L’exposició ‘Guinea, el franquisme colonial’ és ideada i dirigida per Gustau Nerín, historiador i antropòleg, un dels millors especialistes europeus en la història colonial espanyola a l’Àfrica. S’organitza a partir de catorze panells, amb informació rigorosa i innovadora, il·lustrats amb impactants fotografies, mapes, pintures d’artistes guineans i revistes de propaganda. La mostra es pot visitar a Barcelona a la seu del Memorial Democràtic fins al 17 de novembre. Després s’exhibirà a l’Espai Avinyó.

L’espectador recorre la història de la brutalitat colonial franquista de l’esclat de la guerra del 1936-39 el 18 de juliol fins a la independència, el 12 d’octubre de 1968. Centrant-se en qüestions clau de la imposició franquista i nacionalcatòlica per la força, inclosos els maltractaments habituals, la repressió i la tortura. Els temes són el falangisme, l’educació, el nacionalcatolicisme, el treball i l’autoritarisme, la repressió, l’abús com a sistema, la lluita anticolonial, la política contra el colonialisme, la submissió, el canvi de rumb arran de l’acció independentista nacional i internacional i les precisions descolonitzadores de l’ONU.

Ngũgĩ wa Thiong’o: ‘El colonialisme és humiliació’

‘Cal fer saber quina va ser la brutalitat del colonialisme espanyol en un temps en què hi ha un ressorgiment intolerable de la nostàlgia colonial. Hi ha llibres, films i missatges governamentals (a França, als plans d’estudis) en defensa del colonialisme que són absolutament impresentables. El colonialisme no és res més que brutalitat. Hi ha una frase de Ngũgĩ wa Thiong’o que ho defineix a la perfecció: “Colonialisme és humiliació.” És un sistema que degrada una persona perquè en col·loca una altra per damunt. Tots els colonialismes són degradants i l’espanyol, també’, m’explica Gustau Nerín.

La mostra és una combinació de relat històric, concís, rigorós, i d’il·lustració sorprenent i innovadora, amb el suport de declaracions de guineans sobre el franquisme colonial. A diferència de mostres anteriors, aquesta ofereix en primer lloc la visió crítica i el bagatge d’anàlisi historiogràfica i antropològica del seu autor que, a més a més, ha viscut anys a Guinea.

‘Normalment –m’explica Nerín– quan es parla de víctimes del franquisme només es parla dels espanyols. S’obliden els guineans. Els guineans van sofrir una doble dominació: són víctimes del colonialisme i són víctimes del franquisme i de l’oblit.’ Per això ell hi ha introduït un element nou: donar-los veu. Si els treballs habituals es fan a partir de documentació colonial i imatges de propaganda, ell ha obert dues noves vies incorporant-hi la veu i l’art dels guineans.

Llibre publicat durant la guerra del 1936-39 per Miguel Ángel Pozanco, funcionari colonial republicà. Fotografia: Alicia Garcia

Hi ha fragments d’entrevista a guineans que havien viscut el franquisme, tant als plafons com al catàleg, que són més explícits que un llibre d’història. T’obren els ulls en primera persona a la crueltat d’una realitat amagada.

Un exemple entre molts és el de Benito Ngonga Asembe. No tradueixo la seva declaració, que copio textualment, com es fa a l’exposició, per fidelitat a l’oralitat del testimoni: ‘El gobernante del distrito mandaba a los jefes del poblado a lo que quería, y estos le encargaban a la población que trajera ndam [cautxú]. Lo iban a entregar sin nada, sin pago. Tu te vuelves tranquilo y no te dan nada. Si la gente no llevaba lo que pedían los colonos, te meten en la cárcel, castigándote allí, en la cárcel, incluso algunos murieron allí. Habían maltratos, hasta morir algunos. Te pegaban con melongos [vímet]. Te hacían cargar cosas… Ndam, no pagaban nada.’

La segona línia innovadora de treball de l’exposició és l’art: ‘Tothom sap que es torturava –m’explica Nerín–, que les pallisses eren habituals a l’escola, la plantació, la factoria, el convent, la caserna, el servei domèstic, però ningú no en feia fotos, lògicament. Aquesta exposició, gràcies a l’obra d’algun artista guineà, en permet de reconstruir la percepció.’

