Gràcies, Gabilondo!

Com que som gent civilitzada, li podem respondre amb citacions literàries. A mi se me n’acudeixen dues, que diria que ho condensen tot: un aforisme de Joan Fuster i un vers de Vicent Andrés Estellés.

El primer: “Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser mal educat.”

I el segon, que hi va del bracet: “Ah fills de puta!”

La cosa ve per Gabilondo i tots els altres. Gabilondo i tot el que Gabilondo representa. Gabilondo amb una il·luminació d’opacitat carpetovetònica i recitant a càmera mig ensopit que “ni les llengües peninsulars van amenaçar el castellà, ni el castellà va amenaçar les llengües peninsulars ni les americanes” i que “els nous temps de la llengua tindran més a veure amb la ressaca dels segles d’or, amb els vents il·lustrats en la cultura i, sens dubte, amb l’aparició de la Real Academia Española”. Recitant-ho en castellà, evidentment (una llengua que, segons les enrevessades frases del locutor, resulta que no és peninsular). Recitant-ho mentre mira a càmera com un estaquirot per dir allò que ja va pronunciar el rei que tenien l’any 2001 (torno a traduir): “Mai no va ser, la nostra, llengua d’imposició sinó de trobada; a ningú no es va mai obligar a parlar en castellà: van ser els pobles més diversos que van fer seva, per voluntat libèrrima, la llengua de Cervantes.”

És l’excusatio non petita, accusatio manifesta que cíclicament treu a passejar el nacionalisme espanyol de conquesta i que ara li vull agrair.

Sincerament ho escric i per diversos motius.

El primer, perquè aquests seus enfilalls de declaracions revisionistes es formen amb mentides tan grosses que aconsegueixen sempre de despertar els adormits. La reacció que hi ha hagut a la polsosa sèrie locutada per Gabilondo ha estat important. Perquè les mentides barroeres sobre el castellà que ni amenaça ni s’imposa i que els pobles del món reben (rebem) per voluntat libèrrima i per ànsia de llum i de cultura, la reiteració d’aquesta falsedat tan ofensiva, no ha estat una regurgitació en cap fòrum estrafolari sinó orquestrada i difosa des de la televisió pública espanyola. Més concretament encara: des de la televisió pública espanyola en temps d’un govern autodefinit com a progressista. I això és més que una declaració de principis: és una veritable definició. I sí, fot emprenyar. Molt.

(No he volgut gastar temps empassant-me el bunyol polsegós que ha perpetrat la televisió pública dels veïns -que paguem sobretot nosaltres-, però sí que hi he fet un cop d’ull ràpid. No sé ni com descriure-ho. La, ehem, sèrie, es titula “La gran aventura de la llengua espanyola”. He anat al capítol “L’espanyol arriba a Amèrica”. Transcric-tradueixo la prèdica gabilondiana que m’ha saltat a la pantalla al primer clic –sí: primera cullerada, mosca–: “Sabem que, només d’arribar, els expedicionaris es van trobar amb les persones que habitaven en aquell nou món, i no sabem gran cosa de les dificultats que van tenir per a conversar-hi, més enllà dels mers intercanvis i de la impossibilitat manifesta de donar-los a entendre mínimament quins eren els seus nous reis i quina era la religió salvadora que els portaven.” No pot ser. Tiro enrere: “…quins eren els seus nous reis i quina era la religió salvadora que els portaven.” Necessito aire, deixo estar l’ordinador, surto al balcó, constato que, malgrat tot, el món continua al segle XXI i em torna amb molta força aquell vers de l’Estellés. No, el que ja he citat no, un altre però del mateix Oratori: “Ah fills de la gran puta!”)

El segon motiu d’agraïment és per poder veure i sentir Iñaki Gabilondo perorant la cosa. Precisament Gabilondo, un dels periodistes icònics de la progressia espanyolista. Per si a algú encara li fes falta comprovar fins a quin punt és fal·laç la cantarella de la nyanya plural que entre tots ens hem donat i que durant tants anys ha encarnat el mateix home que ara diu que el castellà no va amenaçar mai “les llengües peninsulars” (i, sempre, la significativa mania de negar-los el nom!). Sí, escollir Iñaki Gabilondo per a locutar tantes mentides és un treure’s la carota que els hauríem d’agrair. Més que metàfora, això és constatació.

El tercer motiu d’agraïment és per haver fet que avui recordi un home somrient amb una pipa. Somrient i intel·ligent i fumant amb pipa, en Francesc Ferrer i Gironès. He tornat a obrir aquell seu llibre imprescindible, Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història, d’Edicions 62, i ja té nous subratllats. No trobo a casa La persecució política de la llengua catalana. L’he encomanat. Per recordar com repeteixen sempre la mateixa obsessió. I per què ens n’hem d’alliberar.

I el quart motiu és per haver tret de nou a la palestra una de les pràctiques lingüicides més recaragolades que conec. Arran del caspós programa de la televisió espanyola, les xarxes han recuperat una entrevista amb Gabilondo a la televisió basca. Hi deia que sentia l’èuscar “com un dolor”, que va créixer en una casa on “l’èuscar circulava amb moltíssima naturalitat”, que “el tall de no poder-lo estudiar a escola va ser molt gran”,  “com una amputació”, i que tot plegat li feia “ràbia”. Que a ell no el van deixar estudiar en èuscar i que al seu pare el van castigar per haver-lo parlat a escola. Potser algú podria aturar-se a analitzar el procés mental o d’interessos o del que sigui que fa que un individu conscient d’aquesta persecució (i havent-ne viscut el patiment) cogui prou autoodi per sortir després a la pantalla predicant que res d’això no va existir, però jo ara volia fer esment del testimoni que emetien tot seguit a EITB: el d’una seva bes-tia, Begoña Gabilondo Etxaniz, que explicava en èuscar: “Teníem un anell a classe i qui parlés èuscar se l’havia de posar. Quan un altre parlava èuscar, el primer li passava l’anell. I qui portava l’anell quan s’acabava la classe, quedava castigat.”

Aquesta pràctica terrible l’havia sentida explicar ja fa temps. Al País Valencià. Un home gran. Era un acte públic i hi parlàvem d’Ovidi Montllor i de com havia après a escriure en català, de petit, ell, a casa. L’home es va alçar i ens va contar exactament això de l’anell. La penyora, en deia. De l’emoció, en confessar que havia passat la penyora al seu amic, es va posar a plorar. Després de tants anys. Tantíssims. Posteriorment he sabut que a Catalunya Nord feien igual. I al sud també. Ngûgî wa Thiong’o ho explica a Descolonitzar la ment: un botó que passava d’infant a infant que parlés kikuiu a escola. Sempre el mateix joc sinistre de por i estigma i delació.

És una memòria i una ira que no vull deixar de tenir.