Vicent Guallart, en una imatge d'arxiu (Foto: VG)

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

L’arquitecte Vicente Guallart (València, 1963) té despatx propi i encàrrecs arreu del món. Va ser el primer director de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC) i, durant quatre anys, va ser l’arquitecte en cap de la ciutat de Barcelona, sota el mandat de Xavier Trias. Guallart és autor del llibre La ciutat autosuficient, on pensava les ciutats ecologistes, que després ha portat a la pràctica als seus projectes. En aquesta entrevista telefònica ens parla de la manera com l’urbanisme ha avançat a cop de pandèmia, de les ciutats post-Covid-19, del mite del teletreball i per què la idea de l’Europa de les ciutats és coixa.

Una conseqüència de la Covid-19 és que la gent buidarà les ciutats? Costa de creure.
—La realitat és que el món digital no ha portat gent als pobles, al revés. De moment, el món digital ha portat més gent a les ciutats, no als pobles. Perquè és on hi ha més feina, més concentració de talent. I és tot just ara que ens comencem a demostrar que no cal viure a les ciutats per tenir una vida molt urbana. Fins ara, això no ha passat. Recordo que l’any 1995 la teoria era: puc estar connectat fent teletreball i el puc fer des de qualsevol lloc del món, però a la pràctica nosaltres vam fer, per exemple, un telecentre a Ribes de Freser i no va acabar d’arrencar.

Per què?
—Perquè faltava habitatge pensat per a gent jove. Ara hem avançat més, i sabem que el 50% de les feines es poden fer de manera remota, i hi ha més feines que a final dels noranta que et permeten d’anar només un dia la setmana a la ciutat. Possiblement hi haurà una tornada a una vida fora de les aglomeracions. Molta gent ha vist que viure de manera més lenta, tenint cura dels aliments i de la seva vida és cosa bona; que els habitatges són massa petits, i que no tenim espais per a gaudir al voltant de casa. L’agenda s’accelerarà i no voldrem tornar a viure com volíem abans. Ara, també us dic una cosa: més que mai, hem vist que la ciutat no funciona sola. La ciutat funciona perquè als pobles hi ha gent que produeix aliments i gent que fa energia. La gran lliçó és que ciutat i territori són una unitat. Barcelona i Catalunya funcionen juntes. L’Europa de les ciutats? No, l’Europa de les ciutats i els territoris que l’envolten. Això també es veu ara amb força.

La Covid-19 pot canviar la manera com fem cases i pisos en el futur?
—Els dos grans moments de transformació de l’arquitectura van ser en la primera Revolució Industrial i en la segona. En la primera, Ildefons Cerdà ja va estudiar les epidèmies que hi havia a Barcelona per a fer el seu pla. I un dels arguments va ser la quantitat d’aire que havia de tenir cada habitatge per poder-hi viure. I va demostrar, amb estadística, que la majoria dels pisos fins aleshores eren petits i que el seu Eixample era bona idea perquè les finestres i els espais eren més grans, i els carrers més amples: hi hauria més volum d’aire. L’impacte de les epidèmies sempre ha estat fonamental en l’urbanisme. I l’higienisme va ser fonamental per definir l’urbanisme. Recordem l’Abajo las Murallas, un moviment urbanístic liderat per metges per fer caure les muralles de Barcelona per motius mèdics. El segon gran moment de revolució urbana a Barcelona van ser els anys vint, just després de la febre espanyola. Aquí es va començar a reforçar la idea de tenir pisos amb terrasses. Les terrasses comencen amb el moviment modern. Els moments de les epidèmies, tensions i crisis fan repensar les ciutats i l’arquitectura. En un sentit o en un altre: recordem quan la ministra d’habitatge defensava els minipisos perquè deia que amb la crisi la gent no podia pagar-ne de grans. Crisis i pandèmies fan repensar ciutats.