El franquisme a Guinea encara és viu avui mateix

‘Si aquí la recuperació de la memòria històrica ha estat molt difícil, allà, encara està pendent?’, li demano. ‘És molt més complexa, perquè no hi ha hagut un trencament amb una estructura autoritària immensa, sinó que hi ha hagut una continuïtat agreujada i això fa que el franquisme es visqui fins avui’, reflexiona Nerín. ‘A més, el material propagandístic colonial no mostrava els aspectes que no interessaven. N’hi havia molts. Ara es comencen a revelar.’

Un mapa de l’Àfrica ens ensenya que el colonialisme espanyol, a diferència de l’anglès i el francès, va tenir un territori molt petit, de repercussió econòmica gairebé irrellevant, encara que tots els guineans treballessin obligats per la metròpoli. És un territori triple, amb realitats molt diferents: l’illa de Fernando  Poo o Bioko, el Río Muni o Mbini al continent, i l’illa d’Annobón o Pigalu. I, si mirem la toponímia, veiem com va ser d’agressiva i aculturadora la colonització espanyola, a diferència de la francesa i la britànica. Els espanyols van imposar noms de pobles: ‘Sevilla de Niefang’, ‘Valladolid de los Bimbiles’ o ‘Mongomo de Guadalupe’.

Els claretians catalans tenien un bon fons d’art

En un territori petit la imposició colonial va ser molt forta i intensa, amb dues línies d’acció: la dictadura i l’Església catòlica. L’Església, dins la qual va tenir un paper molt important l’orde català dels missioners claretians juntament amb les monges concepcionistes, que sempre ha divulgat una imatge de bondat, d’ajuda, el Diumenge Mundial de les Missions, el paper de plata per als ‘negrets’ de l’Àfrica…, però les cortines de fum bonistes amaguen la veritat.

‘L’Església és essencialment aculturadora –m’explica Nerín. ‘No en té prou, de fer que obeeixin i es rendeixin, sinó que, a més a més, vol transformar-los, que siguin bons catòlics, que canviïn de sistema familiar… i això va implicar una gran agressivitat. S’adonen, de primer, que no podran canviar els grans i se centren a controlar els joves per aïllar-los dels grans, fins i tot físicament. Creen l’Escola Superior Indígena. Els nois interns s’hi passen tres anys sense permís per a visitar el poble i la família. La intenció era que no es tornessin a africanitzar. Era com una brutal immersió total en la cultura nacionalcatòlica.’

La prohibició i el saqueig dels objectes tradicionals i artístics africans és un dels aspectes més foscs de l’acció de l’Església a Guinea, li comento. ‘Va haver-hi una agressivitat molt forta contra les obres d’art, contra el ‘melan’, el culte als ancestres dels fangs’, respon Nerín. ‘Va haver-hi espoliació i va haver-hi destrucció. Els claretians tenien un fons d’art que no estava malament. També hi va haver algunes grans fogueres en què es cremaven obres i objectes davant tothom com a escarment. Sobretot les caixes de cranis dels avantpassats, que era la cosa més important per als fangs.’

Les perversions nacionalcatòliques: el ‘rescat de captives’

L’eradicació per la força de la poligàmia va ser un dels cavalls de batalla dels missioners. A l’illa d’Annobón es pegaven pallisses als homes polígams.

L’exemple més gràfic i més fort de què m’explica Gustau Nerín, és el ‘rescat de captives’. Contra el masclisme espanyol i guineà, el missioner catòlic parla de ‘l’alliberament’ de la dona. El ‘rescat de captives’ és la fórmula per antonomàsia. Les ‘captives’ eren les dones casades amb polígams. Es van fer campanyes a la metròpoli en què l’Església recaptava fons per al suposat rescat.

L’Església volia captar els nois joves. Solució: aconseguir dones perquè els joves de l’escola catòlica s’hi cassessin de seguida. Així, les escoles atraurien més als joves. D’on sortien les noies? Els missioners compraven les noies als polígams, els pagaven diners per ‘recuperar-les’. Les instal·laven en uns internats, mig escola, mig presó. Les monges les ensenyaven a cuinar, a cosir, a ser mares (tot i que algunes ja n’eren), etc.

Quan un noi acabava l’escola, obligaven alguna d’aquestes noies a casar-s’hi. Elles no podien triar. Eren ‘alliberades’ del matrimoni polígam i forçades al monògam amb qui els assignés el capellà. El sistema tenia un avantatge addicional per als missioners: el negoci. El ‘rescat de captives’ el feien amb els diners recollits a la metròpoli mitjançant col·lectes a les esglésies i revistes missionals. Si cap ric en donava molts, batejaven la ‘captiva alliberada’ amb el nom de la seva dona. A més, quan un noi guineà s’hi casava havia de pagar a l’Església el dot a terminis. Aquests diners no es tornaven mai als donants de la metròpoli, anaven a parar a la butxaca dels claretians i de les concepcionistes.

