Estic completament convençut que tothom entén quina és la regla més bàsica per a aconseguir una victòria, siga quina siga. Per a guanyar has de fer-te com més fort millor i procurar que el teu adversari siga com més feble millor.

Si acceptem aquesta premissa, que no crec que puga discutir ningú, ens hem de demanar en veu alta com és possible que ERC i Junts per Catalunya estudien a hores d’ara de facilitar la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol –cosa que ahir, fins i tot, els presos polítics de Junts van demanar per escrit, sembla que contra el parer del grup parlamentari. La resposta a aquesta pregunta només pot ser que tenim davant un notable contrasentit o bé la prova que el xantatge funciona.

Seríem davant un notable contrasentit perquè col·locar Sánchez a la Moncloa equivaldria a regalar quatre anys de govern al PSOE, de manera que incomprensiblement reforçaríem l’adversari principal, aquell que pot posar traves a la nostra victòria. I ho faríem, a més, en un moment en què la seua posició no és ni de bon tros consolidada –tan solament cal veure els embolics que té organitzats amb Podem i Ciutadans. O seríem davant la prova que el xantatge, la repressió sobre els presoners i, per extensió, contra els partits polítics i les organitzacions a què pertanyen funciona si l’única raó que es pot argumentar per a explicar aquest contrasentit és que val més no complicar la situació personal de les nou persones empresonades, situació que tots sabem que per si mateixa és extraordinàriament difícil.

Quan l’independentisme va donar els seus vots perquè Sánchez fos elegit president en substitució de Mariano Rajoy, ja vaig expressar-hi el meu desacord. Em va semblar un error tàctic enorme, però reconec que era molt difícil de sostreure’s al plaer de foragitar Rajoy de la cadira. I per tant em vaig conformar amb l’absència de debat i la unanimitat en contra. Però ara? Un any llarg després i havent vist tot això que ha passat, quin trellat té optar –i de franc, altra vegada– per afermar en el poder Sánchez i el Partit Socialista espanyol? I sobretot com casa això amb el fet de continuar afirmant que l’objectiu és fer efectiva la república independent proclamada després del primer d’octubre de 2017?

Fa un any el regal dels partits que fins ara representen l’independentisme va ser en canvi de res, com s’ha demostrat de sobres amb el pas dels mesos. Tant ERC com Junts per Catalunya van explicar aleshores que aquell gest era necessari i seria beneficiós. Però avui ningú no és capaç de trobar cap deferència, ni una, que el Partit Socialista o el govern espanyol hagen tingut amb l’independentisme. A l’inrevés. El PSOE ha allunyat cada setmana més la hipòtesi d’una solució negociada al conflicte entre Catalunya i Espanya.

Ara fa un any els dirigents dels partits independentistes van fer mans i mànigues per a explicar el seu vot en públic –i encara en van fer més en privat–: quan ja no sabien què més dir, van arribar a adduir la situació dels presos, la preservació del seu, diguem-ne, benestar. Un any després, el trasllat humiliant i salvatge, en tres dies, dels presos de Madrid al Principat ho diu tot, explica amb claredat com entén Pedro Sánchez que ha de ser la relació amb aquests dos partits. Pur sadisme d’estat, ordenat i controlat al mil·límetre pel ministre Grande-Marlaska, que ho és gràcies als vots dels partits en què militen les nou víctimes d’aquest trasllat. I jo, que els qui han hagut de suportar aquest trasllat demanen hores després que es ratifique amb el seu vot el ministre que els ha confinats durant tres dies en gàbies asfixiants d’un metre d’amplada i 1,60 d’alçada només ho puc qualificar de kafkià.

Si la negociació del vot favorable a Sánchez implicàs beneficis directes i immediats per als presos i els exiliats, tangibles i visibles, fruit de negociacions serioses a càrrec de negociadors seriosos, reconec que sóc dels qui tindria grans dubtes sobre què fer. Entenguem-nos: és la llibertat del país allò que garanteix la llibertat dels presos i els exiliats i no a l’inrevés. Però també és evident que –jo crec que tots– estaríem d’acord a fer concessions sobre el projecte col·lectiu per alleujar la seua situació individual. Tanmateix, la qüestió és que no hi ha res de res. Ni hi haurà res de res. Ho sabem tots mentre els dies, les setmanes i els mesos van passant. Com sabem tots que la sentència arribarà, és clar que arribarà. I tots sabem també que serà molt dura. I que no hi haurà cap indult però que Sánchez mantindrà la pastanaga alçada, a tants anys vista com siga possible, per tenir domesticades unes cúpules de partit que van tancant cada dia més l’horitzó obert per la ciutadania –vull creure encara que de manera inconscient.

Per això insistiré en allò que ja vaig escriure ahir. Els dirigents d’ERC i Junts noten, senten, tota la pressió imaginable d’una banda però gens de pressió de l’altra, on tots estem tenallats per l’emoció fruit de la repressió i per la culpabilitat de saber que els presos són allà dins i els exiliats allà fora perquè se la van jugar per nosaltres. Però si continuem així, callant davant les decisions equivocades o simplement acceptant que en prenguen de ben difícils d’explicar, cada dia serà més complicat de saber quin és l’objectiu i entendre on és la victòria per a la qual tanta gent ha treballat, treballa i treballarà cada dia.