Caricatura d'Obiang, a càrrec de Ramon Esono Ebalé. Esono ha estat empresonat per les seves caricatures dures amb el règim.

Teodoro Obiang és el dictador més antic de l’Àfrica i del món. Trenta-vuit anys al poder i no té pas ni la mínima intenció de deixar-lo. Té tota la riquesa i la impunitat que cal per a perpetuar-s’hi unes quantes vides. En quatre dècades ha aconseguit construir un estat de dret criminal blindat.

Passen anys i anys, i ho hem de repetir i repetir sense cap mena d’efecte. La màfia que governa Guinea Equatorial des de fa trenta-vuit anys reprimeix i condemna a la misèria els guineans, saqueja els diners de la riquesa petroliera del país i no es veu cap indici de voler modificar la seva línia criminal d’actuació. És una màfia familiar que remena molts diners, tapa moltes boques, compra voluntats, polítics, periodistes i, sobretot, en canvi del silenci i l’omertà, afavoreix que moltes empreses vinculades a gent important, estratègicament seleccionada, s’enriqueixin, també, en canvi de fer els ulls grossos en els seus delictes, i negligir la misèria i la injustícia que viuen els guineans.

Obiang té molts diners, i els sap administrar, sap jugar bé les seves cartes, sovint amb unes quantes baralles alhora. Ha coronat els cims més alts i més abjectes de la impunitat internacional.

Malgrat tants processos judicials que la família –especialment el primogènit, Teodorín– té oberts a tot el món, malgrat els informes anuals que denuncien les vulneracions de drets humans, malgrat que se sap gairebé tota la veritat, els governs, les multinacionals i les institucions internacionals continuen col·laborant amb ell.

És ben senzill, es tracta de repetir la cantarella: ‘Guinea avança a poc a poc cap a la democràcia’ i parar la mà. O les valises diplomàtiques o els comptes a paradisos fiscals.

En realitat, Obiang avança, a poc a poc, i cada dia més descaradament, contra la realitat, la veritat i la democràcia. L’abril de l’any passat va guanyar les eleccions presidencials amb el 93,7% dels vots; i el novembre del 2017, les legislatives, amb el 98%. Hi ha hagut denúncies d’irregularitats, frau, violència i assetjament a opositors. Tothom ho sap. Ningú no fa res. I tal dia farà un any. Un altre any.  El seu lema és: Què hi té a veure la democràcia amb els drets humans? La comunitat internacional ja fa mitja vida que li riu aquesta gràcia, xiulant i mirant al cel.

El dictador Obiang

Tant és que Guinea tingui una constitució que diu que protegeix els drets fonamentals; tant és que hagi signat tota mena d’acords en fòrums internacionals comprometent-se a defensar els drets humans. Tant és. Obiang té patent de cors i impunitat planetària. A més, Guinea és un dels països amb més censura del món. Aviat gairebé ni el dictador no sabrà què hi passa, al seu país.

En el tauler d’escacs internacional, per contra, Guinea assoleix nous èxits: ja té un escó com a membre temporal del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Com guanya mèrits? Pagant. A còpia d’hostatjar esdeveniments internacionals com la Cimera Àrab Africana (2016) o la Copa Africana de Nacions (2015) i fer generoses aportacions econòmiques a l’OUA, l’ONU i la UNESCO. La riquesa i la contractació dels serveis milionaris de lobbies de publicitat i neteja d’imatge els ha permès d’impulsar una campanya que ven Guinea com un ‘model de pau, estabilitat i gran desenvolupament econòmic, que ha assolit nivells significatius d’alfabetització, salut, educació i infrastructures’. Tant és que els informes de desenvolupament humà, o del Fons Monetari Internacional, diguin tot el contrari. Tant és.

Un bon exemple dels èxits publicitaris del sàtrapa, el va obtenir gràcies a la Sociedad de Estudios Internacionals (SEI), una institució que presideix l’emèrit, i sempre sospitós, Juan Carlos de Borbó, quan l’any 2014, desafiant la lògica, la decència i la veritat, va nomenar Teodoro Obiang: doctor honoris causa en Ciències Socials i Bona Governabilitat i president honorífic de la institució.

Centrem-nos, però, en l’actualitat i, una vegada més, denunciem públicament els crims i la impunitat del règim de Guinea Equatorial. Una vegada més. Fins quan?

Informe sobre els Drets Humans a Guinea Equatorial (2016-2017)
Ahir, l’organització EGJustice va presentar el seu informe bianual sobre els Drets Humans a l’ex-colònia espanyola. La conclusió és: ‘El govern continua violant sistemàticament els drets humans amb indiferència envers l’estat de dret i absoluta impunitat.’

La crisi econòmica, amb la baixada dels preus del petroli, ha tingut un impacte greu –encara més– en les dures condicions de vida dels guineans. La vida pública s’ha reprimit amb contundència: hi ha nombrosos informes de violació de drets humans, atacs violents a opositors, detencions arbitràries, tortura, atemptats a la llibertat d’expressió, reunió i associació. Per a saber-ne àmpliament tots els detalls, ací teniu l’informe d’EGJustice.

Vull destacar-ne la detenció i empresonament del dibuixant i activista pels drets humans Ramon Esono Ebalé, el 16 de setembre de 2017. Esono és molt conegut per la seva crítica i humor contra el règim. És el caricaturista mundial d’Obiang més genial. És acusat d’emblanquiment de capital. Fa més de dos mesos que està engarjolat a les masmorres de Black Beach, sense judici, i sembla que trigarà molt a tenir cap oportunitat de defensar-se legalment.

