12.09.2026 - 21:40
The Washington Post · Rafael Vilela i Marina Dias
Territori Indígena de Jaraguà, el Brasil. Anthony Karaí Poty tenia catorze anys quan va arribar per primera volta al territori indígena més petit del Brasil, ara fa més d’una dècada. Anava acompanyat de la família, que segueix la tradició nòmada guaraní.
El que hi va trobar l’any 2013 el va sorprendre: un tros de bosc diminut al cim d’una muntanya, encaixonat entre dues autopistes, on centenars de persones han aconseguit de conservar gran part de la seva cultura ancestral. Les cases d’oració s’alcen sobre la terra vermellosa. La gent –que generalment no sol parlar cap altra llengua sinó el guaraní– fuma tabac amb pipes de fusta i beu herba mate de tassons amb palletes fetes amb plata.
De cop, recorda, va alçar la vista i es va fixar en la ciutat que els envoltava. A pocs metres del bosc, els cotxes i els autobusos passaven com una exhalació entre la remor dels clàxons. Es trobava en ple centre de São Paulo, la ciutat més gran de tot el continent americà.
“Em vaig alegrar d’haver-hi arribat”, diu Poty, que ara té vint-i-set anys i és un dels líders més destacats de la comunitat, al poblet de Tekoa Pindó Mirim, al bell mig de São Paulo: “Allò que no sabia era que m’hauria de passar la resta de la vida lluitant per evitar que la nostra terra sigui engolida per la ciutat.”
Durant gairebé quatre dècades, els guaranís han lluitat perquè el seu territori s’ampliï de l’hectàrea i mitja que ocupa actualment –la zona indígena amb reconeixement oficial més petita del Brasil– a les més de 500 hectàrees per on s’estén el bosc circumdant, que consideren terra ancestral indígena. Ara, finalment, són més a prop que mai d’assolir l’objectiu.
Protegits per generacions de guaranís, s’hi alcen arbres imponents, els tucans i la resta d’ocells solquen el cobricel i els coatís –un mamífer de la família dels óssos rentadors– deambulen pel sotabosc. Al fons s’alça el pic de Jaraguà, l’indret més alt de São Paulo: 1.135 metres sobre el nivell de la mar.
La zona és la llar de 543 guaranís, membres d’un dels pobles indígenes més nombrosos de Sud-amèrica, que viuen envoltats per una ciutat de gairebé dotze milions d’habitants.
L’any passat, el govern brasiler i el govern municipal de São Paulo van resoldre una disputa territorial amb el parc estatal que voreja la zona i en van certificar les fronteres oficials. Enguany, la Funai –l’agència d’afers indígenes brasilera– ha realitzat un cens dels ocupants no indígenes i ha reservat fons per a indemnitzar-los amb vista d’un eventual desallotjament. Tan sols manca una cosa: la signatura del president Luiz Inácio Lula da Silva.
Una volta enllestida la resta del procés legal, el tram final és un decret presidencial signat per Lula que certificaria el reconeixement oficial del territori ancestral dels guaranís. No obstant això, el president té discrecionalitat total sobre el moment de la promulgació del decret: Lula, de fet, en pot endarrerir la signatura fins a la data que més li convingui.
Amb les presidencials de l’octubre a tocar, sembla que Lula s’espera al desenllaç de les eleccions –i una hipotètica reelecció– per signar el decret. Ho expliquen dues persones familiaritzades amb el cas, que accepten de parlar anònimament amb The Washington sobre deliberacions internes del govern brasiler.
Els guaranís ja estan avesats a esperar.
El camí cap al reconeixement oficial de les terres ancestrals guaranís es remunta al 1987, quan el govern va crear el Territori Indígena de Jaraguà per a les famílies guaranís que s’hi havien establert els anys cinquanta i seixanta. A mesura que hi arribaven més guaranís, la comunitat va llançar un “moviment de recuperació de la terra”, tot reclamant els boscs circumdants que consideren terres ancestrals, cosa que sovint els va fer entrar en conflicte amb les empreses i particulars que hi havien construït.
Els guaranís, amb uns 85.000 membres a tot el país, van ser un dels pobles indígenes amb què es van trobar els colonitzadors portuguesos quan van arribar a les terres que formen el Brasil actual, al segle XVI. Abans no es definissin les fronteres de Sud-amèrica, habitaven una vasta franja de territori que inclou parts del Brasil, el Paraguai, l’Argentina, Bolívia i l’Uruguai.