I ara com es podria avançar?
—La normativa podria afavorir que hi hagués balcons i terrasses. I es permetés usos comunitaris als terrats, i amb activitat, cosa que avui gairebé no està permès. Un promotor no ven el metre quadrat de balcó tancat al mateix preu que l’habitatge. Què fan, doncs? No fan balcons. La normativa castiga tenir terrasses o balcons. Si canvien la normativa, i traiem restriccions, això hi ajudaria.

La Covid-19 pot canviar els pisos. I les ciutats? Fa pocs dies, vau fer un celebrat fil de Twitter sobre la ciutat dels deu minuts.
—La idea és que la ciutat ha de promoure la vida de la gent. I la defensa de la vida, la promoció de la diversitat i això que a Harvard en diuen l’urban health, l’urbanisme saludable, que s’ha de desenvolupar. Aquests dies, hem vist mapes que demostraven que la gent que s’ha infectat més per la Covid-19 és la que ha agafat el transport públic per anar a treballar. Gent treballadora que viu en barris sense llocs de feina i, per tant, treballen fora del barri. S’han de desplaçar. És un dels grans debats. Aquest tema, nosaltres l’havíem començat a estudiar fa deu anys. Per què no fem barris on la gent visqui i hi treballi, on vagi a peu a la feina? L’alcaldessa de París ho ha posat damunt la taula aquests dies. Nosaltres, el 2014, vam estudiar quina era la mobilitat a la ciutat de Barcelona: de quin barri a quin barri es movia la gent? I vam veure, per exemple, que l’Esquerra de l’Eixample és el barri que recull més gent. I que els barris d’on sortia més gent són els que ara han estat més afectats per la Covid-19, que no tenen llocs de feina. La idea era portar grans equipaments, nova indústria, a aquests barris. Es volia evitar la mobilitat obligatòria a les ciutats. La gran qüestió és com revertir el moviment que va haver-hi anys enrere, quan es van treure els polígons industrials de dins les ciutats (Can Batlló, o Poble Nou, més antic) cap als polígons de fora.

Una altra idea força que teniu és la de la indústria lleugera i descentralitzada dins les ciutats.
—Ara s’ha vist clarament. Amb la Covid-19, els metges van veure que la gent no tenia protecció, i de manera desinteressada van crear els coronavirus makers, i van començar a fabricar proteccions, màscares, ulleres de bussejar i van ajudar a fer respiradors. Des de l’IAAC, hem imprès amb l’Hospital del Mar alguns tubs per als respiradors, i també hem fet viseres de plàstic per a les farmàcies. Fa anys, ja vam impulsar la idea que cada districte de la ciutat havia de tenir Fab Lab, tallers digitals a petita escala. I aquesta xarxa pública ara ha ajudat a imprimir centenars de màscares. L’Ajuntament ha tingut un mecanisme per a fer allò que ja feien els ciutadans: ajudar-se els uns als altres. Fabricació en xarxa i flexible. Indústria lleugera, és una de les altres lliçons que hem d’aprendre. Unitats petites de fabricació digital. Unitats d’innovació. El govern central ha fet el contrari. Ha fet compres en massa de màscares en mal estat. El funcionament de baix cap a dalt ha funcionat.

Per acabar, coneixeu bé la Xina, on heu fet diversos projectes.
—Han estat molt més eficaços que a Europa. I tenen menys escrúpols que nosaltres a l’hora de fer servir la tecnologia, per exemple, per a controlar els ciutadans. Han sabut donar una resposta ràpida i concentrar el focus de la pandèmia. A Europa s’ha espargit molt més per tot arreu. El gran perill que hi veig, per tant, és que es trenqui la idea que la democràcia va lligada al progrés. Si els models no democràtics demostren que són més eficaços contra la Covid-19, què demostrem els models democràtics? Aquesta crisi ens pot tornar als anys vint, amb l’auge del populisme i els models no democràtics. Hem de pensar en positiu, innovar i vigilar que les respostes siguin les bones, perquè si no, el perill pot venir els deu anys vinents.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.