Moltes actuacions repressives del règim d’Obiang voregen el deliri paranoic. Hi ha hagut força periodistes detinguts, entre els quals un equip de dotze membres d’una televisió sud-africana que van ser acusats de terrorisme. El govern ha forçat, també, el cessament d’activitats d’un grup teatral que col·labora amb la UNESCO en una campanya contra la sida, per ‘incitació a la revolució’.

Novetats de la corrupció espanyola a Guinea: la trama Moratinos
Per actualitzar la sèrie que vam publicar la primavera passada, resumeixo les darreres notícies que tenim sobre la fosca trama de corrupció teixida entre polítics i empresaris espanyols i la màfia guineana.

La xarxa de negocis sanitaris irregulars de les empreses relacionades amb els lobbies espanyols a Guinea és molt àmplia. Recordem que a la primavera passada va ser detingut Sergio Blasco, ex-gerent de l’Hospital General de València, per presumptes adjudicacions irregulars, que ja havia estat relacionat feia temps amb la trama guineana.

El mes passat, quan es va fer pública la recerca dels anomenats ‘Paradise Papers’, vam saber una nova filtració de documents sobre paradisos fiscals i empreses offshore, que la trama sanitària dels Blasco va utilitzar una empresa dels ‘Paradise Papers’ per als seus negocis a Guinea. Així mateix, també es va saber que Pedro Hermosilla, empresari molt afí a Moratinos, que va arribar a presidir una societat vinculada al seu entramat empresarial, vehicula alguns negocis amb Guinea a través de Suïssa i Malta.

Els ‘Paradise Papers’ també van revelar, com és lògic, que en un complex entramat empresarial dirigit per familiars de Teodoro Obiang, els diners de les pòlisses d’assegurances de les multinacionals del petroli de Guinea Equatorial acaba en el paradís fiscal de les illes Maurici.

Novetats sobre els afers tropicals de José Bono
El juliol del 2017, José Bono va ser entrevistat a la Televisió Guineana. El motiu: havia anat a Guinea a presentar al dictador una empresa de serveis financers, especialitzada en crèdits a la importació i exportació. Aquesta va ser la prova fefaent i pública que els negocis de l’aconseguidor Bono existien.

Però qui era el seu acompanyant, Jaime García-Legaz Ponce? Segons Asodegue, l’amic de Bono és un militant del PP, ex-directiu de la Fundació FAES, molt lligat a José María Aznar i bon amic del ‘petit Nicolás’, una relació que li va costar el càrrec, per a ser immediatament ascendit, amb un sou superior, a directiu de la Companyia Espanyola d’Assegurances de Crèdit a l’Exportació (CESCE), una empresa mixta l’accionista més gran de la qual és l’estat espanyol. Heus aquí un nítid exemple del triangle Obiang-PP-PSOE.

Jaime García-Legaz no tan sols és un producte del nucli dur, i tèrbol, de l’estat espanyol, lligat a Aznar i a la FAES, sinó que, a més, és casat amb Rosa Díaz, responsable de Relacions Institucionals del diari La Razón i antiga assessora de Mariano Rajoy quan era vice-president del govern erspanyol. La mare de la seva dona, i no hi ha res casual, és la secretària personal de Rajoy de tota la vida. Déu els cria i l’estat i la corrupció els ajunta.

Els negocis del prolífic comissari Villarejo
El mes passat, la Unitat d’Afers Interns de la policia espanyola va detenir el comissari jubilat José Villarejo, la seva esposa i Carlos Salamanca, comissari en cap de la Unitat Central de Xarxes d’Immigració Il·legal, acusats d’organització criminal, suborn i emblanquiment de capitals. L’operació tenia per objecte ‘el desmantellament d’una organització criminal el principal objectiu de la qual és la reintroducció a Espanya, i més països de la Unió Europea, de fons procedents d’activitats il·lícites vinculades a la corrupció internacional en els negocis’. Segons una denúncia anònima, un alt càrrec de Guinea Equatorial els havia encarregat un informe per desprestigiar un dels fills d’Obiang, Gabriel Mbaga Obiang Lima. Part del pagament dels seus serveis, que podria pujar a 5,3 milions d’euros, sembla que es va dipositar en comptes en paradisos fiscals com Panamà.

A més, el comissari Carlos Salamanca, antic comissari en cap de Barajas, sembla que va tenir bones relacions amb alts càrrecs del govern de Guinea i els va fer favors com ara recollir-los al peu de l’avió en cotxes oficials o influir per resoldre l’entrada a Espanya de ciutadans estrangers que no complien els requisits legals. Es va saber, per exemple, que un Porsche Panamera, comprat per un ciutadà guineà que n’havia pagat 116.537,7 euros, havia acabat a les mans del comissari Salamanca, que després el va vendre a un ciutadà xinès, relacionat amb els negocis, també tèrbols, de l’empresari Gao Ping.

El propietari original del Porsche Panamera era Crispin Edu Tomo Maye, fill del poble de Teodoro Obiang i director comercial i de màrqueting de Gepetrol, l’empresa estatal del petroli de Guinea Equatorial.

També s’ha publicat que la policia espanyola i el CNI investigaven una possible trama d’emblanquiment de capital dels Obiang entorn de l’anomenat ‘petit Nicolás’. I ja fa temps que Eduardo Tamayo, el socialista trànsfuga protagonista de l’anomenat ‘tamayazo’, es passeja per Malabo i Bata fent negocis. Tots aquests casos tenen connexions entre ells o, si més no, curioses coincidències.

Liquidat el frau del totxo a Espanya, molts han exportat la tècnica a Guinea, ampliant-la, també, a més àmbits de la creativitat capitalista com ara la sanitat, l’energia, la prevenció d’accidents, els bancs de sang i els serveis financers.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]