Fotografies: Prats i Camps.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

És diumenge de matí a Burjassot. Portes obertes i hospitalitat. Trobem Guillem Agulló i Carme Salvador tranquils i quasi feliços. Aquesta mena de felicitat que només es pot assolir des de la dignitat. La felicitat assossegada i curulla de dolor de qui sap que fa les coses bé. Que la sembra de vint-i-set anys de lluita dóna el fruit d’un relleu generacional de gent que arreplega la flama. La punxada continua ben viva, és clar, els van matar el fill quan tenia divuit anys i a principi de setembre n’hauria fet quaranta-sis. Seria un home. Ara és un mite, un símbol per a milers d’antifeixistes de tot el país.

Aquesta setmana serà plena d’emocions. Avui reben la Creu de Sant Jordi i divendres s’estrena el film La mort de Guillem, que ha dirigit Carlos Marqués-Marcet. Ells ja l’han vist dues vegades. No s’ho pensaven, però es van fer l’ànim i, és clar, tot s’ha tornat a remoure… si alguna vegada hi ha hagut calma d’ençà de l’11 d’abril de 1993.

Com van les emocions?
—Carme Salvador [C. S.]: Sempre, a mi personalment, em sorprèn molt la reacció de la gent. Com ens agraeixen el que fem. I em sorprèn perquè nosaltres hem viscut com pensem que haurien viscut qualssevol pares a qui els haguera passat com a nosaltres. Eixos reconeixements m’aclaparen molt, entre altres coses perquè crec que no ho meresc.
—Guillem Agulló [G. A.]: [Riu.] Ella no recorda que nosaltres hem recorregut els Països Catalans i això és el fruit d’eixe treball nostre, dels amics que ens han acompanyat en el reconeixement de la memòria el nostre xiquet.

El film és a punt d’estrenar-se, però vosaltres ja l’heu vist. Què us sembla el resultat final?
—G. A.: L’hem vist dues vegades. Hem xerrat molt amb els guionistes i per tant sabíem molt bé com seria. Però no sabíem que parlarien tant de la família, perquè al final l’homenatge és a la família, i que no parlen tant de Guillem. Tot i que la història de Guillem hi apareix des de tots els vessants de la lluita, del feixisme, del complot, de tota la repressió que vàrem viure en aquella època, però molt centrat en el dolor de la família. I, per tant, a nosaltres ens va impactar. No sé si puc dir-ho, però no és la pel·lícula que ens hauria agradat, però és la millor pel·lícula que s’ha pogut fer. Perquè si no es fa així, què havien de fer?, una pel·lícula militant per a gent convençuda? Doncs no, jo crec que aquesta és la pel·lícula que s’ha de fer per a qui no conega Guillem ni la seua lluita. Ell va viure molt pocs anys i tenia uns projectes que no li deixaren desenvolupar.
—C. S.: Afortunadament per a nosaltres, en llevaren la part més dura de l’assassinat. La rodaren, però varen decidir llevar-ho. Hauria estat molt dur per a nosaltres, perquè és veure com maten el teu fill.
—G. A.: Nosaltres parlàrem amb els amics del nostre fill quan l’assassinaren i et recrees en el moment de com va ser eixe assassinat i ens ha costat tant somatitzar-ho… Reviure-ho en la pel·lícula hauria estat molt dur. Jo pensava que no la veuríem, que no podríem, però al final ens férem l’ànim.

La societat ha agafat la flama que nosaltres hem portat durant tants anys

Què heu sentit quan heu vist en el film la imatge d’una persona que no és Guillem?
—C. S.: Em va impressionar que s’hi assembla molt. Físicament, el meu fill era més guapo [riu], però quant a la corpulència i l’estatura em va impressionar molt. És un xiquet molt dolç i molt afectuós, ens va tractar com si ens coneguera de sempre. Segurament havia llegit la nostra història. És que és molt difícil. És la nostra vida. Jo estava molt preparada perquè feia dos anys que anava fent-me a la idea. Em va afectar però no massa, ja sabia què m’esperava.

