javier cercas

Benvolgut Javier:

Llegeixo, entre entristit i indignat, les manipulacions abocades en el teu article, ‘La gran traición‘ publicat fa uns quants dies per El País. Sempre t’he reconegut un talent especial per a l’escriptura, de manera que els artificis literaris amb què disfresses una opinió personal fan encara més mal, quan hom és conscient que, camuflat de testimoni, de confessió suposadament personal, trobem, simplement, una autoficció, molt fidel a l’estil literari que et defineix i que sempre m’ha fascinat. O, en uns altres termes, que fas servir la tècnica narrativa del fals documentari per a confondre, amb una capacitat retòrica innegable, un públic que anhela ser intoxicat per confirmar els seus prejudicis en aquest gran mercat del nacionalisme espanyol. Sí, efectivament, com en Ezra Pound, com en Knut Hamsun, com en Curzio Malaparte, com en Louis Ferdinand Céline, com en l’interessant (i resident a Castelldefels) Sven Hassel, com en el teu admirat (i novel·lat) Rafael Sánchez Mazas, el talent és independent de la ideologia. I que tots els autors citats es deixessin enlluernar per ideologies totalitàries i xenòfobes no sempre fan perdre interès a la seva obra. Que Martin Heidegger fos humanament un miserable que no va dubtar a expulsar de la universitat el seu mentor jueu o que no fes res per a protegir la seva amant jueva Hannah Arendt, no impedeix que sigui un dels principals pensadors del segle passat.

I, efectivament, jo sóc un lector teu. Fins i tot he escrit més d’una crítica elogiosa a bona part de les teves obres. També hem compartit proximitat geogràfica –el teu pis d’infància i adolescència és a poc més de tres-cents metres d’on visc– i tenim coneguts comuns en una ciutat petita –de vegades massa– en què resulta fàcil de contrastar la part real de la inventada per un narrador solvent. Javier, naturalment, tens tot el dret de pensar com vulguis, d’actuar com consideris oportú i a expressar les teves opinions polítiques, com faig jo massa més que no em convindria. Ara, la trama de la teva ‘narració curta’ ‘La gran traïció’ és una obra de ficció destinada a confondre i manipular les pors, també com una eina de promoció personal a la recerca de reconeixements i aplaudiments al costat de la trinxera on t’has situat voluntàriament, i amb un punt d’espectacle al més pur estil d’Orson Welles quan interpretava el guió radiofònic de La guerra dels mons.

És indiferent l’espai geogràfic d’on provens, com d’on provinc jo, com d’on provenen els lectors d’aquest article. Les circumstàncies –i el naixement és un episodi biogràfic que no controlem nosaltres– són les que són. Tampoc no importa qui eren o què feien els nostres avantpassats; al cap i a la fi, només nosaltres som responsables dels nostres actes i pensaments. Ara, i com has expressat a bastament en els seus llibres, no amagues massa les teves simpaties –o si més no la teva comprensió– pel feixisme, sublimat en bona part dels teus personatges, reals o no (i normalment una barreja d’ambdues dimensions), com el ja esmentat Sánchez Mazas (un dels ideòlegs del falangisme) o del teu oncle, també falangista. En aquest sentit, com a Malaparte, com a Hassel, et reconec un esforç meritori d’emblanquiment, de disculpa d’aquelles persones que, en funció de diverses variables, circumstàncies o pretexts, van adoptar una ideologia fonamentada en l’odi i l’instint d’exterminar. En unes altres paraules, de fer un ‘Heidegger’, de provar de portar una vida exemplar compatible amb la seva responsabilitat d’apartar els jueus de la vida pública i privada, fos per por, fos per ambició, fos per convenciment. De la mateixa manera, Javier (i aquest és un recurs de primer d’escriptura creativa que fins i tot faig servir jo), també uses determinats personatges negatius que encarnen un seguit de valors que tractes de combatre dins i fora de la trama estricta. Al teu Las leyes de la frontera hi havia uns pinxos de l’escola que havia d’aguantar el protagonista que anys endavant esdevenen convergents i, finalment, indepes, que no sé ben bé si es corresponen a persones reals o bé vehicles del teu ressentiment contra uns valors i conceptes determinats. Tampoc no transmeties gaire simpatia pels llibertaris o els defensors de la memòria històrica a El impostor o per determinada esquerra que no accepta el règim del 78 a Anatomía de un instante (per cert, llibre que recomanava als meus estudiants de periodisme i que sovint es quedaven enlluernats pels teus mèrits narratius, fins al punt que els costava de diferenciar realitat i ficció, la teva gran especialitat).