Els ‘falagistas morenos’, la OJE i la Sección Femenina

‘La guerra civil a Guinea només va significar alguns enfrontaments en què es moriren quatre o cinc guineans –m’explica Nerín. El Front Popular era prohibit. No hi va haver gairebé alçament ni revolució. La Guàrdia Civil es va sollevar per prendre el control de l’illa i un vaixell de tropes d’Ifni i les Canàries van ocupar el Río Muni, la part continental. La repressió contra els pocs republicans que hi havien romàs va ser molt forta. Es va crear la Falange i es va intentar mobilitzar la gent, però només uns deu guineans o dotze van anar a lluitar amb Franco. Al Marroc es va reclutar molta gent. A Guinea, no. Els interessava que romanguessin treballant a les plantacions i produïssin per a l’economia franquista.’

La Falange es va tropicalitzar. Va adaptar els seus himnes al paisatge. El famós ‘Montañas nevadas’ va mutar a ‘Sielvas tropicales, banderas al viento (…) José Antonio es mi guía. I bendice Dios mi esfuerzo.’

Desfilada d’adhesio al regim franquista, en honor del comissari general Latorre Alcubierre amb presència guineana obligada. Agència EFE

També van crear l’“Himno de los Falangistas Morenos”: “Yo soy moreno de la Guinea /que por España, voy a luchar/contra los rojos que la mancillan/ y que la tratan de destrozar. /Nos manda Franco, Invicto Jefe/ que a la victoria marcha triunfal/ y aunque caigamos en la Cruzada, la NUEVA ESPAÑA resurgirá./ Los falangistas morenos/por la patria a morir/los falangistas morenos/por la patria a luchar/ ¡ARRIBA ESPAÑA!….”

‘L’enquadrament de la Falange comença el 36, però de seguida es desmunta i desapareix. Era un organisme purament burocràtic –m’explica Nerín. Als anys seixanta hi desembarquen la OJE (Organización Juvenil Española) i la Sección Femenina. Però s’adonen que han arribat massa tard. Ja no intenten convertir els guineans en feixistes, sinó en quadres del país del futur. Es queixen de la vergonya que tots aquests anys no s’hagi fet res, que no tinguin educació, que els hagin marginat.’

Sobre l’abast i funcionament de la Sección Femenina a Guinea, l’historiador afirma: ‘L’impacte va ser sobre les noies internes de les escoles de monges i famílies de la burgesia local: bubis i fernandinos. Van pels pobles, fan cursos de costura i coses així. Creen una petita elit de “senyoretes” guineanes, com les deien. Viatgen a Espanya amb beques, sempre destinades a cursets molt accessoris: professora de gimnàstica femenina, auxiliars, etc. Quan arriba la independència, la SF es converteix en la Secció Femenina del Partit Únic Nacional dels Treballadors (PUNT). Francisco Macías es troba amb l’element autoritari construït. Una paradoxa que no es dóna en cap altre país africà.’

Les mateixes noies que organitzaven els quadres gimnàstics de Franco organitzen els quadres de la ‘gimnàstica de les grans masses’ que porten a Guinea els nord-coreans. I continuen essent fidels a Pilar Primo de Rivera. Quan viatgen a Corea del Nord, paren a Espanya i la visiten. Les apadrina, els envia llibres, material gimnàstic, etc.

L’educació nacional-catòlica: ‘raspallar aquests caparrons’

En l’educació Espanya també va ser peculiar, a diferència de França, que de seguida crea escoles de mestres o envia gent a estudiar a la metròpoli per formar quadres. ‘El colonialisme espanyol era paternalista –explica Nerín. No creia que els guineans poguessin aprendre les mateixes coses que els espanyols. A banda, naturalment, el fort discurs ideològic franquista nacionalcatòlic, l’ensenyament era molt simplista, els preparaven per a petits càrrecs mitjans: auxiliar administratiu o d’infermeria, mestres indígenes… Títols que no tenen equivalència a Espanya. L’educació és molt més un projecte d’aculturació que no pas de formació professional. “Raspallar aquests caparrons”, que deien.’

