17.07.2026 - 21:40
|
Actualització: 17.07.2026 - 21:44
Cada vegada que en una entrevista es demana a José Manuel Albares, ministre d’Afers Estrangers espanyol, per les negociacions sobre l’oficialitat del català a la Unió Europea, repeteix la mateixa cantarella: “No puc posar-hi cap data, però tard o d’hora el català serà llengua oficial a Europa.” La tesi és que el silenci no implica inactivitat, i que treballen activament amb l’objectiu d’assolir la unanimitat necessària per a reformar el reglament lingüístic europeu. Però el fet és que els mesos continuen passant i ja solament falta un any perquè s’hagin de convocar noves eleccions espanyoles. Això, si no és que finalment Pedro Sánchez les avança, tot i que fins ara ha dit sempre que no.
Avui fa just un any de la darrera vegada que l’oficialitat del català es va tractar al més alt nivell en una reunió del Consell d’Afers Generals de la Unió Europea, l’organisme que, arribat el moment, l’hauria d’aprovar. I aquell dia la reunió no va anar bé i es va manifestar l’oposició ferma d’alguns països detractors. Fins i tot hi va haver governs que en uns altres moments s’hi havien mostrat públicament a favor, però que van censurar l’escenificació espanyola de dur el punt a la reunió sense haver aconseguit abans prou suport per a aprovar-la, com el de Luxemburg. Malgrat les males sensacions, al final d’aquell dia fonts diplomàtiques van dir que “probablement” el debat es reprendria al setembre. Finalment, no va ser així i la proposta ha restat en un calaix tot aquest temps.
VilaWeb ha parlat –amb condició d’anonimat- amb nombrosos representants de les delegacions europees sobre l’estat actual de les converses, i no n’hi ha cap que digui que hi hagi hagut cap avenç. És cert que, habitualment, en aquestes discussions diplomàtiques, es manté la discreció, però és significatiu que els països que sí que s’avenen a comentar-ho diguin que no en saben res. I també és significatiu que alguns dels països que diuen que durant l’últim any no n’han parlat formin part del bloc del “no”, motiu pel qual haurien d’haver estat prioritaris per al govern espanyol.
Dimarts el secretari d’estat espanyol a la Unió Europea, Fernando Sampedro, va dir que el fet que la reforma del reglament lingüístic no consti a l’ordre del dia de les reunions “no vol dir que no continuï sobre la taula i entre les prioritats màximes”. Va dir que era “una qüestió d’oportunitat i de temps”, i que “quan s’escaiguin les circumstàncies” ho portaran a votació perquè sigui aprovat. A més, va destacar que qui ocupa ara la presidència de torn del Consell de la Unió Europea és Irlanda, que és sensible a la petició i té dues llengües que són oficials a la Unió Europea: l’anglès i el gaèlic.
Com a president de torn, Irlanda fixa les prioritats del semestre i defineix l’agenda de les reunions del Consell. Ara, durant la conferència de premsa de presentació de la presidència, la seva ambaixadora davant la UE, Aingeal O’Donoghue, ja va dir que, “en aquests moments”, no hi ha consens per a aprovar-ho. “Només si veiéssim que hi ha canvis respecte de quan es va debatre per última vegada, valoraríem de tornar-la a abordar”, va dir.
Un any sense moviments
Ara fa un any, el govern espanyol havia aconseguit que països com ara Irlanda, Bèlgica, Xipre, Dinamarca, Hongria, Luxemburg, Eslovènia, Eslovàquia i Portugal fessin costat a la proposta. Ara, en una votació en què cal la unanimitat no és tan important decantar un país de la indiferència al suport com assegurar que no n’hi ha cap que hi va en contra. I aquí la llista no és pas curta, sinó que hi ha governs tan importants com els d’Alemanya, Itàlia, França, Àustria, Finlàndia, Suècia, Bulgària i Croàcia.
Quan el 2023 el govern espanyol va posar sobre la taula l’oficialitat del català a la Unió Europea, els governs que inicialment van manifestar més dubtes van ser els dels països bàltics. El temor, deien, era que l’oficialitat d’un idioma present en un estat que ja era membre de la Unió Europea pogués mobilitzar les comunitats russòfones dels seus països per a demanar un tracte semblant. Ara, avui –o, si més no, fins l’any passat– qui encapçala l’oposició és Alemanya, que va arribar a demanar que la qüestió es discutís al final de la reunió perquè el seu representant arribava tard i volia garantir que hi seria per a expressar-s’hi en contra.
El fet més curiós és que en les primeres reunions Alemanya no hi era tan hostil, però s’hi va tornar. Què va passar? Que el govern d’Olaf Scholz va caure i el Ministeri d’Afers Estrangers va passar d’estar sota control dels ecologistes a ser controlat per la CDU, aliada del PP espanyol, que hi ha fet campanya activa en contra. L’octubre passat, el govern espanyol i l’alemany van anunciar conjuntament l’obertura d’un diàleg per a negociar una nova proposta que pogués fer oficial el català, l’èuscar i el gallec. Però l’endemà mateix el govern alemany va posar aigua al vi dient que consideraven que l’adopció de noves llengües oficials requeria modificar els tractats europeus. Aquella declaració deia que el diàleg bilateral havia de començar “tan aviat com sigui possible”, però de llavors ençà no se n’ha sabut res més.
