Per als amants de la muntanya i, fins i tot, també per als qui no ho són tant, l’Himàlaia és una destinació d’aquelles que semblen inexpugnables. No obstant això, l’adaptació del Nepal al turisme estranger obre un munt de possibilitats a tothom que vulgui passar unes hores, uns dies o unes setmanes explorant el massís més alt del món.

Una extensa xarxa de senders i una naturalesa salvatge atrauen cada any centenars de milers de visitants que volen que els cims de l’Himàlaia es reflecteixin a les seves retines i no pas a les pantalles dels seus mòbils. Les xifres descomunals i els nombrosos rècords d’altitud que acompanyen aquestes muntanyes poden espantar, fins i tot, els més valents, però el terrat del planeta no tanca la porta a ningú. Ben al contrari, tothom qui ho vulgui pot trobar l’experiència que més s’adeqüi a les seves necessitats. Aquesta és una guia per als qui es volen llançar de cap a descobrir els secrets del màgic massís i dels pobles que l’habiten.

El Hiunchuli s’eleva al final d’unes escales.

‘Trekking’ per a tothom

Els paisatges del Nepal són únics. El punt més elevat de tota la Terra és l’Everest, a 8.848 metres per sobre del nivell del mar. Però és que només a 200 quilòmetres de distància hi ha el lloc amb menys altitud del país, la regió de Tarai, que s’alça només 59 metres per sobre del nivell del mar. Cada zona presumeix d’un ecosistema natural i humà diferent, cosa que fa d’aquesta una nació especialment interessant per als viatgers.

Un dels nouvinguts va ser el tinent coronel Jimmy Robert, un oficial de l’armada britànica que es va enamorar del Nepal i de les seves muntanyes. Ell és considerat el pare del trekking després d’haver encapçalat, el 1960, la primera excursió comercial de la història. D’aleshores ençà, centenars de camins s’han posat a disposició dels visitants. N’hi ha per a tots els nivells i durades.

El Machapuchare és probablement la muntanya més bonica de l’Himàlaia.

La primera cosa que cal decidir, doncs, és quina excursió volem fer. Una de les més populars és la de Poon Hill, que dura entre quatre dies i set i rep el seu nom perquè fa parada en un dels miradors més populars del món des d’on es veu bona part de l’Himàlaia. Unes altres de molt conegudes, com la ruta fins al camp base de l’Annapurna o la que va fins al camp base de l’Everest, poden durar fins a quinze dies, segons el ritme i el punt d’origen.

Per decidir-nos, cal tenir en compte els dies que volem ser a la muntanya, però també el nivell de dificultat i l’època de l’any. De juny a agost és temporada baixa, atès que és època de monsons i la mala visibilitat i les sangoneres dificulten l’expedició. Per norma general, els millors mesos són els de la tardor i la primavera, quan en aquesta part del món els cels blaus són els grans protagonistes i les temperatures encara són agradables. L’hivern, com és d’esperar, és gèlid. De tota manera, cal cercar informació sobre cada regió, perquè el temps pot variar molt en una part del país o en una altra.

Una agricultora descansa observant el paisatge.

Amb guia o sense?

Una vegada triat el recorregut que volem seguir, arriba un dels grans dilemes: ens cal un guia o no? Malauradament, no hi ha una resposta única. Això dependrà de les necessitats de cadascú. La veritat és que la majoria de circuits turístics estan molt ben senyalitzats i és difícil perdre-s’hi. D’altra banda, amb un guia no ens haurem de preocupar per l’orientació i, a més, podrem rebre informació sobre les muntanyes que veiem. Normalment, s’acorda un preu que inclou l’allotjament, el menjar i el transport. I sempre s’ha de deixar clar per avançat què queda cobert i què no.

Els guies poden treballar pel seu compte o per una agència de viatges. Acostumen a cobrar uns 25 euros per dia, propines a banda. La seva manutenció va inclosa en aquest salari. Sempre és important comprovar si el guia és autòcton de la regió, perquè això vol dir que tindrà molt més control dels camins i de la situació de la zona.

Els ponts en suspensió són molt habituals al Nepal.

A més a més, també es poden incorporar a l’expedició un o més portadors que es responsabilitzin de carregar gran part del pes de les motxilles. Acostumen a cobrar la meitat que un guia i es poden contractar per separat.

Els permisos

El Nepal és un país barat, però les zones turístiques tenen preus més elevats que als seus països veïns. Una de les fonts d’ingressos derivats del turisme més importants són els permisos que calen per a fer senderisme i accedir a determinades zones. Si contractem el viatge amb una agència, aquests tràmits es gestionaran des d’allà. Si no, haurem d’anar al Departament de Turisme del Nepal i fer-los en uns pocs minuts.