Si no l’haguessen assassinat, Guillem ara seria un home de quaranta-sis anys. On penseu que seria avui?
—G. A.: [Silenci.] Ell invertí moltes hores de la seua joventut en l’esport i seria un entrenador de natació o estaria en eixe món i hauria acabat alguna carrera universitària.. I políticament no sé on seria. Possiblement sí, en Compromís. Si fóra en Catalunya seria a la CUP o no… Ell era actiu políticament. Les seues idees polítiques les tenia clares.

El llibre de Núria Cadenes, aquest film, penseu que la memòria de Guillem ja s’ha fixat en el lloc que li correspon històricament?
—G. A.: A mi quan em pregunten, ja n’hi ha prou? Sempre diem que n’hi haurà prou mentre la gent recorde Guillem.
—C. S.: Mentre quede un feixista caldrà persistir.
—G. A.: Nosaltres com a família estem psicològicament esgotats. Són vint-i-set anys de resistència i de lluita i de tota la pressió mediàtica contrarestant el nostre argument, que és el vàlid i és l’únic que nosaltres defensem. Si la gent necessita que parlem de Guillem per a poder parlar d’aquell cas perquè no es torne a produir i que el fenomen del feixisme no avance i puguem frenar-lo, anirà bé.
—C. S.: La veritat és que ara estem més tranquils perquè sabem que ja tenim un relleu, que la societat ha agafat la flama que hem portat nosaltres durant tants anys i han seguit.

Fa poc us llegia en una entrevista que ningú no us ha demanat perdó encara per l’assassinat del vostre fill. Han passat vint-i-set anys.
—G. A.: Ningú no ha demanat perdó. Ens dol. Perquè eixe dolor el tindrem fins als últims dies de la nostra vida. No demane reconciliació, però que ens demanen perdó seria important per a la societat. Tu saps que has fet alguna cosa malament i que un tribunal ho ha fet malament. Aleshores haurien de demanar perdó. La batalla ha estat única i personal de Guillem i els seus amics per a capgirar tot això.
—C. S.: Jo no necessite que em demanen perdó. No m’agradaria eixir a dir que els perdone, ni de bon tros! Jo crec que el temps ens ha posat a cadascú en el seu lloc. El perdó i les disculpes, que se les queden ells. Jo crec que la societat valenciana ja ho té tot molt clar.

L'extrema dreta ha estat ací sempre. Però passa que ara van a cara descoberta. No tenen por perquè saben que no els passa res

Tots aquests anys heu denunciat el muntatge que hi hagué des del moment de l’assassinat del vostre fill. En certa manera, posàreu en evidència les clavegueres de l’estat.
—G. A.: Jo sóc un militant des de la transició, tinc el país clavat en el cap i sé com funcionen les clavegueres i com va vindre la transició. Aquella jugada bruta que van fer [Joan] Lerma, [Alfonso] Guerra i companyia. I també sé que ens tenien controlats a tots els qui teníem una ambició política que era allò de construir nacionalment el País Valencià per a poder identificar-nos amb Catalunya i crear eixa gran relació cultural i política dels territoris. Però hi ha hagut una inversió immensa perquè això no passara. Les clavegueres han funcionat molt. Guillem era conseqüència d’aquella aspiració perquè es movia amb la gent de Maulets. I per desgràcia o per sort tingué els pares que tenia i el mataren perquè estava convençut del que volia. A divuit anys, les conviccions són fermes i era a primera línia i van anar per ell. Pensaven que si matant Guillem paralitzaven el moviment, doncs ja tenien l’èxit assegurat. Però, com diu Josep Guia, encertaren matant Guillem, però s’equivocaren amb l’entorn de Guillem, que està disposat a lluitar fins als últims dies de les seues vides reivindicant la seua memòria i tot allò que representava.

