Assemblea de treballadors de Roca Radiadores, durant la vaga del 1976-1977.

Amb la pandèmia del coronavirus, les contradiccions del capitalisme a escala mundial han esclatat a la vista de tothom que tingui ulls: globalització vs. proteccionisme dels estats (a la UE, incapacitat per trobar acords solidaris entre el Nord i el Sud); centralització vs. poders locals o regionals (Espanya n’és el paradigma); seguretat pública vs. autodefensa individual (als Estats Units, compra massiva d’armes per si cal defensar la llar d’assaltants afamats). A l’estat espanyol, només cal esmentar la recentralització militaritzada per entendre la manera específica del règim del 78 enfront dels drets tant autonòmics com individuals, que ja veurem si es recuperen, i quan, i qui ho decidirà, perquè la burocràcia repressora, representada avui per tots els partits del règim, té por d’atorgar espais de sobiranisme i reacciona amb els reflexos condicionats que li són propis en barrejar i encavalcar l’estat d’alarma i l’estat de setge –només cal veure la repressió difusa a càrrec de pinxos amb uniforme, les desfilades per pobles a cops d’himne nacional, l’aparició de militars que parlen en nom del govern: no pas per casualitat, el mot ‘pronunciamiento’ es troba entre les aportacions espanyoles a la cultura política, i no té equivalent en cap llengua culta.

Però, a més a més, l’estat espanyol té por que les pràctiques de classe i col·lectives desenvolupades durant el confinament en forma de solidaritat horitzontal i d’aliança entre tots els sectors treballadors, des de sanitat fins a transportistes, des de veïns fins a comerços de proximitat, des de joves voluntaris fins a vells aïllats –unes pràctiques que mostren cruament l’exigència d’una nova articulació d’allò públic amb les necessitats de la majoria–, l’estat espanyol, deia, té por que aquestes pràctiques esdevinguin consciència de classe articulada: d’aquí, l’apressament per fer un pacte d’estat a la manera paternalista, en el sentit que ho explica E. P. Thompson a propòsit de les societats tradicionals: ”Paternalisme’ és un terme descriptiu imprecís. Té una especificitat històrica molt menys considerable que termes com ‘feudalisme’ o ‘capitalisme’; tendeix a oferir un model d’ordre social vist des de dalt; conté implicacions d’afecte i de relacions personals valoratives; confon allò real amb allò ideal.’ Només cal haver sentit les carregoses intervencions de Pedro Sánchez (recordant de passada la seva reclamació a Catalunya d’un ‘pla d’ajustament en despesa sanitària’, l’estiu de l’any passat); o l’obscena exhibició militarista al carrer i davant les càmeres (que mostra més, com deia, un estat de setge que no pas d’alarma); o l’apel·lació de Pablo Iglesias a un ‘constitucionalisme social’. Cal reunir aquestes expressions sense filtres ni enquestes ni titulars amics per adonar-se que la política espanyola continua ancorada en models del passat, en el paternalisme del papà estat, en l’ordeno y mando d’una sola classe social refugiada rere la burocràcia repressora. Voldrien, ingènuament, que la pandèmia hagués significat una mena de maledicció universal de la qual fos absent la lluita de classes: per això necessiten el pacte, a fi de blindar l’estat de les desiguals i injustes conseqüències de la pandèmia per a les classes populars: es pot dir, doncs, que com més negligència, més tardança i més improvisació davant la crisi pandèmica, més diligència, més pressa i més planificació hi ha ara per dissenyar pactes de defensa de l’estat contra els efectes de la lluita de classes pandèmica. I els nous pactes de la Moncloa tenen aquesta missió concreta.

Bé, n’hi haurà que remetin a un passat idíl·lic dels antics pactes de la Moncloa, esdevinguts el braç articulat de la recomposició de l’estat en termes d’aliança entre els reformistes franquistes i els demòcrates antifranquistes. I així va ser, en efecte: un pacte per dalt precedit dels afusellaments de setembre del 1975, dels cinc morts de Gasteiz el març del 1976, dels dos morts de Montejurra el maig del 1976 per liquidar el carlisme socialdemòcrata, i dels cinc morts d’Atocha el gener del 1977 per oferir nova sang comunista a l’exèrcit i posar a prova la capacitat de la direcció del PCE per controlar les seves bases. Afusellaments del 1975, que mantenien l’esperit de postguerra civil, i atemptats del 1976-1977, organitzats des dels aparells d’estat en connivència amb el feixisme internacional per deixar barra lliure a l’esperit assassí de les forces de xoc de la dictadura, acoquinar l’oposició antifranquista i convertir la por en un baluard ideològic en la defensa del nou règim. La lluita descarnada de la classe dominant per conservar el poder pretenia frenar, així, qualsevol possibilitat d’assalt autònom al poder per part de les classes populars i, més en concret, de la classe obrera organitzada, les pràctiques de la qual, entre 1962 i 1975, demostraven un nivell de consciència que era una amenaça directa al poder aglutinador de la monarquia transfranquista. Però no n’hi havia prou, amb les morts puntuals ressenyades a dalt, que, òbviament, no van ser les úniques, sinó que calia doblegar la consciència obrera antagonista amb una exhibició incontestable de representació simbòlica i material del nou estat. En aquest punt, l’Economia, en termes de catastrofisme i, per tant, de por del retorn a la misèria, va fer de contrapunt i suport a la por escampada per la Violència, en termes de retorn a la guerra civil: no cal dir que l’oposició antifranquista, endogalada per totes dues pors, va accedir a formar part d’aquella representació del pacte interclassista sense classe… obrera. Diuen que la patronal de la CEOE s’hi va oposar: naturalment, des de l’anomenada ‘societat civil’ pressionaven sobre els poders transfranquistes que treballaven en benefici de tota la classe dominant i feien de pinça contra les classes populars. També diuen que la classe obrera s’oferia en sacrifici al déu de la pau civil i el consens interclassista: fal·laç manera de negar els conflictes laborals escampats per tota la geografia espanyola, com a mínim des del 1969, i que a Catalunya havien tingut com a expressions més immediates les vagues de Motor Ibérica (maig – agost 1976) i de Roca Radiadores (novembre 1976 – febrer 1977), no protagonitzades, precisament, per les CCOO oficialitzades, sinó per l’assemblea de treballadors. Amb els pactes de la Moncloa, la classe per definició, la classe obrera, desapareixia com a subjecte polític alternatiu i esdevenia mà d’obra subordinada i oportunament sindicalitzada en la bipolaritat CCOO-UGT. Òbviament, l’oli de ricí del pacte s’havia d’endolcir amb les mesures paternalistes de torn, que mai no s’havien de complir: un cop ficats dins els laberints del poder, els que amenaçaven de sortir al carrer, si no es respectava la lletra menuda dels pactes, van callar i va ser la base obrera reprimida per haver fet la reestructuració industrial la que va haver de defensar-se quan el PSOE va pujar al poder. Una cosa era la constitució formal del 78 i una altra de ben distinta n’era la part material. Entretant, podem concloure que l’estat espanyol sempre ha necessitat morts damunt la taula per acordar pactes.

En aquest any de desgràcia del 2020, el nombre de morts damunt la taula, apropiadament atribuïts a una catàstrofe inesperada (de què serveix tanta informació científica acumulada?), pot arribar a xifres paoroses de centenars de milers. I aquesta vegada no són atribuïbles a la violència explícita organitzada per la voluntat dels poders polítics, sinó a les conseqüències d’una violència implícita organitzada pel determinisme dels poders econòmics: quants de morts s’han de comptabilitzar en el deure de la troica, de l’austericidi, de Grècia, de les fronteres a la immigració? Amb els seus condicionants i amb les seves conseqüències, aquesta pandèmia és una prolongació, per uns altres mitjans, de la guerra econòmica iniciada amb les retallades; o, més ben dit, aprofitant la falta de mitjans contra la sanitat pública. Una guerra que es farà visible als ulls de tothom quan delmi els països empobrits per la depredació secular d’Occident. No en va, hem pogut constatar que el capital és, certament, global, si en fem recompte dels plançons: el mateix negacionisme, la mateixa falta de recursos per als pobres, la mateixa indefensió de la majoria social, la mateixa indiferència amb els que ja no proporcionen plusvàlua, la mateixa impunitat dels poders establerts, el mateix despotisme del diner i de la usura, per no parlar de la llista de progenitors: el mateix desordre, la mateixa improvisació, la mateixa ineficiència, la mateixa prepotència, la mateixa desídia, el mateix filisteisme. Qui pretengui sentir cap autocrítica dels portaveus dels poders establerts d’aquí i d’allà sobre la seva RESPONSABILITAT en les retallades de classe, practicades impunement els últims dotze anys (deixant de banda el menyspreu pels avisos dels científics competents, les setmanes prèvies a l’esclat de la pandèmia), es quedarà més fred que el marbre o més ressec que un bacallà. La classe sofrent, la classe colpida, la classe periòdicament sacrificada quan vénen mal dades, no ha existit: som enmig d’una lluita sanitària de classes sense classe. O amb una classe amagada per la hipocresia del poder, que tot ho iguala en nom del consens. La por que ha pres cos entre els poders públics espanyols i no espanyols és que, d’aquesta nova arremesa contra la salut de la majoria social per incúria, desídia i ineficàcia de les classes dominants, en surti una classe que exigeixi ser reconeguda, que posi la Vida damunt la taula, i que passi comptes als responsables de la catàstrofe discriminatòria de classe que no es vol reconèixer: per cada Alfonso Cortina (A.C.S.) –que, recordem-ho, no va trepitjar la presó arran del cas Urbanor de les Torres Kio i, finalment, va ser absolt el 2008 pel Constitucional i pel Suprem–, hi ha una generació de gent gran que es va morint a raig, i que representa l’esforç tangible, sostingut, humil i lleial per refer la base material i simbòlica d’una societat arrasada, d’unes societats arrasades pels assassins franquistes i els seus còmplices de classe.

L’Emergència Econòmica i la Reconstrucció Nacional seran els lemes triats per crear, des del poder paternalista de l’estat, les bases ideològiques del relat amb què es fonamentin uns nous pactes de la Moncloa. Uns pactes que pretendran tirar sorra, pedres i oblit sobre aquesta guerra pandèmica de classes sense classe. La sorra l’hem de tirar nosaltres als ulls del poder. Les pedres les hem de llançar nosaltres al cap del règim. L’oblit no pot obrir-se pas entre les consciències desvetllades amb la tràgica experiència viscuda.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.