El 2015, el Ministeri de Justícia brasiler va reconèixer el dret dels membres de la comunitat de Jaraguà d’ampliar formalment el territori. Dos anys més tard, tanmateix, el govern del president conservador Michel Temer va anul·lar la declaració, en una decisió que alguns experts van qualificar posteriorment d’inconstitucional. Eloy Terena, el ministre d’Afers Indígenes actual, diu que la decisió va endarrerir el procés d’ampliació de Jaraguà deu anys, pel cap baix.
El 2024, el govern Lula va reactivar formalment el procés de reconeixement del territori ancestral dels guaranís de Jaraguà, però els obstacles polítics a la ratificació oficial del decret no s’han mogut d’allà on eren.
“La qüestió de la demarcació de les terres indígenes és molt espinosa, políticament, perquè topa de ple amb interessos econòmics molt poderosos”, afirma Terena en referència als sectors de la mineria, la construcció i l’agroindústria, que veuen la qüestió indígena com una amenaça per al seu model de negoci. Aquests interessos, diu, tenen un pes important en un parlament dominat per diputats conservadors, que han votat repetidament en favor de restringir els drets territorials dels pobles indígenes.
N’és un Ricardo Salles, que ocupava el càrrec de secretari de Medi de São Paulo quan el govern brasiler va reactivar el procés de reconeixement de les terres ancestrals guaranís a Jaraguà, una iniciativa que el diputat qualifica de “barbàrie”.
“Ens hi vam oposar per dues raons”, va declarar Salles, que enguany es presenta a un escó al senat, a The Washington Post: “Perquè el territori indígena s’empassaria un parc estatal i perquè es tracta d’una extensió enorme de terres per a molt poca gent.”
L’antropòleg Daniel Pierri, que fa més de dues dècades que estudia els guaranís, diu que el traçat de la zona pendent de reconeixement oficial s’ha fet “d’acord amb l’àrea ocupada tradicionalment per la comunitat guaraní”. I afegeix: “No és una ampliació del territori.”
Segons Pierri, l’endarreriment del procés de reconeixement es deu sobretot a motius purament polítics: “La decisió final depèn, bàsicament, de si el president creu que ha arribat el moment adequat per a signar o no.” Aquest moment, segons que sembla, no arribarà abans de les eleccions.
“La qüestió de la demarcació oficial continua essent un tema que divideix profundament”, afegeix Sonia Guajajara, la primera ministra de Pobles Indígenes del Brasil, que ha seguit el cas de Jaraguà d’ençà que Lula va tornar a la presidència, l’any 2023. I afegeix: “Sobretot amb un parlament que s’oposa al reconeixement de territoris indígenes nous i que impulsa constantment mesures que podrien dificultar la demarcació dels que ja existeixen.”
Per Neusa Quadro, una líder guaraní que va ajudar a fundar ara fa tres anys el més nou dels set poblets de la comunitat, l’espera no és sinó un altre capítol d’una lluita que fa més de cinc-cents anys que s’arrossega.
“Quan vaig arribar aquí, ningú no reconeixia aquesta terra com a nostra”, diu Quadro, de trenta-vuit anys. “Fa tant de temps que esperem, que si hem d’esperar uns quants mesos més…”, diu amb veu apagada.
Un altre interrogant és què passarà l’endemà de la certificació. A mesura que comencen a arribar les notificacions de desallotjament a les persones que viuen en petites propietats repartides per tot el territori, Quadro té por d’un augment de les amenaces contra els guaranís.
Poty recorda la topada més greu que va tenir, ara fa un parell d’anys. Caminava pel bosc que separa un dels poblets de la zona d’un altre quan un home armat el va interceptar, va acusar els guaranís d’haver envaït la seva terra i va amenaçar de matar-lo.
“Però això em dóna forces per a continuar lluitant per recuperar les nostres terres”, diu. “No crec que la demarcació ho resolgui tot de la nit al dia, però facilitarà la nostra lluita. Una volta les terres siguin reconegudes oficialment, per fi podran començar les inversions en sanejament bàsic, habitatges i escoles.”
Fa temps que els guaranís de Jaraguà demanen aigua corrent, electricitat i habitatges tradicionals, més espaiats entre si.
Poty imagina una celebració tranquil·la: seure plegats, compartir un mate i, durant una estona, assaborir la consecució d’un objectiu pel qual fa dècades que lluiten.
Quadro, per la seva banda, diu que la primera cosa que farà serà anar a la casa d’oració: per als guaranís, va explicar, la fe i la paciència sempre han estat una part clau de la lluita. “L’oració del poble guaraní és massa forta”, diu: “Podem esperar una mica més, però aquesta terra ens serà tornada tant sí com no.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