Com ho viviu, que les mateixes persones que van inspirar l’assassinat de Guillem ara ocupen escons a les Corts Valencianes?
—C. S.: Ells han estat ací sempre. Però passa que ara van a cara descoberta. No tenen por perquè saben que no els passa res, que no hi ha cap llei que els encause pel fet de ser d’extrema dreta ni de fer apologia ni de res. Ells fan allò que volen, diuen allò que volen i són la mateixa gent que hi havia. Passa que ara no tenen gens de vergonya.
—G. A.: Sabíem que hi eren, eren davall el paraigua del PP, controlats d’alguna manera, fins que decidiren donar-los solta o activar-los per a passar-se a primera línia política i poder presentar-se a les eleccions. A l’estat espanyol sí que hi ha extrema dreta organitzada. El postfranquisme no ha acabat. Esperem que eixe suflé baixe, que la gent d’esquerra tinguem la capacitat de poder-los argumentar culturalment que aquesta batalla és morta i que no aprofita per a res. També és de veres que a Europa va creixent, però, possiblement, si som capaços de contrarestar les idees i fer-les públiques i els mitjans de comunicació no els emblanqueixen, podrem guanyar la batalla. Si no, tornarem al passat i ho passarem malament. Aquests volen eliminar-te físicament i ideològicament i apartar-te del mig.

Parleu de l’emblanquiment dels mitjans. Quan mataren el vostre fill, determinats mitjans valencians van intentar de convertir la víctima en victimari i culpabilitzar-lo a ell. Tampoc no us han demanat disculpes?
—G. A.: Eixa és una assignatura pendent. Tampoc no s’han disculpat per aquella brutalitat de criminalitzar Guillem. Van fer Guillem l’agressor i fins i tot s’inventaren que era possible que s’haguera matat ell. Una cosa bestial. Els mitjans feren el paper d’aquella època. Tots lloaven el fenomen de la transició modèlica. Res no podia trastocar-ho. I ací tornem als poders i a les clavegueres. I els partits polítics, entre els quals el PSOE. Joan Lerma frenava qualsevol possibilitat d’entesa cultural en la nostra llengua.
—C. S.: Són socialistes, però són nacionalistes espanyols al cent per cent i no pots esperar-ne res més, d’ells.
—G. A.: No diré ara que el Partit Socialista siga l’enemic del poble valencià perquè hem de curar molt com critiquem perquè si tornara una altra vegada el PP seria una desgràcia més grossa. De tota manera, no s’han acabat de cobrir les necessitats del poble valencià amb aquest govern del Botànic que té moltes coses a fer. Ara, amb la pandèmia  fer política és molt complicat.
—C. S.: Però en el seu moment, varen preferir que guanyara el PP abans que el moviment nacionalista del País Valencià anara endavant.
—G. A.: Hi ha una manera de potenciar els uns o els altres. Es marginava la Unitat del Poble Valencià i no li donaven oxigen per a poder respirar, i els d’Unió Valenciana eren alimentats i finançats i tolerats i encoberts. A ells i el GAV i tota aquella gentola tan violenta.

Us sentiu agombolats i ben atesos per l’actual govern del Botànic?
—G. A.: Ja estem bé. No demanem més. Han fet un esforç, el reconeixement de Guillem a les Corts Valencianes va ser molt important,  i el premi que van instaurar amb el seu nom també.
—C. S.: Només s’ha fet dos anys i no s’ha continuat i no sabem per què.
—G. A.: Doncs perquè deixarem d’anar-hi nosaltres. Hi anàrem el primer any, en 2017, però el segon, en 2018, no, perquè no estàvem per a festes. Vaig dir al president Enric Morera que el govern valencià encara no s’havia pronunciat sobre el tema dels presos i exiliats catalans i jo no tenia moral per a anar a fer cap festa. I li vaig dir: ‘Mentre no feu un reconeixement de defensa de les llibertats polítiques a Catalunya, jo no el vull.’
—C. S.: I hi ha una altra causa: l’himne.
—G. A.: Jo l’himne no el suporte. ‘Para ofrendar nuevas glorias a España.’ Per favor… Jo comprenc que els actes han de ser pactats i que no faran una festa exclusiva per a nosaltres. Allí hi ha d’haver el PP, Ciutadans, l’exèrcit i els rectors… I han de cantar l’himne, però jo, per a ofrenar noves glòries a Espanya, no hi vaig. Ho sent molt. No podien tocar la Muixeranga en homenatge a nosaltres?

Com veieu la postura del govern valencià respecte de tot això que passa a Catalunya?
—G. A.: Gens d’empatia.
—C. S.: Tenen por que els diguen catalanistes.
—G. A.: El problema és que no volen que es note. Perquè sentimentalment sé que ho diuen i ho pateixen, però diuen: ‘No m’afecta.’ I és una llàstima perquè hauríem pogut fer alguna cosa. Però saben que si tu et dediques a donar-hi massa suport, la dreta i l’extrema dreta se’t menja per darrere. Són equilibris complicats, però una miqueta de valentia no aniria malament, no? Que si som ací és perquè també ens ha costat esforços a tots. Al final pots pensar que importa sobretot la cadira o el sou tan gran que tenen? O importa el projecte de país que has de continuar consolidant? Ens hem de fer aquestes preguntes. Jo he estat militant tota la vida i ara sóc militant sense carnet i crec que no necessite cap sou per a mantenir les meues idees.

Políticament, com està el País Valencià?
—G. A.: On som els nacionalistes al País Valencià? No es veuen per enlloc. Ens van absorbint. Jo no veig que construïm nacionalment el país. Espanyolitzem el País Valencià i no anem gens bé.

Volem que la gent jove entenga el perill del feixisme. El feixisme mata

Tornant al film que ara s’estrena, una altra cosa bona que s’ha aconseguit és que s’han ajuntat tres de les televisions públiques dels Països Catalans per a finançar-lo i per a emetre’l simultàniament.
—G. A.: Som més a prop de la construcció nacional dels Països Catalans a través dels mitjans de comunicació. Això seria importantíssim. Però em fa la sensació que durarà poc. Ell estaria molt feliç perquè ell cridava: ‘Països Catalans lliures i socialistes!’ I vint-i-set anys després hi ha tres televisions dels Països Catalans que emetran la seua història en una pel·lícula.

Els pares de Guillem davant el mural que l’associació Ca Bassot va pintar en homenatge del jove assassinat.

La gent més jove, la que ara és als instituts, coneix Guillem? Són el recanvi de què parlàveu?
—G. A.: L’últim Nou d’Octubre hi havia molta gent jove: les columnes Guillem Agulló, les columnes antifeixistes i tota eixa gent coneix la història de Guillem, segur.
—C. S.: El llibre de Núria Cadenes i la pel·lícula van allargant la memòria de Guillem.
—G. A.: Nosaltres volem que la memòria de Guillem ens duga a una situació que hauria de ser normal i que és anormal. No demanem als joves que siguen uns militants com era el nostre fill. No volem més víctimes ni més sacrificis. Volem que canvie la mentalitat, que combaten ideològicament i amb la paraula, contra el feixisme, però que no es comprometen. Perquè el feixisme va armat i subvencionat i no tenen cap problema que hi haja més morts. A ells, la mort de Guillem els ha fet sentir orgullosos. La seua mentalitat és eliminar els rojos, separatistes, independentistes, comunistes i tot el qui no pensa com ells. Són l’herència del franquisme, monàrquics, al servei del capitalisme i el braç armat del sistema. Nosaltres ho tenim clar des de ben jovenets, de quan jo estudiava el marxisme.
—C. S.: Volem que la gent jove entenga el perill del feixisme. El feixisme mata. No són qualsevol cosa. No són un partit polític i ja està.
—G. A.: És un perill. No hem de respectar totes les idees. Això és impossible que siga legal perquè si no els il·legalitzem, al final ells ens il·legalitzaran a nosaltres i ens deixaran en camps de concentració i ens assassinaran. Nosaltres no volem la seua mort, però volem il·legalitzar-los.

Avui la rebreu la Creu de Sant Jordi.
—C. S.: Ens fa moltíssima il·lusió. No sé si a la gent en general li farà la mateixa sensació, que és una cosa important i bonica que ens ho reconeguen. Al País Valencià ens va felicitar moltíssima gent.
—G. A.: Si ens pregunten, direm que al País Valencià ja els coneixíem i ara a Catalunya també saben qui són i a on van. I qui volen liquidar. I els direm que no ho podran fer, perquè haurien de matar onze milions de persones. I com que la voluntat és determinada, que facen com vulguen i que pensen com vulguen, perquè no ho aconseguiran.

Podeu comprar el llibre Guillem, de Núria Cadenes, a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.