Guillem Agulló no té un carrer a la ciutat de València

  • "El no-carrer de Guillem Agulló a la ciutat de València va ser una jugada mestra de Joan Ribó que tots vam acceptar a contracor, per no haver de rebutjar-lo i fer més mal a la família"

Gemma Pasqual i Escrivà
06.04.2021 - 21:50
Actualització: 07.04.2021 - 19:19
VilaWeb

Guillem Agulló té dos llibres, el de Jaume Fuster i el de Núria Cadenes, també té una pel·lícula, i amb el seu nom han batejat places i carrers arreu dels Països Catalans, menys a la ciutat de València, perquè la placa on figura el seu nom no està col·locada en un carrer. Un carrer és on viu gent, és l’adreça postal on la cartera et deixa les cartes a la bústia, on van dirigits els paquets dels missatgers, on et porten les pizzes o hisenda t’adreça les notificacions. Al carrer Guillem Agulló de València, no hi viu ningú, és un passeig dins els Jardins de Vivers. No el pots cercar al Google Maps perquè no existeix.

El no-carrer de Guillem Agulló a la ciutat de València va ser una jugada mestra de Joan Ribó que tots vam acceptar a contracor, per no haver de rebutjar-lo i fer més mal a la família. L’alcalde ens va voler alimentar amb les molles i encara no sap que volem el pa sencer. Guillem Agulló es mereix no un carrer, sinó una plaça o, encara millor, una avinguda, i els valencians es mereixen polítics valents i amb memòria.

Un any més del seu assassinat, aquest diumenge farà vint-i-vuit anys que li va segar la vida un escamot nazi a Montanejos. El Guillem és una pena més que hem de dur a la memòria. Cada vegada més jove i nosaltres més vells. Els seus divuit anys són perpetus, la mirada congelada en una fotografia ens encoratja a continuar la lluita. Li han volgut tancar les parpelles, però no podran, perquè tots guardem aquesta llum i els nostres ulls seran llampec per als seus vespres.

El seu assassinat ens va marcar per sempre més. Mai no oblidarem aquell mes d’abril en què vam perdre la innocència, i la ràbia i la impotència es van instal·lar als nostres cors.

Encara ara pronunciar el seu nom em provoca un calfred i les llàgrimes m’ennuvolen la mirada. Tot i això, el repetiré fins a restar sense veu, explicaré la seva història allà on vagi, i mentre tingui un bri de vida assenyalaré el seu botxí: Pedro Cuevas. Assassí de raons, de vides, que mai no tingui repòs en cap dels seus dies i que en la mort el persegueixin les nostres memòries.

Que cap oratge no desvetlli el son d’aquells qui han mort sense tenir el cap cot i que la llum del seny il·lumini els nostres polítics porucs. Memòria i justícia per a Guillem Agulló i per a tots els assassinats pel feixisme.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any