, quan se m’ha assegut al davant, li he dit que comencés pel començament.

“De mi… Què te’n puc dir, de mi? Vaig néixer a Lviv, el 1974…” Va néixer a Lviv, en una de les zones del país on l’ucraïnès es parlava més i era menys reprimit. En unes altres regions, la situació era molt pitjor. De petita, va passar temporades molt llargues al poble dels avis, on no calia saber rus per a parlar amb els veïns i amb els amics. Els pares la van educar a casa tant de temps com van poder. Es va estalviar la llar d’infants i el principi de l’escola i això, diu, la va salvar. “El sistema soviètic, per a la majoria dels meus companys, va començar molt més aviat. Quan vaig arribar a classe per primera vegada ja tenia una personalitat pròpia, forjada a fora. I el sistema no em va trencar”, explica.

L’ucraïnès sempre va ser la llengua de casa. Els primers poemes que va escriure, quan tenia només vuit anys, els va escriure en ucraïnès, és clar, i el primer premi que va guanyar, quan en tenia onze o dotze, també el va guanyar per uns poemes escrits en ucraïnès. Li demano si venia d’una família gaire militant: “Militant per la llengua? No. Expressament militant, no: era la seva llengua. No hi podíem fer res, era el cor de la nostra identitat.” El seu pare, per exemple, tenia una vocació científica extraordinària, diu, però no va voler entrar al Partit i la va sacrificar. “Va ser una de les coses més fortes que van passar a casa. Però no es va haver ni de discutir. Es va fer i prou”, diu. “Durant tota la infantesa vaig saber que l’URSS no era el meu país, que la meva família hi havia perdut moltes coses. A casa no hi tenien pas una actitud de confrontació pública. Era més aviat privada.” 

Però, amb el temps, va ser el món de fora que va mirar de fer una cara nova a la seva normalitat: “De seguida vaig aprendre el pa que s’hi donava i sabia, quan anava a l’escola, que no en podia parlar gaire obertament, d’això, perquè no era habitual. Ni legal.” “Quan començaves el procés de socialització, tot passava a ser, de sobte, en rus. Els films de dibuixos animats. Els diaris que llegien els adults. És veritat, hi havia coses en ucraïnès, un percentatge molt petit, però tenir preferència pels llibres escrits en ucraïnès era percebut per molta gent com una cosa molt nacionalista i radical. Si volies parlar la teva llengua, si fa no fa igual. Tot estava marcat. Hi va haver una època que, si una persona de la teva classe volia rebre les classes en rus, tot el grup havia de passar al rus”, explica. Quan diu això, arquejo les celles i assenteixo instintivament.

“La russificació s’organitzava oficialment de les instàncies més altes. La televisió, habitualment, era en rus. Hi havia zones que, a vegades, tenien un canal local que feia servir l’ucraïnès, però aquests canals sempre eren, com ho diria, de segona categoria, antiquats.” Les coses divertides i les coses com Déu mana eren en rus. Fa que sí amb el cap. “L’ucraïnès i les altres llengües nacionals de les repúbliques soviètiques eren considerades maneres de parlar rústiques. Si volies ser modern o fer carrera, ho havies de fer en rus. La cultura i els centres de recerca i de coneixement eren a Rússia. A Moscou i a Leningrad, sobretot. Estava molt centralitzat.” Una de les sorts que va tenir Kruk, diu, va ser la proximitat de la frontera amb Polònia, perquè encara que formés part del bloc, era més fàcil rebre’n estímuls occidentals, diferents. “Era difícil, però amb una antena especial es podia captar algun canal polonès. Això va fer que la meva segona llengua no fos el rus sinó el polonès. Era una bona manera de tenir una experiència diferent”, diu.