Precisament, i perquè et conec (literàriament), sé que has fet una manipulació al servei d’una causa determinada. Has inventat un suposat assetjament del món indepe vers a qui no ho és. Victimitzes tot un col·lectiu –fas una extensió del teu sentiment a una comunitat heterogènia– perquè els ‘pèrfids independentistes’ no els consideren ciutadans de primera. Tergiverses els esforços de Jordi Pujol per a evitar de repetir els errors del catalanisme dels anys trenta (per cert, que vas oblidar incloure en el ‘és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya’ l’imprescindible complement ‘i que no li sigui hostil’). Fas creure als teus lectors que els independentistes menyspreen els qui no en són i no dius la veritat, que la majoria de catalans menyspreen els qui, per mantenir la unitat del que consideren Espanya, estan disposats a destruir la democràcia. Incites al desinformat lector espanyol que viu en la seva bombolla a pensar que els policies que peguen a tietes o empresonen activistes pacífics o tracten de terroristes els defensors dels drets humans són unes víctimes pobretes. En unes altres paraules, acabes de fer una prevaricació literària. Saps perfectament que les bones ficcions es construeixen amb elements de veracitat i que determinats independentistes hiperventilats –sobretot els més sentimentals– resulten insuportables, fins i tot més a mi que no a tu. Com a escriptor intel·ligent que ets, em dol que menteixis conscientment. En una ciutat com Girona, quants no independentistes han patit cap atac més enllà d’una mala cara? En canvi, en ple mes d’octubre, les agressions feixistes (més de mil), els atacs reiterats a Verges, les intimidacions al carrer, les desenes de cotxes amb rodes rebentades, les provocacions dels partits nacionalistes espanyols als pobles dels presos polítics han vingut sempre de la mateixa banda. Potser t’has oblidat d’un factor que resulta una mica tabú. Al nostre país ha vingut moltíssima gent de tot Espanya (com tots els meus avantpassats i els de la meva família política) i de tot el món. Es tracta de persones individuals que es barregen amb els seus veïns, com diria Tolstoi, cadascuna a la seva manera. I n’hi ha de tot. No és gaire difícil de posar-se d’acord en la idea que el percentatge d’imbècils és idèntic entre la gent amb vuit cognoms catalans i, els que, com tu i jo, no en tenim cap. L’origen no hi té res a veure. Ara, si admetem que hi ha algun indepe insuportable i que no voldria de veïns els qui van venir d’Extremadura, Andalusia o Aragó, no tots són iguals. El pare d’un amic meu, ex-combatent de la División Azul i antic policia; l’avi d’unes amigues molt estimades, navarrès que va entrar a Barcelona amb Franco; els fatxes que coneixia del meu barri que atonyinaven catalufos, aquests, millor que no haguessin vingut. Gent que considera que per damunt la democràcia hi ha la sacrosanta unitat d’Espanya, sí, ho reconec, penso que caldria posar-los una ordre d’allunyament. I això és opinió, no fals documentari. Els afectes són lliures; els odis, també.

T’he llegit, i com Céline, Hamsun, Malaparte i Hassel, ets un gran escriptor que admiro. Ara, per molt que ho dissimulis, escrius com un franquista, opines com un franquista i practiques la mateixa catalanofòbia (no consideres la idea que els catalans, com qualsevol altra nació del món, tingui dret d’autodeterminar-se) que el franquisme. I la teva passió per la constitució i el règim del 78 no és re més que una coartada per mantenir-te en un ordre polític que, com tu mateix pensaves mentre escrivies Anatomia de un instante, va servir per a preservar l’ordre del 39.

I potser perquè, com a persona intel·ligent i pràctica que ets, saps que, a còpia d’esforç i talent, t’has pogut fer un nom en el difícil món de les lletres hispàniques, has de conservar el teu públic, encara que sigui a costa d’hipotecar els afectes locals. Saps que la independència de Catalunya no té a veure amb la caricatura de personatges que has creat en els teus diversos articles (en realitat, un recull de narracions curtes i moralistes) sinó que és la manera de defensar-se del retorn del mateix autoritarisme que censura exposicions, que fa del poder judicial un veritable Txornòbil, que sotmet a un apartheid polític la dissidència o que altera resultats de les eleccions. De defensar-se que hi ha un senyor amb barba que mana perquè Franco va imposar la seva família al capdamunt de l’estat, que simpatitza de la ultradreta, que incita a la violència contra una part de la seva població ‘teòrica’. La independència és un mecanisme per a espolsar-se, no pas els no independentistes –que farien una vida tan bona o tan dolenta com els independentistes sota el jou de la monarquia aquests dies–, sinó precisament per a liquidar el franquisme que es perpetua gràcies a una constitució inservible.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb