La guerra de l’art

En la grisor del cel levita un bloc de pisos, com si l’haguessin arrencat de terra i se n’anés, difunt, cap als núvols. És a prop de Zaporíjia, al sud-est d’Ucraïna. Els míssils russos han fet miques moltes llars aquests darrers quatre anys, en aquella part del país. La llum del sol s’arremolina just damunt el bloc, com si el xuclés. És d’un blanc trencat. Segons com, fa pensar més en un reactor nuclear que no pas en l’astre que ens dóna els dies, un darrere l’altre. La casa de la infantesa se’n va.

A vista d’ocell, sota nostre, s’estenen dos camps de blat. Dues parcel·les quadriculades. Les espigues que han ondulat l’economia del país durant segles. Però unes taques negres interrompen el daurat. Són unes taques geomètriques. No són accidentals: hi ha premeditació, com n’hi va haver durant el Holodomor. La fam artificial. L’eliminació planificada. El mal que s’ha fet a la terra dels ucraïnesos.

A la vora d’un camp, al menjador d’una casa que encara s’aguanta dreta, una mare cantusseja una cançó mentre para taula. Espera el marit i els fills, que tot el dia que són al tros, esllomant-se per segar. Ha posat les estovalles i, damunt, els plats, els coberts i un bol amb fruita, i ara deixa un rodó de pa al bell mig de la taula. És una escena quotidiana, rutinària, però la imatge següent ens diu que ha passat alguna cosa. Tot s’ha tornat negre. Una interrupció sobtada. La destrucció de la guerra.

Totes tres escenes són independents. Són quadres de la col·lecció d’art contemporani més gran d’Ucraïna, al museu dels Korsak, a la ciutat de Lutsk. El primer és de Mitya Fenechkin, del 2023; el segon, d’Ihor Shumskyi, del 2016; i el tercer, de Petro Honchar, del 2022. Són d’autors diferents i de moments diferents, però hi ha un fil que els relliga: la petjada de la guerra. Seguint el fil del museu, que té peces de començament del segle XX fins a l’actualitat, es veu amb claredat la progressió de la conversa cultural ucraïnesa: d’ençà que va començar la guerra, el 2014, amb l’annexió de Crimea i l’ocupació del Donbàs, l’art se n’ha anat a la trinxera i s’ha impregnat de política de dalt a baix.

Ho dic a l’Oleksandra, la jove historiadora de l’art que ens acompanya. “A Ucraïna no ens podem permetre de fer un art que no sigui molt polític, avui”, em respon. De moment em sembla una noia especialment apassionada, però de seguida m’adono que aquest posat enèrgic s’ha contagiat per tota la ciutat. És com un formiguer: una colla de joves han decidit de convertir Lutsk en un far de la vida cultural ucraïnesa, i tothom fa el seu paper, per petit que sigui. Organitzen tallers, trobades d’escriptors, residències literàries, cerquen finançament per a galeries d’art.

No és idealisme. “Per a nosaltres és part de la mateixa guerra”, em diu la Viktoriia Dorofeeva, una editora de la ciutat que parla un castellà impol·lut perquè va estudiar un temps a Salamanca. Està fascinada per la novel·la Mammalia, d’Elisenda Solsona, i diu que la vol traduir a l’ucraïnès. Hi insisteix: és la mateixa guerra, al front i a la cultura. Pot semblar una llicència retòrica, però no ho és. Al seient del costat d’una furgoneta, mentre travessem la ciutat, la Viktoriia m’ensenya una notícia amb el mòbil. Fa tres setmanes, un atac rus va destruir el magatzem del grup editorial Bookchef i el de la seva distribuïdora. Van fer miques 800.000 llibres. Me n’ensenya una altra: a Kíiv, fa només sis dies, van bombardar l’editorial Knygolav. S’hi van perdre 250.000 exemplars. No han estat els únics atacs. Les impremtes i els magatzems editorials han estat un objectiu de guerra recurrent per a l’exèrcit rus aquests darrers anys.

Unes hores després de la visita, som al castell de Lutsk, fresc i assolellat. Davant la gentada que s’ha reunit per al sisè festival de literatura Frontera, la poetessa Olha Olkhova recita uns versos que va escriure fa poc, després d’un atac contra una impremta. Els llegeix amb serenor. Sense teatralitat; no hi ha teatralitat ni pedanteria, en els poetes ucraïnesos. És diferent. La sang del front els justifica la grandiloqüència que aquí sonaria afectada. Diu:

“la desesperació jeu sobre la taula
encara calenta
arrencada de l’encapçalament
l’olor
és prou forta per fer-te caure
la seva enquadernació és dura
però es refreda a poc a poc
amb fúria
es refreda
li és cosit sobre el cos viu
un llom ple de cicatrius
de coberta a coberta – socarrimada

estens la mà
només per tocar-la
i et diuen:
– no la toquis. encara…
– es ressecarà!
– no la toquis.
la desesperació, tan calenta
pot causar estralls
i si demà encara és més penós –
i no en queda res?
ni una engruna. ni una lletra
aguanta
no et mengis
a tu mateixa
almenys fins demà
deixa que sigui d’ahir”^*

El llom ple de cicatrius fa carnal la imatge del llibre, com un soldat ferit. I entre les runes de la impremta hi ha la desesperació, encara calenta, perquè l’intent de polvorització de la cultura no és tan sols material: és l’intent de polvoritzar també els fragments de la memòria i de la identitat que hi ha dins de les pàgines d’un llibre. La propaganda de Vladímir Putin diu que els ucraïnesos són russos i la coberta socarrimada, paradoxalment, ho desmenteix. Segons el registre més recent de la UNESCO, l’ofensiva russa ha destruït 281 edificis d’interès artístic o històric, 43 museus, 33 monuments i 22 llibreries. Quan va començar la invasió, una part de la col·lecció dels quadres del museu dels Korsak era d’excursió temporal a Mariúpol. No s’han recuperat. L’exèrcit rus els va robar. O destruir.

La confluència de la guerra del front i la guerra de l’art és física: les dues branques s’entrellacen tan fort que formen un tronc nou. En aquesta ciutat ucraïnesa, lluny del front, hi ha soldats que llegeixen els seus poemes. Al públic, una noia pèl-roja aguanta el mòbil amb una mà per enregistrar-ne un. Amb l’altra, s’eixuga una llàgrima. Potser és més precís dir que són poetes que es van haver de fer soldats i van continuar escrivint. El 2015, uns mesos després que comencessin els atacs al Donbàs i a Crimea, un jove de vint-i-set anys, Valerii Puzik, es va fer voluntari. Me l’he trobat fa unes hores a l’ascensor. Ara en té gairebé quaranta. Té les faccions marcades i la mirada trista. Fa cara de cansat.

Ara Puzik es mira el públic, dret, davant un micròfon, vestit amb roba fosca. Abans de recitar, llegeix unes paraules. “La literatura, el cinema, el teatre, la música i la pintura no són un poder tou. Són una arma de ple dret, un mecanisme d’influència, en què la forma, el contingut i l’experiència carreguen un pes real. La cultura és el fonament del nostre futur. No és el mirall de la societat, sinó el martell que forja una nova realitat”, diu.

Com el poema d’Olkhova, Puzik transmet un sentiment que sembla general: si la cultura ucraïnesa és un objectiu, s’ha de convertir en una arma. Mentre els escolto, amb uns auriculars que me’ls tradueixen en directe a l’anglès, penso en una altra mena de traducció, més fonda. Tots els escriptors, els poetes, els intel·lectuals, els periodistes, els historiadors que surten a l’escenari a recitar i a debatre parlen obsessivament d’implicació i de responsabilitat, de resistència, de si es poden defensar de qui els vol exterminar. No s’omplen la boca amb la pau ni amb la democràcia: parlen de la seva llengua i de la seva literatura, de qui són i de qui volen ser. Fan un esforç col·lectiu perquè la guerra no els engoleixi, i en veus els gestos, la concentració. No volen que els esborrin. No han anat a la guerra: la guerra els ha vingut a casa. “Això s’entén, a la resta d’Europa?”, penso. “S’entén amb totes les conseqüències?”

Els ucraïnesos amb qui parlo no es permeten el luxe de renegar de la guerra en sentit abstracte. La sofreixen. No tenen elecció. “Volen fer gairebé impossible la transmissió de la nostra cultura. Volen destruir les nostres institucions culturals”, m’explica un dels impulsors del festival, Mykyta Moskaliuk. És un noi molt jove, d’ulls ametllats, molt articulat. Respon a qualsevol pregunta amb un entusiasme contingut i precís. Li demano com els ha afectat la pressió del vessant cultural de la guerra. És cru: “Mira: sabem que un festival com aquest pot ser un objectiu. I, per tant, que aquest castell és un bon lloc per a fer-lo, perquè si sona l’alarma antiaèria tenim tres minuts per a evacuar tota aquesta gentada a les masmorres.”

Normalment, aquestes masmorres són passadissos del museu del castell. Ara són un espai fred, d’il·luminació ataronjada, on les dones fan cua per anar al lavabo i la canalla que ha vingut amb els pares al festival es mira les armadures de cavallers medievals per esbargir-se una estona de l’avorriment de la conversa adulta, transcendental, que hi ha a l’escenari dels adults. L’esforç de viure amb la consciència del moment, de tenir present la gravetat de la guerra, i l’esforç de continuar vivint sense que la tragèdia els paralitzi, crea en els ucraïnesos un estat estrany de contradicció. Hi ha un combat aferrissat per a recuperar l’ordre de les coses, per a continuar endavant malgrat tot, però la història és esventrada i les vísceres són esteses per les rajoles i per la gespa.

Enllà de la zona de cadires, hi ha un parell de parades. Hi venen entrepans, bols de pollastre amb verdures, llimonades, cafès, gelats. Un nen amb ulleres de sol devora una safata de patates fregides.

Al migdia, una noia de l’organització anuncia una taula rodona d’humoristes per a alleugerir la càrrega emocional de la jornada. Abans de donar-los pas, diu: “Recordeu que si sonen les sirenes hem de reaccionar de pressa: feu cas als voluntaris amb la samarreta verda, que us indicaran on heu d’anar.” Em neguitejo, però no sembla que ningú més s’immuti gaire per aquestes paraules. En moltes parts del país, fins i tot les més exposades als atacs, els ucraïnesos ja no s’arreceren quan senten les sirenes. El públic fa arribar preguntes al presentador i els còmics han de respondre àgilment. La millor resposta s’endú dos punts. La segona, un. “Hi ha molts escriptors que només aconsegueixen renom i prestigi quan són morts. Com ho poden fer, per solucionar aquest problema?”, diu el presentador. Una de les humoristes salta de seguida: “Morint-se abans.” Riallades.

^*De la traducció, Andríi Antonovskyi i Catalina Girona, Barcelona, juliol del 2026.