Amb la caiguda de la Unió Soviètica, hi va haver coses que van canviar de cop i volta. Els diners. El capitalisme desbocat. El règim polític. Però no pas la llargada de l’ombra russa. “No és que la cultura russa fos considerada més moderna o més atractiva, sinó que era més fàcil d’assolir. Durant l’època soviètica, molta gent de la meva generació, i també gent més gran, no coneixia cap llengua estrangera tan bé com el rus. I d’ençà dels primers anys de la independència, molts d’ells van continuar utilitzant el rus i les fonts d’informació russes, i van continuar prenent la cultura russa com a referent cultural”, explica. Rússia havia treballat durant segles perquè fos així, a vegades amb sang i a vegades amb lleis, i encara hi treballava. “A partir del 1991, durant els primers vint anys de la independència d’Ucraïna, molts dels nostres programes i dels nostres mitjans de comunicació eren en rus. No eren necessàriament d’ideologia pro-russa, però els propietaris eren russos i això ho condicionava tot. Us podeu creure que per a la versió ucraïnesa de la revista Forbes em van fer una entrevista en ucraïnès i la van publicar traduïda en rus? A la versió ucraïnesa!” 

La literatura era un camp de batalla molt clar, ja llavors, i Kruk no se’n va poder evadir. “Era una política conscient. L’any 2010, si passejaves per les llibreries de Donetsk i Lugansk, havies de fer mans i mànigues per trobar el prestatge que tenia quatre llibres en ucraïnès. La resta de llibres eren en rus, publicats a Rússia o a Ucraïna per a lectors russòfons. Més o menys el 60% dels llibres que s’imprimien a Rússia es venien al mercat ucraïnès, en aquell temps, i els llibres que s’imprimien aquí, com ara traduccions d’unes altres literatures a l’ucraïnès, no hi podien pas competir. Els llibres russos es publicaven, per exemple, en tiratges de trenta mil exemplars, i el cost de cada llibre era molt més baix que qualsevol llibre en ucraïnès, que s’imprimia amb tres mil exemplars. Hi havia editorials russes que compraven alhora els drets d’un llibre en ucraïnès i en rus, però només en publicaven la versió russa, i aquí sabíem que no el podríem traduir mai”, explica. 

“El 2022 va ser molt trencador per a les persones que encara creien una mica en el vell sistema soviètic. A mi no em va sorprendre gens. Coneixia la història de la meva família. Hi va haver èpoques, dins l’URSS, que van ser bones i felices per a nosaltres, però coneixia la història, coneixia els russos i sabia com pensaven, i mai no vaig creure que l’ensorrament fos tan fàcil de superar. Si t’hi fixaves, ja es veia que molta gent a Rússia continuava pensant que totes les antigues repúbliques soviètiques eren part de Rússia. Participaves en festivals de literatura, hi recitaves i després, a l’aperitiu de cloenda, et venien a dir: ‘Per què escrius en ucraïnès si saps rus? Per què adoptes aquesta posició tan reivindicativa? Què ens vols demostrar?’ I venien a Lviv o on fos d’Ucraïna i et demanaven: ‘Però per què no parleu en rus?’ Com si tothom hagués d’aprendre rus i com si la nostra llengua…” S’interromp i li dic que l’entenc perfectament. Els espanyols han fet el mateix durant segles. Assenteix.

Em fa pensar en la polèmica que fa molts anys va originar una resposta de Svetlana Aleksiévitx, guanyadora del premi Nobel de literatura, en una entrevista al Frankfurter Allgemeine Zeitung, en què deia que només escrivia en rus i s’entenia a si mateixa com a membre de la cultura russa, i que la llengua bielorussa era molt rural i literàriament immadura. Aleksiévitx va negar després els dos últims adjectius, però la periodista va assegurar que els havia dits. En tot cas, l’escriptora mai no va negar que se sentia part de la cultura russa i no pas de la bielorussa. 

Quan respon aquesta pregunta, sense perdre mai la serenor, se li encenen una mica les galtes. “Sí. No hi estic d’acord, és clar…” Però noto que cerca les paraules adequades, una altra vegada. “Mira: la situació actual de Bielorússia és el resultat d’aquesta manera de pensar. És fàcil ser una escriptora. És molt més difícil ser una escriptora i una persona que lluita contra la russificació del seu país i de la seva cultura. A Ucraïna hem tingut, durant moltes generacions, no sols durant el segle XX, gent que ho ha fet. Escriptors que han escrit en ucraïnès perquè era l’única manera de plantar cara.” 