Violència, tortura i repressió colonial franquista a Guinea

Les pallisses eren habitual a escoles, plantacions, casernes, servei domèstic, i ja no diguem a comissaries i presons. Les obres d’art i les declaracions de l’exposició ho posen clarament de manifest.

Reprodueixo alguns dels testimonis:

Diversos guineans expliquen que si no anaven a les ‘prestacions’ o treballs forçats, els enviaven a la presó, ‘en la cárcel nos pegaban con porrazos’ (Mariano Bibang Beká).

‘Muchos españoles tenían mujeres negras. Hay muchos negros que han salido de blanco y su madre es negra. Hay muchos. El blanco tenía muchas mujeres negras. Pero, en cambio, el negro, tener mujer blanca. ¡Pej! Fusilaban…fusilaban… En colonia. Si un negro va con una blanca le fusilan, fusilan…Pero el blanco sí iba con mujeres negras.’ (Juan Asumu Betugu)

Cirilo Esoson Nsue, guàrdia colonial: ‘Los guardias daban palizas, a decir la verdad. El que tiene mala suerte, muere allí.’

Paulino Ndoang: ‘Los blancos que no eran militares tambien pegaban. Me acuerdo por ejemplo de los empresarios que cortaban la madera.’

Mariano Bibang: ‘¿La guardia colonial? Mal, nos hacían mal. Lo que nos hacían eran pegarnos y atarnos. Hacían con nosotros lo que querían, como si fuéramos ganado.’

L’abús com a sistema

Benito Ngonga: ‘Cuando entra aquí un guardia, tú tienes que coger y darle aceite, plátano, cacahuete. Y no te da nada. Hasta una mujer…Nuestras mujeres eran para ellos. Si quiere llevar a la mía, se la lleva. Yo calladito, ¿qué podría hacer?’

O el testimoni de Bonifacio Sima que, quan tenia tretze anys, feia de meritori a l’administració i, un dia, per no haver netejat bé una taula, l’instructor: ‘Me cogió y me abofeteó ¡pum! Y después me pegó un puñetazo y me tumbó al suelo. Allí me pegó un puntapié….(…) ¿Qué iba yo a decir?’

La cosa més habitual era la pallissa, fins i tot, la pallissa posant el cap dins d’un bidó. També hi havia treballs forçats sense donar menjar. La guàrdia colonial, pressionada pels missioners, torturava prement-los el cap amb dos pals perquè confessessin si tenien relíquies o cranis d’avantpassats. ‘Però la pitjor part –segons Nerín– era el ‘mbomeyo’, que consistia a portar aigua als blancs. Era un càstig per als detinguts i els presos. La duien en una plataforma amb un bidó de dos-cents litres entre quatre. L’orografia, la calor… Expliquen que era horrorós.’

Va haver-hi morts. Els més coneguts són els dirigents independentistes Acacio Mañé i Enrique Nvó. I les autoritats colonials tenien malnoms que reflectien els seus comportaments brutals. És el cas, per exemple, de Víctor Suances, m’explica Nerín: ‘Li deien un nom en fang que més o menys vol dir “el que torra”. Ell havia estat el tinent que controlava una comarca i torturava posant una placa al foc amb què els cremava els peus.’

Revista de la guàrdia territorial davant el palau del governador Herminio.

Els darrers plafons aprofundeixen en els capítols de la lluita anticolonial, el peculiar sistema espanyol de mantenir la colònia canviant-li el qualificatiu. Primer, Guinea va esdevenir província, després autonomia i, quan Espanya ja no va poder resistir més, per pressions de l’ONU, muntà un referèndum i els concedí la independència, el ‘Dia de la Raça’, el 12 d’octubre de 1968. El nou país aviat fracassaria estrepitosament per manca de recursos econòmics i l’abandonament total de la metròpoli.

Després de la independència, els guineans es van revoltar contra els espanyols que hi restaven. Aquest fet és molt revelador. ‘La part més xocant –subratlla Nerín– és que després del fracàs de la descolonització, va ser molt sorprenent de veure que hi havia un rebuig total de la població guineana cap als colons. És curiós que això no hagi incentivat una reflexió més en profunditat. Que no hagin pensat: “I per què no ens volien?”‘

Els darrers espanyols foren expulsats cinc mesos després de la independència. Francisco Macías va esdevenir el nou dictador. El seu nebot Teodoro Obiang n’és el successor. Va prendre el poder després d’haver donat un cop d’estat, haver capturat i haver fet jutjar i executar el seu oncle. Fa quaranta anys que presideix el país. Ell i tota la seva família.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb