Qualsevol ésser amb una mínima sensibilitat s’ha sentit sacsejat per les imatges de la violència i la brutalitat de diumenge. A mi em va trasbalsar especialment l’atac de Callús, el poble on vaig néixer i on visc, al Bages. Callús té dos mil habitants mal comptats i actualment n’és batlle en Joan Badia, el meu germà gran.

A dos quarts de sis del matí vaig arribar a l’escola Joventut. Ja hi havia una gentada. Tothom parlava fluix, però tothom estava alegre, animat, emocionat, amb un punt d’incertesa. Vaig parlar espontàniament amb gent amb qui habitualment ens saludem i poca cosa més. Tots tenien coll avall que podríem obrir el col·legi perquè els Mossos no el tancarien pas.Tal dit, tal fet. Van venir cap a quarts de nou i van veure això:

Poca estona després me’n vaig anar a casa. La meva mare m’havia demanat si la podia dur a votar cap a dos quarts de deu i vaig passar a dir-li que no tingués pressa, que hi havia tanta gent que valia més anar-hi més tard. Una vegada a casa, vaig veure, garratibat, com aquells salvatges entraven a cops de mall al local electoral de Sant Julià de Ramis, on havia de votar el president. I de mica en mica van començar a arribar notícies d’assalts ací i allà.

Cap a un quart d’onze va sonar el timbre de casa. Era el meu germà Isidre. Molt alterat, em va explicar què havia passat a Callús. Li tremolava la veu. Ho tenia tot enregistrat. Ens ho vam mirar i em vaig esgarrifar. Desenes i desenes d’energúmens que, amb l’excusa de segrestar unes urnes, volien humiliar i trepitjar tot un poble. Hi ha un moment del vídeo que em va esfereir: és quan claven una empenta al batlle i la gent esclata en un crit a l’uníson. M’he imaginat els minuts previs a aquell crit: la tensió de tots, asseguts a terra amb la boca closa, mentre veien arribar aquelles bèsties amb la cara tapada i el posat amenaçador i agressiu. M’he imaginat, enmig del silenci, l’únic so dels batecs del neguit. Però potser m’han commogut més encara els crits de la gent mentre aquells autòmats proven de fer pas amb violència: ‘Som gent pacífica!’

Veure i sentir això, imaginar-me la ràbia i la impotència de tots aquests callussencs, encara ara em fa plorar. Nosaltres, sí, som gent pacífica. Ells no. Vegeu-ho.

I ací vegeu fotografies per a entendre si l’acció era ‘proporcionada’, com diuen.

El segon cas que em va estremir fou el de Fonollosa. El batlle de Fonollosa és l’Eloi Hernàndez i Mosella. Vaig tenir el goig de fer-li classes de català durant quatre anys. Fou, indubtablement, un dels meus millors alumnes. Quan feia segon de batxillerat em va demanar que li guiés un treball de recerca. És una experiència que no oblidaré mai: havia descobert a les golfes de casa seva un dietari del segle XVIII d’un avantpassat seu, Salvador Devant, i volia fer-ne un estudi. Tots dos vam viure intensament aquell treball, a l’institut i a fora. Ell va treballar molt: va anar a tants arxius com va caldre per contrastar la informació del dietari. Recordo un viatge plegats a Girona, una tarda d’hivern, per visitar un autèntic expert en dietaris vells: en Xavier Torres i Sans. I el treball va guanyar premis. Conservo especialment el record d’aquell Baldiri i Reixach lliurat a l’Espluga de Francolí. Allí vaig conèixer son pare, que em va explicar que havia arribat a Catalunya l’any 1975 i que pocs anys més tard, de nits, va començar a estudiar magisteri. Un dels seus professors, justament, fou el meu germà Joan. L’Eloi és un home en alguns aspectes superdotat. Quan encara era alumne de l’institut ja dirigia el grup de teatre local, que aplegava tot el jovent del poble i tenia renom per tota la contrada. És un home –i un batlle– excepcional.

Diumenge, l’Eloi Hernàndez i Mosella, batlle de Fonollosa, un poble d’uns 250 habitants, va rebre aquesta visita tan ‘proporcionada’:

I a la tarda circulava pertot arreu l’enregistrament sonor de l’Eloi, amb la veu esqueixada, plorós. Un document que fa esborronar.

El tercer vídeo que em va impressionar és el de l’institut Quercus de Sant Joan de Vilatorrada. El Quercus és el meu institut: hi vaig treballar nou anys (quatre a l’equip directiu). És on vaig conèixer la Marta, que encara hi treballa. I també hi vaig conèixer l’Eloi, és clar. Si penso en l’ofici d’ensenyar, penso en el Quercus. És un centre molt ben organitzat i dinàmic. Ja fa mesos que us en vaig explicar aquella gran experiència de foment de la lectura, només possible amb un equip de professors que tenen fe en el seu ofici.

Feia molt temps que no hi entrava, però divendres i dissabte hi vaig passar un munt d’hores, amb la Marta i els nostres fills. La protecció del Quercus va anar a càrrec de pares i, sobretot, d’alumnes, ex-alumnes i professors. Van ser hores molt intenses i ningú no preveia que diumenge hi passaria això:

A Sant Joan de Vilatorrada, tothom sospita per què hi van anar, aquests senyors. Perseguien una imatge. Aquesta:

I la perseguien per venjar-se d’aquesta altra:

El pallasso Jordi Pesarrodona és un home molt estimat al Bages. És el fundador i l’ànima de la companyia Gog i Magog. I és, també, regidor d’ERC a l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada. A primera hora, aquells pocapenes disfressats de Madelman van anar a l’escola Joncadella i es van trobar en Jordi a primera fila. La resistència va ser ferotge i no hi van poder entrar. Però no calia. Ja s’havien venjat deixant-lo esterrecat a terra.

A Sant Joan, doncs, hi van anar per vexar en Jordi. També sap tothom per què van anar a Fonollosa: perquè n’és fill en David Bonvehí, coordinador executiu del PDECat. Aquests dos atacs tenien un caràcter simbòlic, com el de Sant Julià de Ramis (lloc de votació de Puigdemont), Sabadell (Forcadell), Sant Vicenç dels Horts (Junqueras), Sant Carles de la Ràpita (Josep Lluís Salvadó, doblement escarnit)… També pretenien assaltar el col·legi de Verges (vila natal de Lluís Llach), però els habitants del poble van tallar-hi els accessos eficaçment (tant se val: la venjança va arribar dimecres a la matinada, quan van rebentar totes les rodes que van trobar). I afegim-hi encara les quatre capitals de provincia, que també tenen per a ells un caràcter simbòlic.

La immensa majoria de municipis atacats van ser petits. Fonollosa té 251 habitants. Callús en té 2.057. Una bona colla no arriben ni a deu mil:  Alcarràs (9.297), Roquetes (8.165), Sant Esteve Sesrovires (7.644)… Molts en tenen menys de cinc mil: Sant Cebrià de Vallalta (3.329), Móra la Nova (3.104), Ponts (2.638), Castellgalí (1.995), Sarral (1.595), Dosrius (1.457), Sant Iscle de Vallalta (1.292), Canyamars (1.187), Cabra del Camp (1.113). I molts no arriben ni a un miler: Menàrguens (847), Vilabella (760),  Aiguaviva (763), Vilalba Sasserra (684), la Tallada d’Empordà (451), Garrigàs (435), Sant Mori (176), Sant Ramon (508) i desenes més.

Ens han volgut esborrar el somriure a empentes, grapejades, gasos, cops de porra… Per a espolsar-nos la ràbia, us suggereixo que us mireu dos d’aquests vídeos. El primer és de Sant Mori, a l’Alt Empordà. Segons que sembla, la gent d’aquest poble tan petit van votar, van endur-se l’urna del local i van esperar els civils a davant, amb la taula parada.

El segon és de Sant Ramon, a la Segarra. La gent decideix de resistir fent befa dels agents, que deixen una imatge ridículament desproporcionada. Vegeu-lo ací.

Però per què van anar-hi, a tants pobles petits? Hi heu pensat? Si la cosa era endur-se urnes carregades de vots, per què no es van concentrar tots a Barcelona i l’àrea metropolitana? Si haguessin segrestat totes les urnes de la capital sí que haurien invalidat el resultat del referèndum. És ben clar: van anar a poblets per trobar-hi poca resistència. I hi van anar amb dotacions exagerades. Les ordres eren de fer mal i que s’escampés la por. Segrestar urnes era l’excusa. La intenció de debò era atemorir: que tot Catalunya tingués por. Per tant, com més quantitat de notícies arribessin, millor per a la seva tàctica psicològica. I van triar la via dels covards: desenes i desenes d’agents armats i protegits amb casc contra un grapat d’homes i dones de pobles petits, amb les mans alçades i cridant ‘Som gent pacífica!’

Són tan covards com els qui els envien i els aplaudeixen: Rajoy, Sáenz, Rivera, Arrimadas, Guerra… I els qui s’ho miren i callen: P. Sánchez, Iceta, Ros (Coscubiela?)… Tots s’oposen al referèndum no pas perquè sigui «il·legal», sinó perquè saben que el perdrien.

Covards.

@jbadia16

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]