Un excursionista creua un pont en suspensió.

Per a la immensa majoria de recorreguts cal, com a mínim, el TIMS, un document que s’expedeix sota el pretext de ser un sistema per a fer seguiment dels visitants que s’endinsen en les muntanyes i respondre en cas d’emergència. Costa uns 20 euros i requereix dues fotografies de carnet.

A més a més, sovint haurem d’aconseguir el permís per a accedir a una zona de conservació o una àrea reservada. Per exemple, entrar a la zona de l’Annapurna costa gairebé 30 euros, a més del TIMS. En altres llocs, com Upper Mustang, el preu s’enfila fins als 450 euros els deu primers dies a la regió. A partir d’aleshores, s’ha de pagar més de 40 euros al dia. Per fer aquestes gestions també calen un parell de fotografies de carnet.

Les banderes d’oració budistes són típiques de les regions pròximes al Tibet.

Per als qui viatgin amb un pressupost baix o no es vulguin endinsar gaire al massís, hi ha excursions senzilles a la vora de Katmandú que no requereixen cap permís.

Què cal portar?

L’equipatge defineix el viatger i el tipus d’excursió que vol fer. No serà igual el d’aquell qui se’n va a fer algun circuit comercial com el Poon Hill que el de qui se’n va a zones més aïllades com Dolpo.

La torre del mirador del Poon Hill, entre la boira.

Una de les primeres coses a tenir en compte a l’hora de fer la motxilla és l’època de l’any. Si hi farà fred, caldrà roba especial per a suportar baixes temperatures. Si hi anem en època de pluges, no hi pot faltar una capelina i sal per a combatre les sangoneres. Si no preveiem gaires fondes o volem estalviar diners, probablement el material d’acampada serà una inversió que valdrà la pena, a més de fruits secs o menjar que es pugui conservar bé.

De tota manera, sí que s’aconsella de portar sempre un sac de dormir, perquè molts allotjaments no tenen gaire cura de les condicions higièniques del llit. La crema solar, les ulleres de sol, el protector per a la pluja de la motxilla i unes bones sabates de senderisme són essencials. Els bastons, tot i no ser obligatoris, són recomanables, sobretot si portem molt de pes a l’esquena.

Als circuits més populars és molt fàcil trobar allotjament.

Igual que quan preparem la motxilla per a un gran viatge, el més important és portar només allò just i necessari, perquè que cada gram importa quan es carrega la casa a l’esquena.

Pel que fa als diners, hem de fer un càlcul per avançat de quant ens gastarem, perquè a les muntanyes no hi ha caixers automàtics ni es pot pagar amb targeta. Aquí, també, el pressupost variarà molt segons el tipus de trekking. Quan vaig fer el circuit del Mardi Himal, em vaig gastar una mitjana de tres euros al dia, perquè vaig acampar i duia menjar. En canvi, si anem cada nit a una fonda i fem tots els àpats al restaurant, la mitjana se’n pot anar als 15 o 20 euros cada dia.

El Mardi Himal és una de les muntanyes petites, ‘només’ arriba fins als 5.587 metres.

En temporada baixa, es pot negociar amb els propietaris de l’allotjament per no haver de pagar el preu de la pernoctació a canvi de comprar-los el sopar i l’esmorzar a ells.

Durant la marxa

El més vital a la muntanya és no perdre’s. Per evitar-ho, podem combinar mètodes tradicionals amb altres de més moderns. A la ciutat podem trobar mapes topogràfics detallats de la zona a bon preu, sobretot si són de segona mà, a més de brúixoles. També podem trobar el nord amb el telèfon intel·ligent. Al mòbil de tot excursionista hi ha d’haver l’aplicació maps.me, que permet descarregar-se mapes de tot el món i consultar-los després sense necessitat de tenir internet. És una eina gratuïta i especialment útil per als viatgers, sobretot si es vol fer senderisme, perquè recull els principals camins de les muntanyes, cosa que en altres aplicacions cartogràfiques és difícil de trobar.

Les terrasses d’arròs retallen les muntanyes en les cotes més baixes.

Per als qui se’n vagin a zones més remotes, es pot valorar l’opció de comprar-se un GPS i un telèfon per satèl·lit per a trucar en cas de necessitar un rescat. És importantíssim en tots els casos tenir una assegurança que cobreixi el rescat a les cotes per on es farà l’excursió.