Ara els gests que fa quan parla són més tallants. Més durs. “Després del Holodomor, la gran fam organitzada per l’estalinisme que va matar tres milions d’ucraïnesos, moltes famílies, terroritzades, van mirar de conformar-se amb el sistema, de no parlar mai de la seva identitat ucraïnesa, i van canviar de llengua. Així es va fer la russificació, en part. A Bielorússia va passar la mateixa cosa, però en el seu cas no va tenir tant a veure amb la fam com amb la Segona Guerra Mundial. El sistema soviètic considerava que les persones que havien quedat en territori ocupat eren culpables, com si fossin col·laboracionistes automàticament. I molts supervivents, després, van ser represaliats i condemnats com a col·laboradors dels alemanys sense haver-ho estat. A Bielorússia molta gent va ser assassinada i això va ser fonamental per al seu procés de desbielorussificació. I, després, el sistema soviètic va traslladar molta gent de Rússia a la part europea de l’URSS, perquè molts preferien viure a Ucraïna o als països bàltics.”

Fa un gest circular amb el dit, com dient: “Perdona la digressió.” Però no és cap digressió. I aleshores continua.

“La gent amb la posició d’Aleksiévitx ha perjudicat molt seriosament el seu poble, la llengua i la cultura del seu poble. Si gent com ella hagués dit: ‘Hem de mirar de salvar la llengua, parlar-la més, entendre que el bielorús ha estat molt reprimit i que ens han intentat de russificar’, moltes coses serien diferents. No té gaire sentit estudiar el colonialisme en la llengua de la metròpoli”, diu. 

“Per a mi, aquestes coses han estat molt difícils durant molt de temps. El 2014 vaig anar a un festival al nord d’Itàlia, just quan les primeres tropes russes van entrar en territori ucraïnès. I vaig dir que em costava parlar sobre literatura i sobre poesia perquè, mentre fèiem aquell col·loqui, teníem tropes sobre el terreny que pretenien, també, de fer mal a la nostra llengua i la nostra literatura. I la poesia no pot restar lluny d’aquestes coses. No en pot ser aliena.” Em mira. Sospira. “I la moderadora, una noia alemanya que havia estudiat rus a Berlín, m’etziba: ‘No. La llengua i la literatura russes sempre han estat per damunt d’aquestes coses. El rus no té res a veure amb la política.’ Em va venir a dir: ‘Tsvetàieva o Akhmàtova mai no haurien caigut tan baix per parlar de política.’” I fa una ganyota de menyspreu. “És veritat: la majoria dels escriptors russos no s’han rebaixat mai a parlar realment de política, no. Aquest ha estat el seu problema.”

I el de la literatura ucraïnesa? No té por que els passi la contrària, que la guerra i les reverberacions de la guerra es mengin totes les pàgines durant els anys que vindran? S’ho pensa. “Sí”, diu, finalment. “Sí, trobo a faltar aquella època en què podia parlar de mi mateixa, en què em demanaven pels meus poemes, en què parlava com a poeta i no com a ucraïnesa. Enyoro molt que hi hagi interès per la meva persona i per la meva obra estrictament literària. Perquè sí, les meves obres serveixen per a explicar la situació, però no escric amb cap funció concreta, voldria no escriure amb cap objectiu concret. Però, després del 2014, quan va començar tot, anava a l’estranger i veia que hi havia un desconeixement tan gran… La gent no entenia gens la situació, les raons de la guerra, per què lluitàvem, i tampoc entenia per què la guerra no s’acabaria si nosaltres deixàvem de lluitar, si deixàvem de defensar-nos. I ho havíem d’explicar. Ho he d’explicar…”

“M’agradaria dir que la guerra no és el meu tema preferit i em fa por que, després de la guerra, molts escriptors ucraïnesos siguin vists només com veus de la guerra. Però no es tracta només de la guerra. És molt difícil no esmentar la guerra en el nostre paisatge. Sí. Si vius aquí, és impossible. Pots llegir sobre qualsevol cosa, però, dins aquesta cosa qualsevol, hi haurà la guerra.”