A la mercè dels ultimàtums de Junts
La declaració conjunta dels governs espanyol i alemany va coincidir en el temps amb els avisos de Junts que la seva paciència s’havia esgotat, i que finalment va derivar en un trencament amb el PSOE que també va significar la suspensió de les negociacions a Suïssa. El cas és que, de bon començament, qualsevol moviment del govern espanyol a favor de l’oficialitat del català va ser precedit de la pressió de Junts, que ha vist com un dels principals pactes amb el PSOE s’ajornava sine die.
De fet, l’any passat, quan Junts començava a gesticular amb un trencament, el govern espanyol va tornar-lo a dur a les reunions de més alt nivell després d’un any sense avenços. Va ser llavors quan va redefinir la proposta a aprovar perquè l’entrada en vigor fos gradual i reversible. Segons aquell calendari –que ara caldria actualitzar–, l’oficialitat no tindria efectes jurídics fins el 2027 i, d’entrada, només es traduirien els reglaments del Consell de la Unió Europea i del Parlament Europeu, i les normes que s’apliquessin directament a tots els estats i no necessitessin cap transposició a la legislació de cada estat. L’oficialitat total es deixava per al 2031, tot i que es deia que podia arribar abans si tots els governs europeus s’hi avenien.
Tanmateix, la proposta no va convèncer, com tampoc la manera amb què Espanya va voler aclarir com assumiria tot el cost de les traduccions, tal com s’havia compromès a fer. Malgrat això, una bona colla de països continuen demanant més garanties que serà Espanya qui ho pagarà, tenint en compte que PP i Vox hi són contraris i hi ha el risc que deixin el pagament en l’aire.
Ara fa un mes, Junts va presentar una proposició no de llei al congrés espanyol que demanava a l’executiu que posés com a condició l’oficialitat del català per a donar suport al pressupost europeu, que s’ha de negociar aviat i ha de cobrir el termini 2028-2034.
La reforma dels tractats, el gran argument en contra
A la pràctica, és ben probable que l’aprovació de l’oficialitat acabi depenent més d’un bescanvi de cromos amb mesures que puguin interessar els altres governs que no pas d’una discussió raonada. De bon començament, el govern espanyol ha mirat de combatre els arguments contraris dient que no implicaria cap sobrecost pressupostari, perquè ells mateixos n’assumirien el cost; o negant un efecte dòmino gràcies a unes condicions tan específiques per a l’admissió de noves llengües que només compleixen el català, el gallec i l’èuscar.
Així i tot, la principal pedra a la sabata i a la qual s’agafen ara els governs que hi són contraris és l’opinió dels serveis jurídics del Consell de la Unió Europea, que diuen que caldria modificar l’article 55 del tractat de Lisboa, que fa referència a les vint-i-quatre llengües en què són redactats els tractats de la Unió Europea. Aquesta modificació significaria una reforma molt més profunda i difícil. “Mentre hi hagi una proposta sobre la taula que presenti dubtes legals que no hagin estat aclarits, no és possible de donar-hi la nostra aprovació”, va dir públicament la ministra d’Àustria d’Afers Europeus, Claudia Plakolm.
El govern espanyol ha mirat de discutir-ho dient que l’opinió dels serveis jurídics no és vinculant i recordant allò que diu l’article 342 del tractat de funcionament de la Unió Europea: “El règim lingüístic de les institucions de la Unió serà fixat pel Consell mitjançant reglaments, per unanimitat, sens perjudici de les disposicions previstes a l’estatut del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.” El problema, però, és que no fa pas tant qui deia que calia reformar els tractats era José Manuel Albares, ministre d’Afers Estrangers espanyol. En resposta a la diputada d’ERC Marta Rosique el 2021, va recordar que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero ja va intentar l’oficialitat del català a la Unió Europea, però va topar amb els tractats. “Aconseguir-ne l’oficialitat demanaria una reforma dels tractats”, va dir.
En vista del blocatge de posicions, el govern espanyol va arribar a proposar que l’oficialitat s’aprovés, però que l’entrada en vigor restés condicionada a una sentència positiva del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. És a dir, com que l’opinió dels serveis jurídics no és vinculant, es demanaria al màxim tribunal que aclarís el dubte. Un moviment que, arribat el cas, endarreriria l’oficialitat del català, però que tampoc no va convèncer els governs renuents.
El 2005, en aquell precedent que va esmentar Albares en la resposta a Rosique, la solució al mur que havien alçat els serveis jurídics va ser descafeïnar la proposta. La intenció inicial d’aconseguir l’oficialitat completa es va reduir a la possibilitat de fer servir el català en la correspondència escrita dels ciutadans amb la Unió Europea, que l’estat espanyol s’encarrega de traduir. A més, es van traduir algunes publicacions i documents oficials de la Unió Europea, amb el cost assumit per l’estat espanyol. I, encara, el desplegament real va quedar molt lluny d’aquesta proposta descafeïnada.