Quan cerquem allotjament, hem de tenir en compte que els preus acostumen a estar fixats pel govern. Això vol dir que a totes les fondes d’un mateix poble els preus per les habitacions i el menjar seran iguals. El turisme està tan desenvolupat que és possible de menjar espaguetis i pizza a més de 4.000 metres. Ara, el plat per excel·lència que no pot faltar enlloc és el tradicional ‘dal bhat’, una combinació d’arròs, sopa de llenties i verdures. Les xifres dels menús augmenten paral·lelament amb l’altitud. Com més amunt, més costa de pujar-hi els ingredients i les bombones de gas butà que fan servir per cuinar.

Les cascades formen part del paisatge de l’Himàlaia.

També augmenta de preu l’aigua, tot i que és un cost que fàcilment ens podem estalviar. El vital líquid pot arribar a valdre dos euros el litre segons la zona, i en determinats llocs no és ni aigua mineral. Per això, és recomanable de dur una cantimplora amb filtre o unes píndoles potabilitzadores. D’aquesta manera, podem recollir l’aigua dels transparents rius, rierols i cascades que brollen per tot arreu. A més, el sabor i la frescor d’aquestes fonts són inigualables, i d’aquesta manera evitem de comprar una ampolla d’aigua cada vegada i contribuïm a preservar el medi.

Consumir molta aigua és, de fet, una de les principals recomanacions per a prevenir el temut mal d’altura. Aquesta misteriosa malaltia afecta indiscriminadament els excursionistes que pugen a cotes massa altes sense aclimatar-se. Si experimentem algun dels primers símptomes (mal de cap, mareig, cansament en poc esforç, dificultats per a menjar o dormir), s’aconsella deixar d’ascendir durant un dia. També podem començar a prendre acetazolamida. En cas que els símptomes empitjorin (mal de cap sever, vòmits, caminar fent tentines, tenir dificultats a l’hora de respirar, fins i tot, en repòs), l’únic remei és descendir tan de pressa com puguem, sempre acompanyats. El mal d’altura no s’ha de prendre de broma, en algunes complicacions pot acabar derivant en coma i, fins i tot, en la mort.

Una ampolla plena d’aigua del rierol.

Encara es desconeixen molts factors d’aquesta síndrome, però sembla clar que la millor prevenció és l’aclimatació. Per això aconsellen que, a partir dels 2.500 metres, cada vegada que s’ascendeixin 1.000 metres es reposi durant un dia. Sembla que la cota més important és aquella on passem la nit. És per això que es recomana de no dormir a més de 500 metres de diferència que la nit anterior.

Independentment del mal d’altura, s’ha de tenir en compte que a partir dels 3.500 metres es poden començar a notar els efectes de la densitat de l’aire. Com més amunt, menys oxigen, i això pot passar factura a l’hora de fer esforços. Novament, dependrà de l’aclimatació.

La serralada de l’Himàlaia està envoltada d’una àuria de misteri.

L’Himàlaia més accessible

Fer el cim de l’Annapurna no és a l’abast de tothom, però hi ha moltes opcions de trekking que s’adapten a tota mena de perfils d’excursionista. Fins i tot, un novell es pot aventurar a caminar per les arestes rutes que ofereix la serra.

Però s’ha de tenir en compte una advertència: aquests salvatges murs blancs corprenen el més escèptic. Tothom torna a casa enamorat d’aquests paisatges. A l’Himàlaia, ser protagonista del teu somni és una realitat que val la pena de viure.

Més capítols de la sèrie La volta al món sense bitllet de tornada

(1): Un nou margaix a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): Lorquestra simfònica dels trens xinesos
(10): Lautèntica religió dHong Kong
(11): Els paradisos naturals dHong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers dHong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): Shauria dabolir una festa com Nadal si això fos millor per a leconomia?
(24): El Vietnam: lúltima supervivent de la secta del coco
(25): Viatjar només caminant és una bogeria
(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
(27): Worldschooling: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
(28): Checkpoint 17
(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
(30): Disparar a policies (amb pistoles daigua) per celebrar larribada de lany 2563
(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
(34): Loasi urbà més important de lÀsia, en perill
(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
(36): El sopar il·legal i el tercer ull
(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
(38): Naypyidaw, lestrafolària capital fantasma creada del no-res
(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
(40): Els encants de la regió més plujosa del món
(41): Com dormir a laire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
(42): El Nepal, més enllà de lHimàlaia
(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
(44): Maleïnt sangoneres al sostre de lmón

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb